Jerusalem, 14 de maig de 1948. Fa 75 anys. L’Agència Jueva per la Terra d’Israel, proclamava l’estat modern d’Israel, i culminava un llarg camí que remuntava a la Segona Diàspora (77 dC). Durant el quart de segle anterior (1923-1948), Eretz Yisrael, el nom abreviat i col·loquial de l’Agència Jueva, havia estat el principal actor en el procés de canalització del retorn jueu i de l’establiment i colonització jueva a Orient Mitjà, i, concretament, des de 1929 era el govern de facto i l’interlocutor amb les potències internacionals de la comunitat jueva del Protectorat Britànic de Palestina. La proclamació de l’estat modern d’Israel, feia realitat la màxima de la Sédder de Pessa’h (la Pasqua jueva): “l’any que ve a Jerusalem”, que, durant vint segles, havia mantingut viu el somni del retorn a la terra dels avantpassats.
La Diàspora
Generalment, associem el concepte Diàspora a la gran revolta jueva contra la dominació romana anomenada primera guerra judeo-romana (66-73), que va culminar amb la destrucció de la ciutat de Jerusalem i del seu temple principal. Però, amb anterioritat, ja s’havien produït altres Diàspores. Les més tràgiques serien els exilis —que podríem anomenar, perfectament, segrestos— al regne d’Assíria (733 aC – 722 aC) i al regne de Babilònia (597 aC – 527 aC). Fins i tot, hi va haver una formidable Diàspora dècades després de la destrucció de Jerusalem del 73 dC. Va ser després de la tercera guerra judeo-romana (132-135) i de la terrible repressió que va desfermar l’estat romà, reveladorament ordenada per l’emperador Adrià (nascut i criat a la província hispànica de la Bètica).
El destí de la Diàspora
La Diàspora és un fenomen que explica i que impulsa el somni del retorn. Després de les Diàspores del 73 i del 135, el poble jueu es va dispersar arreu del món conegut, que, en aquella època, volia dir de l’imperi romà. Però mai es van dissoldre entre la població d’acollida. Els jueus de la Diàspora tenien una tradició cultural i religiosa d’una riquesa extraordinària que es convertiria en el pal de paller de la comunitat i en la columna vertebral de la seva identitat grupal. Tenim testimonis de l’existència de comunitats jueves consolidades en totes les grans ciutats de l’imperi romà. I al territori que, segles més tard, seria Catalunya, coneixem l’existència de comunitats jueves a les ciutats romano-visigòtiques de Tàrraco i de Barcino (segles II a VIII), que conservaven i transmetien la seva tradició generació rere generació.
Els pogroms medievals i els primers intents de retorn
La convivència entre les comunitats jueves i la societat de tradició cristiana no va ser mai fàcil. Durant els segles VI i VII, en un paisatge de crisi general produït per la desintegració de l’imperi romà, la monarquia visigòtica hispànica havia dictat lleis discriminatòries contra la comunitat jueva. I durant els segles XII i XIII, en escenaris locals de crisi, s’havien produït persecucions i massacres en diversos indrets del continent europeu. Però els pogroms de 1391 de la península Ibèrica, a la cua de la gran crisi provocada per la Pesta Negra (1348-1351), van marcar un abans i un després. Aquella brutal explosió de violència va devastar la majoria dels calls de les corones castellanolleonesa i catalanoaragonesa, i a partir de 1391, la comunitat jueva va començar a acariciar la idea de creació d’un domini propi a la terra dels avantpassats.
De Shabtai Sebi a Theodore Herzl
No obstant això, aquell procés va ser lent. A mitjans del segle XVII apareix la controvertida figura del rabí Shabtai Sebi (Esmirna, 1626), que hauria projectat una emigració massiva de jueus residents a l’imperi otomà cap a la terra dels avantpassats (1665-1666), i que va acabar amb una conversió forçada a l’Islam i un formidable desengany per a milers de famílies jueves, sobretot sefardites i katalanim (originàries de la Diàspora hispànica de 1492) que havien confiat estalvis i esperances en aquell moviment. En aquest punt és important destacar que el moviment del rabí Sebi era de naturalesa religiosa i no va tenir mai un component polític. No seria fins passats dos segles (finals del XIX) que, amb Theodore Herzl (Budapest, 1860), el vell projecte de retorn, s’articularia políticament i prendria forma definitivament.
Els jueus a Palestina
La majoria dels historiadors coincideixen en l’estimació que a la Palestina del rabí Sebi (segle XVII), els jueus, entesos com a practicants de la confessió mosaica, eren una minoria. Les Diàspores de l’antiguitat i les conversions forçoses al cristianisme i a l’Islam de l’edat mitjana, imposades durant les dominacions bizantina (segles V a VII) i àrab (segles VII a XII), havien limitat l’element jueu a una categoria purament testimonial, que dificultava enormement els projectes de retorn. Però, si bé era cert que l’empresa de Sebi havia fracassat, entre altres coses, a causa d’aquestes dificultats, també ho era que havia desvetllat algunes consciències i que havia impulsat petites iniciatives, que dos segles més tard (finals del XIX) justificarien la proclama de Herzl: “Jerusalem no és més que un reducte de fanàtics religiosos”.
El sionisme
El 3 de setembre de 1897, divuit segles després de la destrucció de Jerusalem, un grup de notables jueus es reunien a Basilea i fundaven l’Organització Sionista Mundial, que s’imposava l’objectiu de crear un estat jueu a Palestina. Aquest projecte, de naturalesa clarament política, en contraposició a les iniciatives anteriors, implicava diluir els grupuscles integristes de Jerusalem, els “fanàtics religiosos”, i crear una societat moderna, formada de pagesos, comerciants i fabricants d’arreu del món, que emigrarien a la terra dels avantpassats i es convertirien en la base i en l’impuls d’aquell formidable projecte polític. Theodore Herzl, contemporàniament considerat “pare de l’estat d’Israel” va proclamar “Avui hem infantat l’estat d’Israel. Potser trigarem cinc anys, o potser en trigarem cinquanta a veure-ho. Però el camí és irreversible”.
Els otomans i els britànics
El camí no va ser fàcil. La regió de Palestina va continuar sota dominació otomana fins al 1918 (ho estava des del segle XV). I les relacions entre els establiments jueus i les autoritats otomanes van ser, sempre, molt tenses. En l’actualitat, encara es rememora la lleva de joves jueus forçats a combatre a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) amb l’uniforme otomà. Però després d’aquell conflicte, el mapa de l’Orient Mitjà va ser substancialment alterat. L’imperi otomà, derrotat i humiliat, va haver de cedir Palestina a l’imperi britànic, i el projecte d'Herzl va rebre un formidable impuls. El 2 de novembre de 1917, el govern britànic de Lloyd-George signava la Declaració de Balfour, que donava suport als establiments jueus a Palestina que tenien com a finalitat la creació d’una “llar nacional” pel poble jueu.
L’Holocaust i Biltmore
Iniciada la II Guerra Mundial (1939-1945), les notícies que relataven la detenció, saqueig i assassinat de centenars de milers de persones de condició jueva als camps d’extermini nazis (acabarien sent sis milions de persones) accelerarien el procés Balfour. L’11 de maig de 1942, l’Organització Sionista Mundial es reunia a Nova York, i els elements més dinàmics de la institució, liderats per un jove David Ben Gurion, impulsaven una estratègia per a traslladar, de forma immediata, tres milions de persones a Palestina i forçar la materialització de la Declaració de Balfour. Aquella estratègia, anomenada Declaració de Biltmore (el nom de l’hotel on es va celebrar la reunió), impulsaria una formidable emigració, fins i tot abans de la conclusió del conflicte, que posaria les bases per a la proclamació d’Eretz Israel.
Eretz Israel
La II Guerra Mundial havia conclòs amb la derrota del règim nazi alemany i amb la revelació dels camps d’extermini. I això porta a la temptació de pensar que la creació de l’estat d’Israel va ser una compensació pel patiment i dolor infligit al poble jueu. Però, en canvi, la història revela que l’etapa entre la fi del conflicte mundial i la proclamació de l’estat d’Israel no va ser un camí de roses. L’imperi britànic, arruïnat pel conflicte, va tocar campanes de rèquiem i va abandonar el Protectorat de Palestina sense haver aconseguit un acord entre jueus i musulmans pel repartiment del territori (1947). Seria el coratge dels jueus (dels dirigents i del poble), disposats a assumir els costos d’aquella proclama (humans i materials), el que els conduiria a la culminació d’un camí iniciat segles abans. Avui fa 75 anys.
