Joan Vich (Palma, 1972) tenia 23 anys quan va començar a servir begudes rere una de les barres del Festival Internacional de Benicàssim. Era 1995 i Charlatans, The Jesus and Mary Chain, Supergrass o Cranes eren els principals caps de cartell d'un festival que apostava per la música alternativa i que volia competir amb els millors esdeveniments musicals de l'exterior. No va tornar a sortir del recinte fins l'any 2019: de cambrer va passar a ser cap de comunicació del FIB, després va ser-ne programador i va marxar —el van convidar a marxar — sent-ne codirector: un total de 25 anys vivint dins d'un dels festivals més importants de tot l'estat espanyol —i d'Europa—. Aquest cap de setmana se celebra el primer FIB d'una nova era en què ell ja no hi pinta res. Per això Vich s'ha afanyat en publicar Aquí vivía yo (Libros del K.O), una crònica emocional d'un quart de segle passant els estius a les entranyes de Benicàssim. Ha bregat amb Lou Reed, ha maleït Pete Doherty i s'ha enamorat d'una Amy Winehouse quasi desconeguda, però això no és un recull d'experiències sucoses i morboses: és una història de família, de diversió i, sobretot, d'amor.
Aniràs al FIB aquest any?
No. Aquest any no he anat a cap festival. Em pesa logísticament. Sa despesa econòmica i es temps necessari per anar a Benicàssim per veure el festival no és una cosa que jo contempli. Però igual que no vaig anar al Mad Cool ni vaig anar al Primavera Sound. No tenc ganes ara d'anar a un festival.
La teva vida ha canviat molt.
Moltíssim, sí. Per exemple, ara estic parlant amb tu i estic tranquilíssim. Queden hores pes festival. No estaria tan tranquil. No tindria temps per dedicar a altres coses que no fos això. Ja no tenc aquesta pressió de descompte que suposa treballar en un festival, que fas feina tot l'any per quatre dies. I tens un rellotge damunt teu que te va marcant i que te recorda que sa data final s'atraca.
Et va costar la ruptura?
Més que ruptura, va ser un comiat. Sa ruptura implica dues parts i en aquest cas és unilateral. No me va costar, perquè jo crec que ho veia venir des de feia temps, però no sabia ben bé ni quan passaria ni com. El que no em va semblar bé va ser el com va succeir. També per una qüestió de sa meva edat, igual ho hagués deixat jo un o dos anys després, perquè arribava un moment que jo ja no tenia força o energia pel que implica un festival. Però bé, crec que encara ho podia fer i ho feia bé, i hagués seguit uns anys més seguríssim.
No crec en sa meritocràcia, hauríem de parlar de nepotisme; jo vaig entrar al FIB perquè era amic i me vaig quedar perquè era amic
Tu vas començar de cambrer i vas acabar de director del FIB.
El leitmotiv del llibre no és “començar de cambrer i acabar de director”; és passar 25 anys allà. No és tant s'ascens com sa perseverança o sa costum de passar cada estiu a Benicàssim.
Sembla que et faci una mica de vergonya ser exemple de meritocràcia.
Sí, és que me fa una mica de pudor, perquè jo no crec en sa meritocràcia. Crec que tothom parteix des de distints punts i, per tant, si parteixes d'un punt diferent, tens més o menys oportunitats que els altres. No depèn tot de com de bé o malament facis tu la teva feina. En aquest cas també he intentat llevar-li ferro a tot i desmitificar molt. Més que de meritocràcia hauríem de parlar de nepotisme. Jo vaig entrar allà perquè era amic i me vaig quedar perquè era amic. I de tots els amics que anàvem quedant, doncs jo vaig ser el més indicat per dirigir. Però va ser una mica per eliminació, no per mèrit.
Funciona per nepotisme el món de la música?
Jo crec que funciona així tot el món empresarial a Espanya.
T'ha perjudicat començar des de sota?
Com a persona m'ha beneficiat a l'hora de mantenir una certa humilitat i valorar tothom estigui en es lloc que estigui, des d'un becari fins un director. A mi m'han ajudat ses lectures anarquistes. Potser m'ha perjudicat per no tenir més ambició, però tampoc crec que això sigui perjudicial.
Molt resumit, com es programa el cartell d'un festival?
El primer que fas és veure quins són els artistes que poden vendre entrades. Tens una llista ideal i sobre aquesta llista mires els que estan disponibles i els que estan al teu abast econòmic. I llances ofertes per aquests artistes, perquè siguin caps de cartell. I a partir d'aquí, una vegada comences a tenir es caps de cartell més controlats i decidits, es comença a programar.
Si un artista té 50 milions d'oients a Spotify i un altre en té 2.000, a l'hora de muntar el cartell d'un festival, hauran de sortir en tamanys diferents
És més important vendre entrades o complir amb una lògica musical?
En un projecte privat, que depèn de la venda d'entrades, el més important és vendre entrades. És imprescindible, perquè pots tenir un cartell artísticament impecable, però si no ven entrades, això vol dir que és un fracàs i que l’any vinent et quedes sense festival. I òbviament, si tu programes un festival que està enfocat dins d'un cert gènere, has de buscar artistes que venguin entrades dins d'aquest gènere.
Alguns artistes programats no entenen que el seu nom surti més petit al cartell. Creuen que contribueix a la desigualtat i la competència.
Si un festival està suportat amb diners públics, s'ha de potenciar sa igualtat i sa distribució i s'accés a sa cultura. Ara, si és un festival privat, el seu objectiu és vendre entrades. I els grups que venen entrades, lògicament, han de sortir més grans al cartell. No crec que sigui potenciar una desigualtat, si no que aquesta desigualtat existeix d'entrada. Si un artista té 50 milions d'oients a Spotify i un altre en té 2.000, a l'hora de muntar el cartell d'un festival, doncs hauran de sortir en tamanys diferents.
Està tot justificat dient que els festivals són empreses que volen beneficis?
Jo dono una explicació, no una justificació. És obvi que les empreses busquen benefici, però clar que no està tot justificat per això. Aquest benefici ha de tenir límits i no només s'ha de buscar fer calaix; és molt important que sa experiència del públic sigui bona i que sa proposta sigui de qualitat. Jo no crec que fer diners justifiqui qualsevol altra cosa, però sí que explica moltes coses. El matís és important.
El FIB va començar sent un representant de la música més alternativa o indie, amb un nínxol de públic més o menys marcat, i després ha acabat programant artistes de tots els gèneres.
És que si vols tenir un festival amb 40 o 50 mil persones com teníem naltros, en el tema de s'estils musicals s'ha de ser molt més obert. Pots tenir una certa forquilla, però ha de ser molt més ample del que era als anys 90 o principis dels 2000, perquè ara tothom escolta molts gèneres musicals i tot està a l'abast. Abans havies de comprar discos i decidies quin estil t’agradava per seguir-ne comprant. Ara obres Spotify i pots escoltar el que vulguis.
Tots els festivals van virant cap aquí.
És una cosa que ja està fent tothom i que al FIB vam voler fer pràcticament des del 2010. En aquest sentit vam ser pioners a Espanya, perquè naltros el que fèiem era veure què estava passant fora d'Espanya, i fora d'Espanya feia molts anys que els festivals, en general, eren molt més transversals que aquí. I eren molt menys puristes.
Els grups espanyols o catalans sempre sortiran per sota d'un cap de cartell internacional, tot i que moltes vegades aquell grup nacional vengui moltes més entrades
Hi ha un sentiment d'inferioritat respecte artistes internacionals?
Crec que no. Des de fa uns anys, ja es grups joves que van anar sortint i els que surten ara, que tenen entre 18 i 20 anys, penso que no tenen cap sentiment d'inferioritat i que es mouen perfectament al mateix nivell que qualsevol grup internacional. Sí que a nivell de programadors i de promotors crec que encara n'hi ha una mica, pel mateix que et deia abans: els grups espanyols, normalment, sempre sortiran per sota d'un cap de cartell internacional, tot i que moltes vegades aquell grup espanyol o català ven moltes més entrades que el grup internacional en aquell territori. I crec que això és tenir el complexe que el que ve de fora és millor.
Per això el FIB va apostar per posar Los Planetas com a cap de cartell.
Va ser més una declaració d'intencions que una aposta per ampliar sa música espanyola. Sa música espanyola no va deixar mai d'estar molt present al festival, en part perquè s'equip local, naltros, ens sentíem obligats a mantenir-la i sempre volíem que n’hi hagués un número gran. Però és cert que aquesta presència d'artistes espanyols no solia comparèixer a ses primeres files, sempre estaven pel mig o en els noms petits. Així també era més fàcil convèncer a es propietari, que era anglès.
Hi haurà artistes que es neguin a actuar en festivals i que no vulguin entrar dins d'aquesta roda, però és difícil: tothom necessita cobrar i es festivals paguen millor
Quan vàrem fer canvi de propietat i va entrar Melvin Benn, vam dir-li que havíem de fer una feina ben feta de recuperar la confiança del públic espanyol, perquè, a part de sa gent que anava al festival, n'hi havia molta que en parlava i que es pensava que era un festival només per a anglesos. I aquesta idea s'anava reforçant any rere any, i naltros volíem fer una declaració d'intencions, fer un cop a sa taula per dir que el FIB tenia interès per sa música espanyola. Los Planetas era es grup perfecte perquè era un grup que havia crescut amb es festival, que havia tocat a sa primera edició i que sempre havia estat part de sa història. I dins s'escena independent de la música espanyola eren el grup més gran. Va funcionar molt bé.
Expliques que alguns artistes, com Belle and Sebastian, al principi renegaven de tocar en festivals. Ara són aparadors necessaris?
Jo crec que sempre hi haurà artistes que poden negar-se a actuar en festivals i que no vulguin entrar dins d'aquesta roda, però sí que és difícil perquè, a la fi, tothom necessita cobrar. I es festivals paguen millor que una sala o que qualsevol altre escenari. Belle and Sebastian tocaven en esglésies i llocs molt especials. I clar, un festival paga molt millor. Un artista té una carrera que en alguns casos pot ser molt llarga, però en altres casos potser dura 5 o 6 anys, i després torna a baixar de la cresta de l'onada. Suposo que han de mirar pels seus interessos i pel que més els pugui convenir.
És precària la indústria musical espanyola?
Absolutament. Moltíssim. Molt precària, tant a nivell de músics, com de periodistes, com de segells discogràfics, com de treballadors en general de la indústria del directe. És molt precari. I això ha quedat clar durant sa pandèmia. Ha estat una situació molt dramàtica perquè tothom viu al dia.
Però hi ha la llegenda que els músics viuen en una bombolla en la qual s'embutxaquen molts diners.
Sí que hi ha un cert nombre molt reduït d'artistes que viuen molt bé. Però vivim en un món on tot depèn de la imatge que projectis a ses teves xarxes socials, i tothom vol projectar-hi imatges d'èxit. Això fa que es faci veure que hi ha un món molt glamurós i molt boiant que igual per darrere no ho és tant. El que hi ha és molta precarietat, molt de mileurisme —en el millor dels casos— i molta gent que compatibilitza la música amb altres feines.
I poca inclusivitat, pel que comentes.
És una indústria desconfiada pel tema de sa precarietat, i fa que tothom miri pel seu benefici individual abans de pensar en el benefici col·lectiu. Però no té a veure només amb egos —que també, n'hi ha molts—, sinó amb sa manca d'oportunitats.
Continues tenint la mateixa relació romàntica amb la música?
Sí, sí i sí. Absolutament. Jo vaig tenir la meva primera crisi amb el món de la música quan tenia 22 anys, abans del meu primer FIB, allò de dir "ostres, no sé si vull això". La vaig superar totalment i vaig decidir que era més important sa música que sa gent dolenta que pogués trobar pel camí. Com a indústria hi ha gent bona i gent terrible, gent que només vol fer calaix i altres que hi són per passió real. Però crec que en qualsevol feina vocacional trobes gent així.