Aquest, ja t’aviso, pot no ser un article del tot objectiu. M’explico: la meva admiració per les T de Teatre comença quan les descobreixo amb Jet lag el 2001, ja la coneixereu -i si no és el cas, feu tard-, una de les sitcoms per excel·lència de TV3 que durant sis anys va estar en antena a la televisió pública. Un contingut del qual mai ha caducat i que per això, l’emeten cada dos per tres. A partir d’aleshores, les he anat seguint, i no de forma interrompuda en tots els seus espectacles i des de primera fila, sinó interessant-me per tots els projectes en els quals han participat, com a companyia o de forma individual, per separat.
Cançó per tornar a casa o E.V.A. -obra on celebren els 25 anys com a companyia-, van ser algunes de les representacions on em van acabar de captivar. En elles, demostren la mateixa essència d’una companyia que des del primer dia, s’ha caracteritzat per la senzillesa, l’elegància i l’humor. Un conjunt d’elements que agrupats en sí, donen com a resultat un saber fer especial, capaç de connectar amb el públic, conegut o desconegut, que captiva i converteix en còmplice durant l’estona que dura la funció.
Amb Delicades, T de Teatre celebra 30 anys com a companyia / Foto: T de Teatre
Ara les T de Teatre actuen al Goya i tornen fins al 8 d’agost amb l’espectacle més emblemàtic de la seva trajectòria: Delicades, escrita i dirigida per Alfredo Sanzol. L’espectacle, que serveix per commemorar el trentè aniversari de la companyia, comença amb un breu recorregut audiovisual que repassa els 30 anys que T de Teatre celebra dalt els escenaris. Un viatge per les obres que han representat i produït com a companyia, que ha agrupat l’assistència de més d’un milió d’espectadors als patis de butaques al llarg de les més de 2.800 funcions que porten representant.
No us la podeu deixar perdre. Ahir el teatre estava ple a vessar, i malgrat ser un dia entre setmana i trobar-nos en un moment on la pandèmia sembla que no s’atura, el públic no les va fallar. S’aixeca el teló i comença Delicades, un conjunt d’històries paral·leles entre si, amb un escenari humil i senzill que les situa en temps de postguerra. Sobre seu, hi trobem les T de Teatre acompanyades d’Albert Ribalta i Jordi Rico, dos actors que les porten acompanyant al llarg dels darrers anys i que les coneixen de sobres.
Amb una funció amb entrades exhaurides, no van faltar els moments de riures i de rialles generals. Delicades són històries protagonitzades per dones aparentment delicades, però que en realitat mostren una fortalesa i un caràcter molt més fort en comparació als personatges masculins que les acompanyen.
Una de les històries de Delicades / Foto: T de Teatre
En destacaria moltes, però una de les històries que més em va captivar va ser la brillant actuació de Carme Pla, on s’exposa tota sola davant la mirada del públic interpretant els personatges els quals ella mateixa en narrava. Una de les dinou històries que en acabar, el públic va aplaudir entusiasmat, pensant com n’era capaç d’aprendre i d’interpretar tan bé, aquella història del peixater que acabàvem de veure davant els nostres propis ulls.
L’experiència i la maduresa professional
“Ser dona i fer-se gran suposa més dificultats per trobar papers”, m’explicaven les quatre membres, quan vaig tenir el plaer de conèixer-les a finals de maig. Quan vaig descobrir que aquest any celebraven els 30 anys com a companyia teatral, em va faltar temps per posar-m’hi en contacte i demanar-los una entrevista. No us negaré que ha estat de les poques en les que he tingut el cuquet dins dels nervis i de la impressió de poder compartir uns moments de conversa amb les que per mi, eren la Sílvia, la Mariona, l’Ester i la Carla de Jet lag, -ja els hi vaig dir-. El seu caràcter proper i natural, va donar fruit a una conversa planera i divertida, on tampoc va faltar l’humor fent recorregut i memòria des del 1991, quan surten de l’Institut del Teatre i comencen dalt els escenaris interpretant Petits contes misògins.
Ara, 30 anys després, l’experiència i la maduresa professional les situen en el seu millor moment per actuar. I així ho denoten dalt l’escenari. La complicitat que es tenen entre elles i l’amistat que s’amaga rere els papers que representen, les fan còmplices amb un espectador que ho nota quan les veu actuar. Són capaces de cridar-se, d’enfadar-se, d’enamorar-se, d’estimar-se i del més important; de fer-nos-ho creure.
No us explicaré més històries, hi heu d'anar. Les arrugues i els ulls emocionats del públic que es veien per sobre les mascaretes, intuïen cares de felicitat i d’il·lusió, mentre les mans aplaudien amb ganes i passió. Mentrestant, l’Àgata, la Mamen, la Carme, la Marta, l’Albert i en Jordi saludaven un cop més el seu públic. Un públic que les ovacionava en finalitzar una de les funcions que recuperen onze anys després de la seva estrena al Poliorama. Ara, però, no us confongueu, les trobareu al Goya.