Carles Lalueza-Fox és investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva, situat al Parc de Recerca Biomèdica, un espectacular edifici amb vistes al mar, prop del Port Olímpic de Barcelona, on es concentren destacats grups de recerca catalans. Lalueza-Fox és especialista en paleogenòmica, en l’estudi del passat humà a través de l’estudi genètic dels fòssils que s’han conservat, tant dels humans com de les espècies homínines. La seva gran especialitat són els neandertals, tot i que el seu interès es projecta també cap a tipus humans més actuals. Està integrat en alguns equips de recerca internacional i és autor de diverses publicacions emblemàtiques sobre l’evolució de l’ésser humà. La setmana passada va publicar, com a coautor, un article sobre la genètica dels neandertals a la prestigiosa revista Nature. Però a més a més de les seves publicacions especialitzades, Lalueza-Fox fa un esforç per fer accessible la ciència als no iniciats.

A l’escola em van presentar els neandertals com uns éssers primitius que van ser desplaçats per uns éssers superiors, els nostres avantpassats.
La percepció dels neandertals com éssers primitius és una construcció social. Els neandertals van viure 400.000 anys en un clima desfavorable; estaven a zones molt fredes i si van sobreviure molt de temps és perquè s’havien adaptat bé al entorn. I van desaparèixer quan van arribar els homo sapiens, però el seu declivi demogràfic feia temps que durava. De fet, el primitivisme dels neandertals s’ha definit des del punt de vista del que nosaltres tenim: nosaltres tenim art figuratiu, si ells no el tenen, són primitius... Però a mesura que aprenem més sobre aquest grup, ens sorprenen: fa algun temps sabem, per exemple, que els neandertals també valoraven, com nosaltres, l’ornamentació corporal.

S’ha demostrat que els neandertals i els homo sapiens van conviure. 
Ara sabem que, com a mínim, ambdós grups van coincidir en dues ocasions. La primera fa 100.000 anys; aleshores els sàpiens van entrar en contacte amb els neandertals i fins i tot va haver-hi hibridació, però no va tenir continuïtat amb les poblacions humanes actuals; els híbrids van acabar essent absorbits pels neandertals. I una segona vegada, fa 55 o 60.000 anys. En aquest cas va tornar a haver-hi hibridació i és aleshores quan els sàpiens no africans van adquirir material genètic dels neandertals.

Sabem que va haver-hi creuaments entre els neandertals i els sàpiens no africans

Tenim, doncs, una herència neandertal. 
Sí, sabem que van haver-hi creuaments i que alguns individus procedien de la hibridació. Avui en dia s’estima que aproximadament el 3 % del material genètic dels humans moderns no africans procedeix del neandertal. Els africans no en tenen, perquè al continent africà no va haver-hi relació entre els sàpiens i els neandertals, perquè aquests darrers no van entrar mai a l’Àfrica.

Els neandertals representaven una baixa diversitat genètica. Això suposava un problema que podria haver condicionat la seva supervivència? 
Bé, és difícil concretar perquè van desaparèixer els neandertals. Però en les mostres que hem pogut identificar es detecta una diversitat genètica molt baixa. I tenir poca diversitat genètica sempre és un risc. L’acumulació de mutacions lleugerament deletèries pot acabar provocant creuaments no viables. Això és degut probablement a un llarg historial de baixa demografia. De fet, en tres de les restes amb dades genòmiques recuperades s’ha pogut posar de manifest senyals d’endogàmia. En una d’elles fins i tot hi ha rastres de consanguinitat recent. L’individu en qüestió era fill de dos mitjos germans o d’algun altre tipus de parents molt propers. Això podria ser degut a que en aquell moment la població neandertal fos escassa.

La baula perduda no existeix. De fet, per als investigadors no ha existit mai.

Durant molt temps es va parlar del “eslabón perdido”. S’ha trobat la famosa “baula perduda” que uniria la cadena que va del mico a l’humà modern? 
La baula perduda no existeix. De fet, no ha existit mai per als investigadors. La idea bàsica de la baula perduda sortiria d’una concepció de la hominització com un procés lineal, que aniria de l’avantpassat comú amb el ximpanzé a l’home. Però aquest procés evolutiu no l’hem de pensar com una línia, sinó més aviat com una xarxa, amb múltiples ramificacions i connexions. Hi ha diverses espècies d’hominins que conviuen al mateix temps i es produeixen múltiples episodis d’hibridació. Fa 50.000 anys, que és no-res a nivell evolutiu, hi havia mitja dotzena de grups d’hominins convivint al planeta Terra. I això que només podem trobar evidències genètiques per al darrer episodi de la nostra evolució: els darrers 500.000 anys. Si analitzéssim la evolució en els darrers 6 o 7 milions d’anys, des que es van separar els hominins i els ximpanzés, la xarxa encara esdevindria molt més complexa. Segur que trobaríem evidències de molts altres casos d’hibridació.

Com aconseguiu saber tantes coses dels nostres avantpassats? Quins mètodes useu els que us dediqueu a la paleogenòmica? 
Per estudiar els gens del passat, usem una combinació de tècniques de laboratori, que apliquem sobre restes òssies humanes del passat, i de tractaments informàtics, que usem per descodificar aquesta informació. Això ja va permetre, el 2010, recuperar el primer genoma neandertal. Fa 5 o 6 anys es van desenvolupar noves tècniques que permeten la seqüenciació massiva del material genètic. A partir d’una petita mostra es poden treure bilions de seqüències que més tard processem amb tècniques informàtiques. Són unes tècniques que s’han desenvolupat pensant en la medicina, en l’anàlisi dels humans actuals, però que nosaltres utilitzem per analitzar els homes del passat. Gràcies a aquestes tecnologies avui en dia es poden testar hipòtesis que els arqueòlegs havien discutit durant dècades. En els propers anys podrem tancar debats que han estat oberts durant molt de temps.

Però no deu ser gens fàcil trobar mostres d’ADN de fa tant de temps.
El nombre de mostres que s’ha trobat és extremadament limitat. De fet, només s’han localitzat restes d’uns 400 neandertals, i d’alguns d’ells tan sols en tenim un fragment d’os. De tots aquests, tan sols hem pogut recuperar dades de l’ADN mitocondrial de quinze d’ells, i dades del genoma nuclear d’individus de tres jaciments diferents. Un nombre de mostres reduït i potser no molt representatiu, però hem de treballar amb les restes que tenim, perquè és molt difícil que arribem a trobar moltes mostres més.

Darrerament hi ha hagut intents de classificar la humanitat a partir dels estudis genètics. Això fa sospitar un retorn als estudis racials. Què en penses?
Qualsevol classificació per sota del nivell d’espècie em sembla trivial i arbitrària. La major part de variació genètica dins la nostra espècie es dóna entre individus, no entre grups sencers. Pot haver-hi una certa estructuració geogràfica de les diferències, però la majoria de la diversitat no es pot classificar grupalment. Per tant, dedicar-se a això em sembla bàsicament una pèrdua de temps com a objectiu científic.

Ben aviat podrem esbrinar realment com s'han creuat les poblacions i quines interconnexions han tingut i això segur que ens obliga a canviar la nostra visió del món i de la nostra història

Cap on avancen els estudis de paleogenòmica? 
La nostra capacitat tècnica ha millorat molt en poc temps. Avui en dia comencem a tenir la possibilitat d’explorar la història genètica del nostre continent. Ben aviat podrem explorar d’on ve la població actual, tot projectant-nos desenes i centenars de milers d’anys enrere. Podrem esbrinar realment com s’han creuat les poblacions i quines interconnexions han tingut, i això segur que ens obliga a canviar la nostra visió del món i de la nostra història. En segon lloc, estem davant un canvi de paradigma: de pensar que havíem reemplaçat totes les poblacions anteriors, hem passat a pensar que ens havíem hibridat amb moltes d’elles. Això ens obliga a definir de nou la nostra espècie i a definir-la respecte als altres grups del passat. Ens obliga a cercar una nova definició d’humanitat, i a aclarir què és realment ser humà. I això serà un gran debat.