Quan es parla de thrillers dels 90 s’acostuma a ser massa genèric i, també, massa reduccionista. Hi ha el thriller tòpic dels 90, ple de psicòpates que es confonien entre ells que protagonitzaven pel·lícules de títols intercanviables. Després hi havia el bon thriller dels 90, que és aquell que sabia endinsar-se en les pors domèstiques, reflexionar sobre l’horror i mostrar aquells elements que distorsionen la nostra percepció de la realitat. A aquest darrer apartat pertany Innato, la nova sèrie espanyola estrenada a Netflix. S’emmiralla, efectivament, en aquelles intrigues basades en la disrupció de les zones de confort, però el millor que té és que ho fa amb rigor, amb atmosfera i amb una excel·lent construcció de personatges. Els seus creadors, Fran Carballal i Enrique Lojo, podrien haver-se limitat a reproduir el patró tradicional del gènere unint les seves estrelles en un mateix joc d’efectismes i girs narratius, i ningú els ho hauria retret. Però no: els vuit episodis de la sèrie són un modèlic crescendo de suspens que explora amb persistència la psicologia dels personatges i dosifica les seves sorpreses amb intel·ligència. Sense revelar de més, un bon exemple és el seu final, en què la revelació que posa llum a la foscor resulta tant lògica com imprevisible.
Innato, doncs, parteix d’un esquema que apel·la a aquells thrillers dels 90 que ens ficaven la por al cos amb la idea que el passat sempre acaba ressorgint i que la nostra vida perfecta sempre és una conjunció de fragilitats. És el que li passa a Sara, una psicòloga amb un matrimoni aparentment perfecte i un fill adolescent. Tot canvia quan el seu pare, un assassí en sèrie conegut en el seu dia com l’assassí del gasoil, surt de la presó després de complir una condemna de 25 anys. Ella no el vol veure, ni vol que tingui res a veure amb la seva família, però els traumes reviuen quan comencen a produir-se una successió de crims que repliquen els del seu pare.
Virtuts de la sèrie
Entre les virtuts de la sèrie Innato hi ha que aquesta tensió pare-filla es treballa en dos plans narratius diferents. El que dèiem: seria molt fàcil fer-los col·lidir al segon episodi per captar l’atenció de l’espectador poc exigent, però la sèrie s’entesta a aprofundir en les seves personalitats amb una obstinació lloable. Això fa que la immersió en les trencadisses emocionals sigui particularment efectiva, gràcies a un guió que mai dona res per sobreentès i a dos intèrprets, Elena Anaya i Imanol Arias, que treuen petroli dels seus personatges. Després hi ha la radiografia, acurada i tèrbola, d’alguns dels grans temes del gènere, com el tancament de les ferides familiars, l’impacte d’un crim en una comunitat o la possibilitat que el Mal sigui de transmissió genètica. Tot plegat converteix Innato en una grata sorpresa en un moment que els thrillers, com va passar als 90, s’assemblen massa els uns als altres.