Cada dia moren als Estats Units un centenar de persones per sobredosi d’opioides, víctimes de l’addicció a aquests analgèsics tan potents. Són més morts que la suma dels causats per accidents de trànsit i tirotejos. En un país amb una mitjana de dos cotxes a cada casa i una de cada tres té una arma de foc, la taxa de letalitat dels opioides té molt de mèrit, diguem-ho així. El principal causant d’aquesta catàstrofe és OxyContin, un opioide de difusió lenta promogut directament als metges amb tàctiques agressives i amb falsa literatura científica que certificava que era segur. N’hi ha d’altres. Morfina prèmium distribuïda com l'aspirina. Narcòtics legals per tractar dolors físics quotidians. Van arribar a les farmàcies a principis del 1996 gràcies a la laxa regulació i a la tasca dels laboratoris per greixar als supervisors oficials. Quan s’hi ha volgut posar remei i restringir-ne la distribució, molts addictes, desesperats, han anat a petar al mercat negre o a l’heroïna i el fentanil. El resultat és més de mig milió de morts i uns dos milions d’addictes entre gent de tota raça, regió i nivell de renda. Un èxit comercial. Una tragèdia de salut pública.
OxyContin va facturar 35.000 milions de dòlars per a Purdue Pharma, la farmacèutica propietat de la família Sackler. A L’imperi del dolor (Periscopi), el periodista Patrick Radden Keefe, (autor del magnífic No diguis res), biografia tres generacions de Sackler —sobretot a Arthur Sackler, el patriarca de la dinastia, metge i home de negocis—, la seva cobdícia, les trampes i martingales, les dèries, l’ascens al cim de l’olimp econòmic i social dels Estats Units. També és un retrat de la trama d’advocats, metges, polítics i funcionaris que han ajudat a perpetuar aquesta màfia. És Narcos o El Padrino amb els noms de les famílies i els negocis canviats.
Patrick Radden Keefe al CCCB
Els tres germans Sackler, encapçalats per l’Arthur, són fills d’immigrants europeus al Brooklyn dels anys 20 del segle passat, una família que ho perd tot en la Gran Depressió del 1929. En menys de 30 anys, reapareixen al capdamunt de la bona societat com la saga de filàntrops més rica del país, a l’alçada dels Carnegie, Rockefeller o Astor, els “barons lladres” de l’Època Daurada. Hi van arribar a cavall d’un negoci que arrenca amb una agència de publicitat i màrqueting de medicines (l’Arthur es va adonar que els prescriptors de medicines no són els pacients sinó els metges) i acaba amb ells i els seus aliats com a dominadors del negoci farmacèutic, des del laboratori fins a la distribució, passant per les publicacions científiques i les agències reguladores. Amb el seu secret va contribuir, entre d’altres, a l'èxit del Valium. Amb Purdue Pharma, la següent generació del clan, comandada per Richard Sackler, va llançar l'OxyContin.
Radden va presentar L’imperi del dolor aquest dimarts al CCCB. La idea del llibre va sorgir de la seva inquietud per l’augment de les trameses d’heroïna del cartell de Sinaloa als EUA a principis d’aquesta dècada. Es devia, va descobrir, a que el consum d’opioides com OxyContin havia preparat a milions de persones per al consum d’altres opioides, com el fentanil i l’heroïna. “Vaig començar al món del Chapo Guzmán i vaig acabar al nucli de l’elit nordamericana”, va ironitzar l’autor al CCCB.
"[Els Sackler] van bastir un imperi que va provocar una immensa quantitat de patiment. L’imperi del dolor acusa tot un sistema que ha descarrilat per l’afany de diners i de poder"
Radden sap bé que el llibre no és només el perfil d’una saga o d’una indústria, sinó un judici a les pitjors conseqüències del somni americà, del capitalisme sense més aturador ni consciència que els beneficis. “Jo vaig néixer al EUA, és el meu país, i sóc tan susceptible com qualsevol al poder dels mites americans. […] La primera part de L’imperi del dolor potser encaixa millor amb aquesta idea del somni americà. Uns fills d’immigrants a Brooklyn, d’uns pares sense diners que no parlen anglès, són capaços de canviar la seva fortuna i el món. És una idea molt americana. Aviam, la mobilitat social és real i existeix. El que em preocupa és l’amenaça d’amoralitat. [Els Sackler] van bastir un imperi que va provocar una immensa quantitat de dolor i de patiment. O sigui, em trobo còmode si els lectors consideren que L’imperi del dolor acusa tot un sistema que ha descarrilat per l’afany de diners i de poder, el capitalisme de lliure mercat, que ha esdevingut tòxic, amb conseqüències devastadores. La crisi dels opiacis ha comportat la mort de mig milió de persones. Com pot ser que fins ara no se n’hagi ni parlat? La resposta és aquesta: el mateix sistema”, va explicar.
Tres trets sobresurten en aquest llibre. Un és l’extensa i precisa documentació. Són 59 pàgines de notes. Fins i tot hi ha primícies, desenterrades als arxius del Congrés, fosques revistes universitàries o una autobiografia privada d’una Sackler comprada per Radden en una subhasta a eBay. Les fonts són un riu, que inclou al porter de la finca de Muriel Sackler o els amics de l’institut del seu cunyat Arthur.
Patrick Radden Keefe, autor de L'imperi del dolor
Un altre factor és la traça amb qué l’autor fa servir els perfils personals i la vida privada dels protagonistes per explorar i explicar els personatges públics. És tot un debat: vicis privats, vicis públics? En un dels capítols, El pop, Radden descriu com apareix i creix l’afany d’Arthur per col·leccionar art xinès i s’encomana d’ell una passió gairebé malaltissa en què gastarà centenars de milions. Tot per situar el nom Sackler als frontispicis més valorats del món: el Metropolitan i el Guggenheim de Nova York, el Louvre de París, la Universitat de Harvard, les galeries Serpentine de Londres… Sembla una dèria privada que no té res a veure amb els negocis públics però en els capítols següents es desvela com aquesta filantropia és tan negoci com qualsevol altre, que les passions a casa no són diferents que a l’oficina.
El tercer tret és la tècnica, diguem-ne, de biografia per capes. En alguns capítols, Radden s’aparta de la seqüència cronològica i es concentra en un tret personal, una característica d’un personatge o d’una institució, o d’una qüestió concreta, com qui s’atura o es desvia de la carretera principal per veure millor el panorama o s'acosta a un lloc per observar-lo de prop. Radden ho encaixa en el relat general —cronològic, esclar— sense subjectar-lo al moment històric de què parlava abans de tornar a la línia del temps. Combina pinzellades llargues i curtes. Així, el llibre no apareix com una línia rutinària de fets endreçats per dates ni abandona al lector enmig d’un trencaclosques. Els protagonistes es retraten quan convenen al relat, no a la cronologia.
Com a No diguis res, aquests tres trets permeten l’autor bastir un relat de no-ficció amb el repertori de recursos de la ficció: pujades, baixades, revolts, cliffhangers i tota la pesca. El llibre és un autèntic girafulls. Addictiu i trepidant.
"Durant un segle, aquesta família s’ha preocupat moltíssim pel seu nom. No és justícia, però és alguna cosa que el llegat familiar s’hagi perdut"
Com ha acabat la cosa? Doncs vés. “Els Sackler n’ha sortit lliures, Purdue Pharma s’ha declarat en concurs de creditors. Davant dels milers de denúncies contra l’empresa, la família va retirar poc a poc els diners de Purdue, que va fer fallida perquè no podia fer front a tantes querelles. La qüestió s’ha resolt a principis de setembre en un tribunal concursal. L’empresa es dissoldrà i la família pagarà uns 4.500 milions de dòlars en deu anys per pal·liar la crisi del opioides. Al final d’aquest període, la seva fortuna —es calcula en 11.000 milions de dòlars— serà encara més gran només pels interessos. No admeten haver comés cap acte il·legal i no se’ls podrà tornar a jutjar per aquesta qüestió. Per tant, no tindran cap mena de responsabilitat civil en el futur. N’han sortit prou airosos”, va explicar Radden amb un deix de tristesa.
O potser no. Radden explica ben a l’inici del llibre que el pare dels tres Sackler, l’Isaac Sackler, l’immigrant original arribat d’Europa, ho va perdre tot durant la Gran Depressió. Va reunir als tres germans i els va dir: “No us puc donar res, perquè ho he perdut tot. Us haureu de pagar vosaltres els estudis. Però hi ha una cosa que us quedareu. Us he donat un bon nom i l’heu de conservar”. Per a Radden, “això és el més important que li pots dir a un fill: Si mai perds una fortuna, tranquil que l’endemà la pots tornar a guanyar. Però el nom no es pot recuperar. Els Sackler s’han passat la vida lluint aquest nom, fent-ne una marca de noblesa arreu. Ara aquest nom està a la baixa. És l’únic preu que pagarà la família. No vull donar-li més importància de la que té, perquè he parlat amb massa mares que han perdut els seus fills per sobredosi [d’opioides] i si els dius que retiraran el nom dels Sackler del Metropolitan doncs tampoc no els animarà gaire. Però, durant un segle, aquesta família s’ha preocupat moltíssim pel seu nom. No és justícia, però és alguna cosa que el llegat familiar s’hagi perdut”. Amén.