A principis de març, Lisburn Co, una centenària empresa nordirlandesa, va importar d’Anglaterra quatre palets de melmelada, confitura i chutney. Aquesta transacció, que abans no demanava més que disposar el transport, requereix ara omplir 19 formularis diferents per passar la duana. A cada comanda, cal repetir el mateix procés. I encara s’hi afegirà més paperassa quan entrin en vigor tots els requisits de l’acord del Brexit entre el Regne Unit i la Unió Europea. Ara mateix, importar un paquet d’Anglaterra a Irlanda del Nord té un tràmit semblant al d’importar un contenidor de la Xina. La gràcia/desgràcia és que Anglaterra i Irlanda del Nord són part del mateix estat, el Regne Unit.

Fets com aquest són la causa que el moment a Irlanda del Nord sigui més combustible que mai. No n’és responsable la violència política, extingida pels Acords de Pau del Divendres Sant del 1998. La culpa és del Brexit —al que, per cert, s’hi van oposar el 56% dels nordirlandesos. El pacte amb la UE obliga a respectar els acords de pau, entre els quals el d’evitar una frontera dura entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda. De fet, avui, la frontera és invisible, tot un contrast amb els estrictes controls militars del passat. La frontera dura, però, hi és… entre Irlanda del Nord i la Gran Bretanya. Són el mateix país però, a efectes duaners, el Nord roman dins la UE. D’alguna manera, doncs, Irlanda del Nord és part de la República sense haver abandonat la sobirania britànica. El Brexit ha afegit una nova capa d’identitat —una altra— als sis comtats de l’Ulster que van quedar sota govern britànic el 1922, l’any de la partició de l’illa.

Aquí rau una gran ironia històrica. Cap de les campanyes armades del difunt l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) s’ha acostat tant a l’objectiu d’unificar l’illa com el grapat de polítics i buròcrates britànics i europeus que van redactar l’acord del Brexit —amb els polítics de la República entre bastidors—. L’IRA no hi ha intervingut gens. Tot ho han fet institucions que ha combatut a sang i foc i per vies polítiques inesperades. Imprevistos de la història, com el funcionari de la RDA que, per error, va fer obrir el Mur de Berlín l’octubre del 1989. Ja no es tancaria mai més.

NO DIGUIS RES

Say Nothing: A True Story of Murder and Memory in Northern Ireland (en català l’edita Periscopi amb el títol No diguis res), del periodista nordamericà Patrick Radden Keefe, no explica res de tot això però si el llegeixes entendràs com s’hi ha arribat o, més exactament, com va acabar una guerra civil que, entre 1969 i el 1998, va fer uns 3.600 morts en un país un xic més gran que Lleida província i una població com la de la ciutat de Barcelona. Keefe ho descriu com un últim conflicte colonial, una guerra entre l’IRA provisional (els Provos, majoritàriament catòlics), que volia la unificació del Nord i la República, i els defensors del statu quo, una barreja de paramilitars protestants, policia i exèrcit britànic. Es mataven i morien en tirotejos, aldarulls i atemptats, en venjances internes, en vagues de fam a les presons, en atacs a casernes i patrulles o mentre feien vida a Belfast o a [London]Derry. Vint-i-cinc anys de guerra civil, contínua i total, de baixa intensitat —si existeix tal cosa— que ha estat la manifestació més bèstia de la discòrdia centenària entre els irlandesos i els ocupants britànics que eren amos i senyors de vides i hisendes. Per tenir-ne una idea vaga del moment, cal recordar que a l’inici del conflicte, la política del govern britànic era mantenir “un nivell acceptable de violència”.

Llegir o rellegir ara el llibre de Keefe és, doncs, molt oportú. També perquè s’hi poden trobar algunes espurnes que fan una mica de llum sobre la cosa nostra. Com quan explica l’actitud de les famílies republicanes de l’IRA: “[Semblava que] ‘la derrota els convenia més que la victòria’, segons un historiador, ‘doncs tenien la idea de que el republicanisme irlandès prosperava en l'opressió i l’aïllament exclusiu que comportava”. O quan descriu els debats sobre el conflicte armat entre republicans i unionistes com un intercanvi infinit de retrets. “Digues el nom de Jean McConville i algú dirá: I què passa amb el Diumenge Sagnant? Pots replicar: I què passa amb el Divendres Sagnant? l et diran: I què passa amb Pat Finucane? Què passa amb el bombardeig de Le Mon? Què passa amb la matança de Ballymurphy? Què passa amb Enniskillen? Què passa amb el bar de McGurk? I què passa amb. I què passa amb. I què passa amb”. Tot això, i altres detalls, sona familiar, mutatis mutandis, esclar.

Tot el que ja s’ha dit de No diguis res és molt i és molt just. El llibre és del 2019. És un text fenomenal, d’una documentació formidable (72 pàgines de notes i bibliografia), ritme de noir escandinau, amb tot de canvis de rasant, revolts i sorpreses. Certament, aquest reportatge disfressat de true crime explica com es fa terrorista la gent normal. Mostra com la violència política desfigura la societat i la sotmet a la culpa, la tristesa i la ruptura, fins i tot anys després que s’acabi. Examina el preu de la pau i el profit de la política, que potser allibera pobles i estats però no acaba de redimir als contendents ni a les víctimes. Et deixarà com si t’haguessin apallissat. Si no et deixes intimidar, però, t’adonaràs que No diguis res fa veure que l’acord polític que resol formalment un conflicte entre comunitats és només l’inici d’un llarg, problemàtic i capriciós procés de conciliació.

Les víctimes, en l'aire

No diguis res el protagonitzen cinc noms. Jean McConville, una vídua de 38 anys “desapareguda” per l’IRA, que la va segrestar a Belfast el 1972 davant dels seus 10 fills, acusada, sense proves, de delatora. Les germanes Dolours i Marian Price, pacifistes que esdevenen terroristes de l’IRA. Brendan Hughes, un dels mítics caps militars de l’IRA a Belfast. Finalment, Gerry Adams, que passa de cap militar de l’IRA a Irlanda del Nord, a pres i a promotor de la via política per resoldre el conflicte al capdavant del Sinn Féin. El fil conductor del reportatge és el cas McConville, mai resolt —el cadàver va aparèixer accidentalment el 2003—. Keefe explica de manera imparcial i acurada aquesta història horrible i, per donar-li context i matisos, amplia el perímetre de la seva investigació a l’IRA i les famílies i la societat que l’emparen, el sectarisme dels polítics protestants nordirlandesos i la seva policia, els implacables govern i exèrcit britànics. Així creix No diguis res. Tots els que en un moment jugaven al mal seran els que faran possibles els Acords de Pau del 1998 amb Gerry Adams com a pivot.

Adams sorgeix del llibre com un personatge increïble. Sempre ha negat la seva pertinença a l’IRA, una ficció que li ha servit a ell per protegir-se de la policia i dels jutges, i als seus interlocutors unionistes i britànics com a excusa per poder-hi seure en el procés de pau. Alhora, Adams picava l’ullet als republicans. En un míting del 1995, un home li etziba “Torneu-nos l’IRA!" i Adams respon somrient: “No ha marxat mai, saps?”. Estava en una posició única per negociar la pau quan arribés el moment. Reconegut com a líder dels Provos, tenia autoritat dins l’IRA i, per tant, credibilitat entre els seus adversaris com a actor capaç de canviar la dinàmica armada pel compromís polític. Aquesta combinació li ha permés —es va retirar l’any passat— afegir-se a la llista de líders defectuosos que han estat determinants d’acords de pau transcendentals. Una cosa queda en l’aire, sense resoldre: les víctimes, com Jean McConville.

 

Foto: Mural propagandístic sobre Gerry Adams a Belfast

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat