Jo Alexander (Barcelona, 1977) ha treballat a la televisió i a la ràdio. Fa anys va donar-se a conèixer, al món literari, amb dos llibres en solitari, Criaturas extrañas (publicat amb 20 anys) i L’hivernacle. També va participar en algunes obres col·lectives amb el grup Germanes Quintana. Ara torna al món de la narrativa amb una nova novel·la en què aborda la temàtica de l’incest: Palas y Héctor (ed. Acantilado).

Jo Alexander escriptora - Sergi Alcazar

Sembla que a la vida ha fet moltes coses: ha passat pel món de la televisió, de la ràdio...

Vaig començar fent una novel·la i a partir d’aquí em van cridar a la tele a fer guions, a El Terrat. Vaig tenir molta sort. I vaig enllaçar amb els llibres de les Germanes Quintana. Més tard, per càsting, vaig entrar a 8 TV, i sempre he anat tenint cops de sort. I més tard vaig estar escrivint en diaris... Però el que he fet durant la vida, sobretot, ha estat perdre el temps. N’he perdut molt...

No és una novel·lista prolífica. Va començar a publicar de molt jove, però ha deixat passar molts anys d’una obra a l’altra.

Sí. Vaig molt lenta escrivint, però sempre estic escrivint, sempre estic inventant. Em passo molts anys treballant per trobar “la” novel·la. Per arribar aquí em vaig passar sis anys escrivint altres coses, començant textos i tirant-los, fins que a la fi, d’un dia per l’altre, ja sabia que ho tenia. Quan portava només dues planes ja sabia que allò anava bé. Però durant tot el procés vaig passar moments de desesperació.

Ens estalviaríem moltes novel·les dolentes si els escriptors no escrivissin per encàrrec, a tota pressa

No sembla especialment angoixada pel fet d’escriure a poc a poc...

Ens estalviaríem moltes novel·les dolentes si els escriptors no escrivissin per encàrrec, a tota pressa. El mercat és ple de novel·les dolentes per això. Es publica massa. No és necessari. Jo no vull escriure per encàrrec. Escriure per encàrrec té la seva part positiva i molts escriptors voldrien tenir l’ocasió de fer-ho... Però quan tens el temps que necessites, escriure et surt millor. En general, un escriptor o un artista necessita temps. Cal una habitació pròpia i diners... Jo no en tinc gaires, de diners, però amb sacrificis he pogut estar aquests anys lluitant i escrivint.

El seu nom real és Joana Sánchez; perquè usar el pseudònim Jo Alexander?

Això em ve de quan era nena. Em passava les vacances de Setmana Santa a Múrcia, d’on és la família de la meva mare. Una amiga, als 10 anys, ja tenia pseudònim, i em vaig posar aleshores jo el meu. Ella em deia Jo, i jo em vaig posar el nom del meu germà, que es diu Alex... Així, tot quedava en família...

Com arriba a l’escriptura?

Va ser molt maco quan vaig començar. A 6è d’EGB la nostra professora de castellà, l’Asunción Castel, va encarregar-nos que féssim un sonet, i jo me’n vaig oblidar, com sempre... I a l’autobús, quan anava cap a l’escola una amiga em va preguntar si havia escrit el sonet... El vaig haver d’escriure al bus, a tota pressa, i malgrat tot era molt bo... Tant, que la professora em va agafar per banda i em va demanar que n’escrigués un altre,  i un altre, i un altre... I sempre me’n demanava més i més... I aleshores els va arreplegar tots i els va presentar al concurs de l’escola. A partir d’aleshores vaig guanyar el concurs de l’escola cada any. I fa una setmana estava a casa de l’Asunción, una Mestra amb majúscules, regalant-li la meva novel·la. Així va començar tot, amb una bona professora... Jo era un fracàs escolar terrible, però guanyava els concursos de literatura...

Passa del castellà al català i viceversa a les seves publicacions. Com és això?

Alterno el català i el castellà de forma molt natural... A la família s'hi parla en català i en castellà... I depèn de com em surt....

Jo Alexander escriptora - Sergi Alcazar

Avui en dia ens estem aburgesant, i la vida que portem ens separa de la inspiració, de la creació

Com sorgeix la idea d’aquesta novel·la?

La culpa de Palas y Héctor la té una pel·lícula, Sólo los amantes sobreviven, de Jim Jarmusch. La vaig veure i em vaig veure a mi mateixa. És com si em digués: “tu ets això. No t’avergonyeixis de ser així”. Avui en dia ens estem aburgesant, i la vida que portem ens separa de la inspiració, de la creació. Amb aquesta pel·lícula vaig veure’m l’ànima per dins... Si no l’hagués vist, no sé què hagués passat.

Hi ha autors que l’hagin influït, a l’hora d’escriure aquesta novel·la?

La literatura i la música m’influeixen molt, a mi... Tinc els meus escriptors preferits, i vaig rellegint-los. Llegeixo també cosa nova, però és més d’assaig... M’ha influït molt la Marguerite Duras... M’agraden molt un parell de llibres d’ella, un parell de llibres de Thomas Bernhard, un parell de llibres de Karen Blixen... Crec que de la majoria de grans autors se’n salven dos llibres. Es publica massa...

A la tele, dia a dia, hi apareixen assassinats, robatoris, violacions... És molt més difícil trobar-hi incestos... Continua essent l'incest el gran tabú?

El conflicte del llibre per a mi no està tant en l’incest, com en la diferència d’edat. Una dona que té 11 anys s’enamora d’un nen... I la qüestió més especial és que es tracta d’un amor que dura per sempre. És un amor que no existeix al món, perquè no es pot aburgesar, no té cabuda a la vida domèstica...

Els incestos, quan es donen impulsats per l’amor, per a mi no hi ha problema

L’antropologia considera que l’incest és l’únic tabú universal: hi ha societats que no condemnen l’assassinat, o el robatori, però totes prohibeixen la relació entre germans... Malgrat tot, a Palas y Héctor no sembla haver-hi una condemna de l’incest.

Els incestos, quan es donen impulsats per l’amor, per a mi no hi ha problema. Per a mi el problema és quan no és consentit.

Hagués estat una novel·la més difícil d’explicar si la història fos a l’inrevés, si el noi fos 11 anys més gran que la noia?

Si ell hagués estat el gran, el llibre hagués estat una altra Lolita, que és una obra que ja està escrita. Avui en dia no crec que li haguessin prestat tanta atenció. Però a ningú li agrada veure una nena amb un adult molt més gran... Però tampoc crec que agradi veure una dona de vint-i-tants amb un noi de 14... No crec que agradi gens... Però ho hem parlat menys... La dona seria considerada una harpia, una “víbora”... Però no podia escriure Palas y Héctor d’altra manera, perquè jo em vaig identificar amb el personatge d’ella, que té la meva edat...

Jo Alexander escriptora - Sergi Alcazar

La d’Héctor i Palas és una relació molt pura... S’estimen de veritat, estan enamorats

A la relació entre Palas i Héctor no li manca bellesa, no sembla que volgués escriure una trama tètrica...

La d’Héctor i Palas és una relació molt pura... S’estimen de veritat, estan enamorats. L’única part fosca és la reacció a la impossibilitat del seu amor... És l’aspecte complicat, malaltís, del que hi ha entre ells. I això provoca entre ells una pulsió amor-mort... Ella sempre s’acaba fent mal, s’autolesiona... A ell li agrada que li facin mal...

Héctor i Palas són dos germans que són un món, un món que intenta projectar-se fora del món...

Són un món a part... Són dos personatges que junts tenen autonomia. I tot escriptor o cineasta busca que els seus personatges tinguin autonomia, que funcionin sols. I l’Héctor i la Palas tenen autonomia... I això va molt bé per a la història, ja que caminen per la seva banda... Va arribar a un punt, quan escrivia la novel·la, que sentia que es burlaven de mi... Fins a aquest punt són un món a part.

Els dos protagonistes semblen no tenir més solució que involucrar-se en un amor maleït. Aquesta és una història sobre la fatalitat?

Totalment.. Em sento molt atreta per la tragèdia, literalment parlant... Les tragèdies gregues ens parlen de personatges excepcionals, no ordinaris, amb un caràcter especial, i que justament per això estan marcats. No poden acabar d’altre manera de com acaben... Els marca la fatalitat. L’exemple més clar de fatalitat per a mi és Aquil·les i Hèctor, que tenien que morir, perquè eren ells. I l’Hèctor de la novel·la està inspirat en l’Hèctor de Troia. De fet, jo he conegut persones així a la vida real. Vaig conéixer una persona que estava condemnada a morir, i que va morir, tal i com estava marcada... Em sento molt atreta per això.

Allò romàntic és fosc, és tèrbol... 

A Palas y Héctor treus la teva part fosca?

Estèticament aprecio molt aquest tipus de sensualitat fosca... També m’atreu en la música... Crec que és molt romàntic... Allò romàntic és fosc, és tèrbol... Però jo no ho porto a la pràctica a la meva vida. Aquesta no és la meva part fosca. No ho és gens...

Jo Alexander escriptora - Sergi Alcazar

Retrata uns personatges cosmopolites, que van d’un a l’altre món, amb poques arrels. Vostè és així?

No... No sé perquè en les tres novel·les busco protagonistes així. Potser és generacional. Els que vam néixer als anys setanta i vuitanta tenim un món molt obert. Podem anar com si res a Londres, a Roma, a París... Tot és molt a la vora... Ho trobo natural. El que no trobaria normal és escriure sobre un personatge que ha viscut sempre al poble, no n'ha sortit mai i no ha pensat mai en sortir-ne. Jo sóc molt de Barcelona... I consumeixo molta cultura estrangera... Crec que s’aprèn de tot arreu... Mantinc un diàleg constant amb la cultura de gent de tot arreu.

La discriminació positiva, en l’art, no m’agrada gaire... Trobo que és injusta... En la vida li dono suport incondicionalment...

Els seus personatges sembla que mai no tenen dificultats en la vida quotidiana. No han de buscar feina, pagar factures... Només tenen problemes en la seva vida sentimental...

No és premeditat. A mi em fan una mica de ràbia les obres que se centren sempre en la reivindicació. No totes les obres que se centren en la reivindicació són bones... No pots basar una obra només en la reivindicació. Si vols fer una cosa exclusivament reivindicativa, fes un llibre didàctic... O dedicat al món de l’ensenyament. És com si la gent acomodada no fos digna de protagonitzar una història, només perquè té calés... A mi em costa arribar a final de mes, però la discriminació positiva, en l’art, no m’agrada gaire... Trobo que és injusta... En la vida li dono suport incondicionalment... Però l’art és una cosa abstracta. Si tu no tens talent i publiques un llibre sobre problemes, no te’l compro...

Coneixes el món de la jet set que protagonitza Palas y Héctor?

Quan era petita, tot i venir d’origen humil, anava a un col·le car, i hi anava amb xofer... I conec aquest món. Puc descriure’l... Però, sobretot, els meus personatges són mereixedors de ser escrits.

Ensenyar, com escriure, no és un passatemps... Són coses molt complicades... S’han de respectar molt

Jo Alexander escriptora - Sergi Alcazar

Quins projectes de futur té?

Tinc dos o tres idees de llibre sobre la taula, però no acaben de sortir... Estic descartant, descartant... A mi m’agradaria ensenyar, perquè sobrevaloro, sobretot, els mestres... Ensenyar, com escriure, no és un passatemps... Són coses molt complicades... S’han de respectar molt. Avui en dia tothom es pensa que tot és molt fàcil... I no, cal esforç... M’agradaria ensenyar a escriure, que la gent aprengués a expressar-se per escrit. És l’eina essencial per anar pel món. I ara que ja tinc 41 anys i un background m’agradaria fer-ho. A veure si tinc sort...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat