La dolçor de viure (LaBreu edicions) de Joan Todó és un conjunt de relats d’aparença inconnexa en què, de mica en mica, s’hi pot descobrir un pòsit comú. Todó se serveix de la brevetat, d’una riquesa lèxica infreqüent i d’una varietat de registres –hi afegeixo, difícil de trobar al panorama literari català actual– per a fer pinzellades exactes de tot allò a què vol donar importància. Rere els relats, d’una manera tan discreta com el tarannà de l'autor, s’hi aborda la ruralitat i el seu univers lingüístic –sobretot, el del sud–, el transcurs del temps i el passat, la identitat –des de tants angles com relats hi ha–, i la possibilitat d’un realisme màgic que doti de sentit allò que, d’entrada, no en té. Todó és extremadament hàbil bastint mons i ambients, i també ho és fent treballar el lector perquè arribi al moll de l’os de la idea que sosté cada relat.
Todó se serveix de la brevetat, d’una riquesa lèxica infreqüent i d’una varietat de registres –hi afegeixo, difícil de trobar al panorama literari català actual– per a fer pinzellades exactes de tot allò a què vol donar importància
Sempre m’ha fet la sensació que a en Joan Todó no se’l reconeix com la seva literatura mereixeria. Potser aquesta no és una cosa gaire professional d’escriure ressenyísticament parlant, perquè no hi ha tombarella ni subterfugi, i perquè es basa en una percepció que de segur que presenta biaix. Com totes, vaja. Sense equilibris, doncs, em sembla que tot sovint a Joan Todó se’l compta com un més perquè no té actitud de diva. De divo. Es nota que escriu amb la convicció de qui pensa que la seva escriptura es defensa força sola, i això, en un univers literari en què no hi ha talent aparent si no hi ha un gran ego al darrere, és extraordinari. Todó s’estima el que fa potser una mica més del que s’estima a ell mateix, i aquesta manera de ser i de fer s’acaba traduint en un text assossegat, però profund: treballat i precís i, alhora, transparent. En Joan Todó vol fer bé la seva feina. Tots els relats de La dolçor de viure, malgrat les seves respectives distàncies, parteixen d’aquest comú.
La qualitat sempre més important que el reconeixement
Potser per això La dolçor de viure encaixa tan bé amb el caràcter de LaBreu. Tot el que hi he llegit sembla que parteixi de la premissa que la qualitat sempre serà més important que el reconeixement. Que cal escriure bé, editar bé i publicar bé, fins i tot quan ningú ho veu. És una rectitud virtuosa que defuig les estridències fins i tot quan fugir-ne suposa quedar al marge de la conversa literària del país. O de la conversa literària més superficial. En un mercat editorial que produeix llibres com a xurros –i que, en conseqüència, produeix llibres que són autèntics xurros–, LaBreu fa de refugi per a tot aquell que vulgui mantenir-se al marge de certes dinàmiques. I no ho aconsegueix com per art de màgia: ho aconsegueix amb la minuciositat de qui sap i confia que rere tot allò que sembla petit sempre hi ha coses grans. Per això que fa tant de sentit que La dolçor de viure sigui amb LaBreu: igual que sota una impressió de quotidianitat s’hi amaguen les qüestions fonamentals que fan una vida, rere una discreció feta mètode hi ha gemmes molt brillants.
Igual que sota una impressió de quotidianitat s’hi amaguen les qüestions fonamentals que fan una vida, rere una discreció feta mètode hi ha gemmes molt brillants
Abans de posar-me a escriure, mentre anava llegint La dolçor de viure, covava el dubte de si era coherent convertir aquesta ressenya en una adulació. De si no em feia semblar poc interessant, poc exegeta, no posar-m’hi una mica de perfil i fer això tant de país petit de mirar-se de reüll la feina dels altres. I de tenir sempre alguna pesta per a dir, no fos cas que l’èxit aliè se’ns fes una gran amenaça. Però l’honestedat, fins i tot quan és contracultural, sempre és la millor política. La coherència, doncs, és ressenyar amb la mateixa despreocupació pel món exterior amb què sembla que escriu en Joan Todó i amb la mateixa pulcritud i franquesa amb què publica LaBreu. I si d’aquí se’n desprèn un reconeixement que posi al centre de la conversa literària allò que sembla que està destinat a quedar-ne al marge, allò que sembla secundari i insignificant, tota aquesta feina que haurem fet. Últimament, em costa llegir i em costa escriure més de l’habitual, per una mena de desinterès general soterrat que encara em costa escatir d’on surt. La dolçor de La dolçor de viure, però, m’ha tret d’una apatia i d’una monotonia amarga durant uns instants. “M’ha fet pensar” –en el sentit que m’ha portat a llocs nous, que m’ha ofert angles des d’on mirar-me la vida que fins ara estaven per estrenar– potser és el millor que es pot dir d’un text. Amb en Joan Todó aquest és un encomi just. Ja ho veieu, La dolçor de viure no m’ha permès escatimar.