S’han consagrat com una de les companyies referents a casa nostra, i el que va començar sent una aventura de cinc joves que acabaven de sortir de l’Institut del Teatre a les portes d’un futur laboral incert, s’ha acabat convertint en una trajectòria plena d’èxits, que enguany celebren el seu 30è aniversari. Humor, senzillesa i elegància caracteritzen les T de Teatre, nom que assignen a la companyia per la debilitat que tenen totes elles pel te.
Mamen Duch (Barcelona, 1966), Marta Pérez (Barcelona, 1966), Carme Pla (Terrassa, 1966) i Àgata Roca (Barcelona, 1968) —membres actuals de la companyia, juntament amb Daniel López-Orós, el seu Charlie particular i productor executiu— ens obren les portes de l'oficina que tenen al centre de Barcelona. Són com una família, i assegudes al sofà que tenen just al costat d'una paret vestida amb tots els cartells promocionals de les obres que han fet al llarg de la seva trajectòria, fem balanç del seu recorregut.
Jet lag es va emetre durant 6 temporades per TV3 (2001-2006) / Foto: T de Teatre
Felicitats! 30 anys, déu-n'hi-do, no?
Mamen (M.D.): Però si som unes pipioles! [Riuen]
Carme (C): Mira, estic cansada només de pensar-hi... [Riuen]
Tal com està el panorama cultural, poques companyies poden celebrar 30 anys dalt els escenaris. Quin balanç feu d’aquest recorregut?
Marta (M.P.): És un luxe. Ho podem començar a valorar ara perquè tenim perspectiva, i realment és un èxit. Ha estat picar pedra i poder-te mantenir, és increïble. A mi mateixa em sorprèn!
M.D.: És un èxit, perquè realment no et pots imaginar que estiguis 30 anys en aquesta professió treballant regularment.
C: Vam crear la companyia fruit de la necessitat, i comparteixo que el més complicat és mantenir-se.
‘Petits contes misògins’ va ser el vostre primer espectacle el 1991 i ja va ser tot un èxit de crítica. A partir d’aquí, tot ha estat un camí de pujada?
C: Hi ha moments de tot. Jet lag va ser una passada per la projecció que ens va donar. Fèiem una obra de teatre paral·lelament i la gent comprava entrades dient: "Per veure les del Jet lag", quan l'obra no hi tenia res a veure.
M.P.: Però sempre hi ha baixades i giravolts. Amb Homes! vam tenir un èxit molt rotund que ens va permetre viure una temporada en una situació més dolça. Cada nou espectacle és una pujada, perquè no tens ni idea de com sortirà el meló.
Àgata (À): Ho has dit molt bé això del meló, no ho havia pensat mai. Mai saps si és madur o no, fins que l'obres... [Riuen]
Cartell de ‘Petits contes misògins’ (1991) / Foto: Pau Ros
A banda de ser una companyia de dones, compartir la debilitat pel te i l’estima i l’afició per les arts escèniques, què més tenen en comú les T de Teatre?
M.D.: Només pel fet de ser dones, ja compartim moltes coses!
C: El sentit de l'humor. Una cosa que ens ha permès coincidir i evolucionar juntes és que nosaltres teníem molt clar que ens ho volíem passar bé gaudint de la feina. Per això hem arriscat i hem provat nous formats. Al principi teníem una fórmula molt clara amb Petits contes misògins i amb Homes!, i amb el temps, ha anat variant. Com pot ser que t'estimi tant, Aventura! o Premis i càstigs han estat obres ben diferents. A vegades es tendeix a fer el que creus que la gent espera de nosaltres, però en realitat el que espera la gent és passar-ho bé. Penses que esperen un tipus de teatre i no volíem ser esclaves d'això.
I això us ha permès gaudir tots els projectes en els que heu estat immerses?
Sí. [Coincideixen totes]
À: Totalment i, evidentment, alguns més que d'altres. Sempre tenim projectes més preferits que d'altres, o bé pel procés o bé pel moment en què estàvem.
C: A vegades el meló surt millor o pitjor... [Riuen]
M.D.: També és cert que l'has gaudit, com l'has patit, perquè és un procés creatiu i sempre es pateix. Hi ha dubtes i, de vegades, veient la reacció del públic o entre nosaltres quan ho passem bé, és quan t'adones que ho gaudeixes.
Peça que heu tocat, peça que heu convertit en èxit. Si haguéssiu d’escollir un projecte, amb qui us quedaríeu?
M.D.: Delicades com a espectacle, tot i que personalment vaig viure un moment complicat, com a espectacle el vaig gaudir meravellosament. I Criatures, que vam estrenar a Buenos Aires i vam estar a Madrid representant-la.
M.P.: Vaig gaudir molt amb Premis i càstigs, que tampoc és un dels espectacles que ha tingut més ressò. Era més diferent, però ens va permetre fer una cosa molt experimental i de treball actoral.
C: Delicades i també li tinc molta estima als Petits contes misògins, el primer espectacle. Tot i que tampoc va ser una època excel·lent a nivell personal, el recordo com una taula de salvació, en la qual poses tota la vida.
M.D.: Això és molt cert... A vegades, quan et trobes en un moment complicat a nivell personal, el teatre, la professió o la companyia et salven!
Quan et trobes en un moment complicat, el teatre, la professió o la companyia et salven
‘Delicades’ torna al Teatre Goya aquest estiu, per celebrar els 30 anys de la companyia / Foto: David Ruano
À: Delicades també em va marcar. Com que hem treballat contínuament, tots els associem a un moment o altre de les nostres vides. És difícil quedar-te amb un projecte, perquè també tinc un record brutal d’Homes!, sobretot pel moment, on vam estar un any a Madrid, de setembre a juny doblant dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte... Però clar, teníem 20 i tants anys!
M.D.: Va ser esgotador...
M.P: Era espectacular, teníem cua fent la volta l'illa de cases.
C: I després sortíem a la nit per Madrid... [Somriuen totes]
Esclar, era obligatori, no?
M.D.: És que era obligatori! [Riuen] Però no només ens vam quedar a Madrid, perquè després d’aquesta gira, també vam anar a Saragossa i fèiem tres funcions!
‘Homes!’, ‘Criatures’ i ‘Delicades’ les heu representat a Buenos Aires. Què té l’Argentina que us captiva?
M.D.: L'Argentina ens va acollir molt bé. Vam arribar i ens coneixien fins i tot els taxistes. Feien cues per venir-nos a veure. Unes dones parlant d'Homes! despreocupadament. Per ells era molt xocant, els va sorprendre molt.
C: A l’Argentina hi ha un nivell actoral molt alt. Recordo que la primera vegada que hi vam anar, abans d'estrenar, vam anar a veure alguna obra de teatre, i dèiem: “Mare meva, aquí se'ns menjaran, són boníssims!”. Tenen molta cultura teatral. Com aplaudien, són molt efusius! I allà no fan el bis, si te'n vas, deixen d'aplaudir. Fins que no ho vam entendre... Un dia ens en vam anar i vam dir: “Ostres!”. [Riuen]
Jet lag va suposar el vostre salt a televisió. Una sitcom que durant cinc anys va ser tot un èxit d’audiència i que narrava la vida de cinc companyes de pis que feien d’hostesses de vol.
À: Va ser brutal. A més, com que ho emeten cada dos per tres, t’adones que no té data de caducitat. Els veus i penses: “Oh, que antic!”. Antic perquè ens veiem molt joves, però no caduca.
Us veig iguals!
Sí, igual, igual... [Somriuen]
C: Sí, jo també em miro el mirall i dic: “Uh, que igual que estic de fa 20 anys!” [Riuen]
M.D.: Quan la gravàvem, pràcticament no ens miràvem, perquè hi treballàvem i perquè t'analitzes i et jutges molt. No la mires relaxadament. Ara, en canvi, ens sorprèn i ens pixem de riure! Fins i tot rius d'una mateixa, cosa que abans els teus gags no et feien cap gràcia. Jet lag també va suposar poder treballar amb la meitat d'actors catalans que admirem, com l'Anna Lizaran, la Rosa Novell o el Francesc Orella, entre d’altres. Era molt divertit i va ser tot un luxe. El Corbacho, el Boixaderas, Paco León...
À: Esclar, és que, a més, tots te'ls enduies tu! [Riuen]
M.D: Sí, jo vaig tenir la sort de tenir-los tots al llit. Va ser molt divertit! [Riuen]
Jet lag va suposar poder treballar amb la meitat d'actors catalans que admiràvem
La Carme (Sílvia), la Marta (Ester) i la Mamen (Carla) representaven tres hostesses de vol a la sitcom / Foto: T de Teatre
I després d'aquest èxit, com és que no us hem tornat a veure fent televisió?
M.D.: Hi tornarem aviat. Hi ha tantes plataformes, que potser ara és el moment.
C: No hi ha res en ferm, però tenim les ganes, la intenció i estem treballant-hi! Això sí, amb humor.
Com a companyia, amb 30 anys no només hem estat actrius, també som productores
M.D.: També val a dir que vam donar feina a molts actors. Es parla de nosaltres com a quatre actrius, però també som productores. Fer una sèrie de televisió et permet donar feina a molta més gent. Amb el teatre hem donat feina a dramaturgs i actors. La mateixa Denise Despeyroux, qui va escriure i dirigir Cançó per tornar a casa, aquí a Catalunya no es coneixia. Com a companyia, amb 30 anys no només hem estat actrius.
Al llarg del vostre recorregut, Rosa Gàmiz i Miriam Iscla —fundadores també de la companyia— van decidir fer camins en solitaris. El fet de fer paral·lelament projectes a banda de la companyia, us ha ajudat per agafar nous aires i incorporar noves experiències?
C: És una altra de les coses en les quals hem coincidit. Totes tenim molt clar que si ens oferien una cosa fora que ens venia de gust fer, dir que no per la companyia ens acabaria cremant. Agafes aire, i moltes vegades valores també el que tens. És molt sa, molt saludable sortir i, després, tornar a venir. És com una parella oberta. [Riuen]
L’humor sempre ha estat un tret distintiu dels vostres espectacles i projectes. Creieu que podem riure de tot?
M.D.: Hauríem, no?
À: Jo no sé si de tot, tot. No ho sé...
C: Depèn també de com te'n riguis. Hi ha un tipus d'humor que és faltant al respecte o que pots molestar. Sempre que te'n riguis de tu mateixa, no ofèn els altres.
M.P.: La clau està que, d'alguna manera, repartim una mica per a tothom.
M.D.: El que ha dit la Carme és molt clau, el com. En la nostra forma de fer humor hi ha un tret distintiu que és elegant, i això ho fa entrar millor.
Amb ‘E.V.A.’ vau celebrar els 25 anys de la companyia i el retorn de ‘Delicades’ suposa la celebració d’aquests 30 anys. ‘Delicades’ ha estat l’obra que més us ha marcat?
M.D.: Delicades té humor, sensibilitat, és molt intel·ligent, deixa anar coses polítiques, històriques i les presenta molt subtilment. Parla de relacions familiars. Comparteix la nostra essència, que és amb el mínim d'escenografia, el mínim de vestuari, un terra i un cel i, en canvi, un text molt bo, amb contes separats, però alhora, relacionats.
C: Són històries separades i d'alguna forma tornem als orígens, als Petits contes misògins i a Homes!, on fèiem aquestes històries. Hi ha sentit de l'humor.
À: És un text molt personal d’Alfredo Sanzol, perquè així ens ho va dir i així ho hem vist, però, a la vegada, és també molt universal. Això ens arriba molt a nosaltres i també al públic. Parla dels valors, podria ser una obra molt profunda, però, també, té uns moments de sentit de l'humor finíssim. A nivell actoral, ens ho passem molt bé fent-la.
Amb 'E.V.A.' la companyia va celebrar el seu 25è aniversari (2017) / Foto: David Ruano
Després de crear dotze espectacles, representar més de 2.800 funcions i convocar l’assistència de més d’un milió d’espectadors, com visualitzeu el futur?
À: Sempre que penso en el futur, mai penso a llarg termini. Sempre fem broma i diem: "Acabarem fent Chicas de oro". [Riuen]
C: A vegades hem comentat de fer una obra clàssica adaptada a nosaltres, és alguna cosa que volta per allà i tenim pendent. Personalment vull seguir gaudint amb el que faci, és molt utòpic, però no tinc metes de fer alguna obra en concret.
M.D.: Poder seguir treballant fent-nos grans. Ser dona i fer-se gran suposa més dificultats per trobar papers. Tenim el luxe que ens els escriuen, imagina't que d'aquí a 10 anys, quan en tinguem 64 o 65, mantenim les ganes i estem sobre els escenaris, jo feliç!
Ser dona i envellir és un condicionant per a la vostra professió?
À: Sembla que les actrius tinguem una data de caducitat abans que els actors. L'altre dia una amiga actriu, de 40 i tants anys, em va dir que l'han agafat per interpretar el paper de mare d'una actriu de 36 anys. Ella mateixa va quedar morta! Si amb 40 i tants t'agafen per mare d’una de 36, estàs eliminant tota una generació que són les que haurien de fer aquests papers.
Sembla que les actrius tinguem una data de caducitat abans que els actors
C: Moltes actrius de la nostra generació ja no treballen perquè no tenen papers. I la societat té una gran pèrdua, perquè aquesta edat, i als 60, és quan més bona actriu ets, quan més coses t'han passat a la vida i més pots reflectir-ho. És un exemple per a les noves generacions.
M.D.: És com un músic que toca la guitarra o el piano. Tu ara coneixes molt bé el teu instrument, saps com funciona, et sents amb el punt de maduresa del meló perfecte per dir: “Mira, ara puc amb tot!”. I és quan es tanquen totes les portes.
Per acabar, quines anècdotes us han marcat més al llarg d’aquests 30 anys?
M.D: Una de les millors va ser representant Homes! a l'auditori de Palma de Mallorca. A un canvi d'escena, la Carme es treu la samarreta i cau de l'escenari. [Riuen]
C: Però no ho va veure ningú! Era a les fosques, havia de treure una cadira, sortir de l'escenari mentre em treia un jersei, i pam! De cop, s'encenen els focus. Em va entrar un atac de riure dels nervis. [Riuen]
M.D.: I venia un moment que era dificilíssim! [Riuen sense parar]
C: Em pixava de riure. “Ties, lo que m'ha passat”, i ningú em feia cas! “Que he caigut, que he caigut”. En acabar, els vaig ensenyar com en un racó hi havia el jersei i els braçalets a terra: era la prova que havia caigut. [Riuen]
Cartell d’’Homes!’ (1994) / Foto: Pau Ros
À: També fent ¡Hombres! a Madrid, hi havia un esquetx on sortíem la Mamen, la Carme i jo. Havíem de sortir la Mamen per un costat i jo per l'altre, fent d'homes, i sortim i la Mamen no hi era. Vaig començar a dir el text de la Mamen i el meu. I el regidor va anar a buscar a la Mamen... [Riuen]
M.D: Estava amb el taquiller fent xanxullos per aconseguir entrades per a una altra obra, i em ve el senyor ben tranquil, i em diu: "Mamen, perdona, cuando puedas, vete al escenario, que Àgata está haciendo tu papel". [Riuen]
Però l'anècdota més bona on estem totes, va ser a Madrid, també fent ¡Hombres!, quan un empresari ens convida a una mariscada a totes. El dia següent, teníem una entrevista a Telecinco, i al matí, ens trobem a baix dels apartaments. Totes ens havíem passat la nit vomitant. Ens va intoxicar a totes! A infermeria de Telecinco ens van punxar primperan per no vomitar durant l'entrevista. [Riuen]
T de Teatre, m’ho heu fet passar molt bé, que per molts més anys pugui ser així. Moltes gràcies!
A tu, Guillem.