Irene Iborra: "Trencar el sostre de vidre? Sí, però regalimant sang com Bruce Willis a 'Jungla de cristal'”

Es diu L’Olívia i el terratrèmol invisible, adapta la novel·la de Maite Carranza La pel·lícula de la vida, i és el primer llargmetratge d’animació stop-motion amb una dona al capdavant a la història del cinema estatal: la directora Irene Iborra (Alacant, 1976). I la pel·lícula ha rebut el primer cop a l’esquena després d’un llarguíssim procés de producció de més de cinc anys: participar en la Secció Oficial del prestigiós Festival d’Annecy, probablement el més important del món dedicat al cinema d’animació. “És un regal i significa arribar al capdamunt de la muntanya, fer un cim”, ens explica. La selecció a Annecy suposa una nova demostració de la magnífica salut d’una cinematografia catalana cada vegada més reconeguda internacionalment, amb l’encara fresquíssim impacte de Sirât i de Romería al Festival de Canes.

Iborra torna a Annecy, allà on va presentar el seu primer curtmetratge quan encara era estudiant, Citoplasmas en medio ácido (2005), que donaria nom a la seva productora. “Va ser una experiència increïble, i el costat poètic de la qüestió és tornar a Annecy vint anys clavats després”. Amb un guió escrit per la cineasta juntament amb la mateixa Maite Carranza i amb Júlia Prats, L’Olívia i el terratrèmol invisible (que arribarà als cinemes aquest novembre) acosta als nens assumptes tan presents en el nostre dia a dia com la precarietat, els desnonaments o la marginació de les minories. En definitiva, l’agressivitat de les grans ciutats que expulsa aquells que tenen menys recursos. Sense amagar la cruesa de la realitat que ens envolta, la pel·lícula és capaç de tractar-la amb tacte, amb delicadesa, llum i tendresa, valorant aspectes com la solidaritat i l’amistat. I tot i que s’adreça especialment a un públic preadolescent, la poden gaudir perfectament els espectadors adults. Explica Iborra: “Hi ha una cosa preciosa al llibre, i molt original: que sigui una nena la que explica temes tan durs a altres nens. Aquest era un dels punts més interessants. Una altra cosa és que, quan vam començar a buscar finançament, ens trobéssim amb algunes portes tancades, que ens deien que la nostra història era massa depriment, i que només volien històries boniques i alegres. També he de dir que, per optar a les ajudes públiques, sí que vam notar certa consciència que calia tocar el tema de l’habitatge i els desnonaments, a banda que teníem l’aval de les vendes de la novel·la de la Maite”.

L’Olívia i el terratrèmol invisible acosta als nens assumptes tan presents en el nostre dia a dia com la precarietat, els desnonaments o la marginació de les minories

És un fet que L’Olívia i el terratrèmol invisible abraça un cert risc, en una conjuntura que potser és excessivament sobreprotectora amb les criatures. Iborra, que a banda de cineasta també és mare (d’una nena que es diu... Olívia; cap casualitat que la protagonista tingui el mateix nom), opina: “Des de la meva perspectiva, es vol evitar la frustració dels nens, però crec que no se’ls fa cap favor, perquè a la vida es trobaran frustracions infinites. Millor començar a aprendre a gestionar-les de petits. I és cert que, com a bon constructor de cultures, el cinema està col·laborant en aquest sentit, a fer-ho tot blanc, tot suau. En el nostre cas, des del guió, es tractava de no passar-nos. Per exemple, violència zero. Tampoc no volíem explicitar que els personatges passessin gana, tot i que els portem a un banc d’aliments. Ni volíem estereotipar la pobresa”, apunta.

Alícia, Carbassó, Olívia

Coproducció catalana amb França, Bèlgica i Xile, L’Olívia i el terratrèmol invisible aposta per una barreja de gèneres que la fan tremendament eficaç: la peripècia, més o menys costumista, d’una mare i els seus dos fills, en Tim i l’Olívia, que es veuen al carrer i que han de tornar a començar amb l’ajuda de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Però, a partir d’aquí, la nena decideix maquillar la realitat al seu germà, disfressant-la com si fossin els protagonistes d’una pel·lícula rodada amb càmeres ocultes. La mateixa gestió del dolor de l’Olívia davant els fets que afecten la seva petita família fa que s’obri la porta també a elements de fantasia. Per exemple, el simbòlic terratrèmol del títol, amb la terra que s’obre als peus de la protagonista, fent-la caure a un abisme que, ens explica la cineasta, està inspirat en l’Alícia al país de les meravelles de Disney, però també en els vertígens perifèrics que ella mateixa patia fins fa un temps.

Em vaig plantar davant d’un mirall, preguntant a la Irene del reflex si estava disposada a passar cinc o sis anys de la seva vida ficada en aquesta història. Pensa-t’ho bé! La del mirall em va dir: som-hi!

Irene Iborra reconeix un referent absolut en l’autoconvenciment de llençar-se a la piscina amb un projecte que s’endevinava llarg, complicat i dur: La vida d’en Carbassó, de Claude Barras, és el referent, en l'àmbit de tipus de la producció i del tractament temàtic. “Em va entusiasmar i em va fer pensar que era possible aixecar la nostra idea. No calia anar ni per la via txeca de Jan Švankmajer ni tampoc ser Laika (productora de films com Els mons de Coraline), podíem col·locar-nos en el terme mig que significa Europa fent stop-motion. Em vaig plantar davant d’un mirall, preguntant a la Irene del reflex si estava disposada a passar cinc o sis anys de la seva vida ficada en aquesta història. Pensa-t’ho bé!”, riu. “La del mirall em va dir: som-hi!”.

L’altra cara de rodar stop-motion

Quan li preguntem com resumiria les dificultats d’aixecar un projecte com el de L’Olívia i el terratrèmol invisible, Irene Iborra és contundent: “Mira, en realitat és com si fessis tres pel·lícules d’una tacada: la dificultat de la ficció multiplicada per tres, com a mínim, per fer-nos una idea. És clar, el pressupost està al voltant de 4 milions d’euros, que per una primera pel·li és molta pasta, i totes les pors que poden sortir... surten. I si no es gestionen bé, avançar es fa complicat, i necessites moltíssima més energia. Hi ha els desavantatges de ser pionera i d’aixecar una pel·lícula que demana un procés molt llarg. I també passa que en certs moments es confia més en un home que en una dona”, afirma.

Hi ha els desavantatges de ser pionera i d’aixecar una pel·lícula que demana un procés molt llarg. I també passa que en certs moments es confia més en un home que en una dona

Darrere l’etiqueta de primera dona al capdavant d’un llargmetratge en stop-motion a l’Estat (i una de les poques a Europa), també s’hi amaguen certs conflictes. Iborra fa servir una comparació cinèfila d’allò més gràfica: “Es trenca el sostre de vidre, sí. I quan es trenca, hi ha tot de vidres que fan que et tallis, et provoquen ferides que deixaran cicatrius, és dur. Com Bruce Willis a Jungla de cristal, vaig regalimant sang per la vida”, diu enmig d’una riallada. “Però estic molt satisfeta amb el resultat. Amb les seves coses, que les té, però estic molt contenta amb com ha quedat”. Iborra porta dues dècades treballant la tècnica d’stop-motion en curts com Matilda o Què li passa al cel?, abans de signar aquest llargmetratge, que demostra la bona salut de l’animació a l’estat espanyol: “Tinc la sensació que està molt viva, i està florint una indústria, en l’stop-motion i en l’animació en general. I tant de bo que L’Olívia obri la porta a més produccions. Perquè els professionals ja els tenim, n’exportem molts”.

És un honor formar part d’aquesta onada de cinema català que es projecta als festivals més importants del món

Que la pel·lícula participi a Annecy és tot un èxit pel nostre cinema: “He començat la promoció mentre acabàvem els darrers retakes del doblatge, i no he tingut temps mental per valorar què significa, però ara que m’ho dius, és un honor formar part d’aquesta onada de cinema català que es projecta als festivals més importants del món”, remata Iborra. Ara només queda que torni a casa amb premi, però, sigui com sigui, L’Olívia i el terratrèmol invisible ja és una magnífica realitat que donarà molt a parlar.