Són molts els artistes que pensen que ja s'han escrit massa cançons. Li ho vaig escoltar –crec– a Lluís Gavaldà, líder dels catalans Els Pets. En alguna xerrada, xerrant amb mi. O me'l vaig inventar. Però és una cosa innegable: hi ha moltes cançons. Moltes més de les que podrem gaudir, de les que, si més no, podrem escoltar.

Hi ha moltes cançons. Moltes més de les que podrem gaudir, de les que si més no podrem escoltar

Potser per això és més important que algú ens digui a què parar atenció i a què no. D'aquesta il·lusió vivim els periodistes musicals. Que allò que escrivim ho llegeix algú més que, amb sort, la nostra parella. Al cap i a la fi, és una il·lusió compartida amb la resta de sectors de la premsa. Coses.

Per fi és divendres

Les cançons, els temes de les cançons i les seves músiques, es repeteixen una vegada i una altra. Però no per recurrent que sigui una tarda de diumenge deixa de ser dolentíssima aquesta sensació que ens agafa a tots en veure tota la setmana per davant. I els divendres? Sempre venen després dels dijous. I no han deixat de ser el millor dia de la setmana: sobre tot aquesta estoneta extra que va des que un plega de la feina fins que té el seu primer pla de cap de setmana.

Les cançons es repeteixen una vegada i una altra. I no per això deixem de flipar-nos amb l'univers vuitantes de cartró pedra de DIME QUIÉN???? de Rauw Alejandro, l'enèsima vulgaritat de Rammstein i, clar, la cançó nostàlgica, bromosa i rara de torn: Heather en tenen una d'aquestes

Les cançons es repeteixen una vegada i una altra. I no per això deixem de flipar-nos amb l'univers vuitantes de cartró pedra de DIME QUIÉN???? de Rauw Alejandro, l'enèsima vulgaritat de Rammstein i clar, la last but not least cançó nostàlgica, bromosa i rara de torn: Heather, eternament la gran promesa de l'indie nostrat, en tenen una d'aquestes: Revere it, i només per això, val molt i molt que els barcelonins hagin tornat amb Old Cry, I Walk. Hauran fet falta moltes The walker and the wall, cançó de bressol plomissa que només té gràcia per ser una adaptació de Salvador Espriu, per trobar Revere it. Unes quantes Immaculate, amb els baixos i guitarres més clixé dels noranta, per topar-nos amb Beyond the pale, també cristal·lina –sense ser Revere it-.

portada heather
Portada d'Old Cry, I Walk, el nou disc dels barcelonins Heather

Una sensació

Revere it és una sensació. El convenciment absurd que sortint a caminar se't passarà el mal de cap. La tristesa infinita de passejar perdut després d'una ruptura i a sobre tornar a fumar-te un cigarro quan feia dos mesos –aquesta vegada casi!– que ho havies deixat. La fe estranya en què les coses sortiran bé, perquè sinó, serà un final abrupte.

Revere it és una sensació. El convenciment absurd que sortint a fer un tomb se't passarà el mal de cap

Heather 'Revere it'

Tot això que he escrit no és més que una bestiesa. Old Cry, I Walk és un digníssim hereu d'Union (2016): serà que no ens mengem merdes de guitarres indie rock a mitja tarda al Primavera Sound, el Vida Festival i qualsevol altre festi on es pontifiqui música anglo. Però mira, l'importat sembla tenir més pedigrí. Encara que ni tan sols contingui Revere it.

Heather
Old cry, I Walk
La Castanya
Puntuació: 4,5/10