Quan ens quedem orfes d'una banda rellevant en la nostra biografia, necessitem de seguida un nou pare salvador. Una cosa voluptuosa a què agafar-se. I, per il·lògic que sembli, gairebé sempre és un error posar aquesta fe al cap visible del projecte que abans va estimar. El meu tiet José, un melòman empedreït, dels d'entrepà embolicat en paper albal en els concerts i samarreta de gira, el van decebre per igual Manolo García i Quimi Portet als seus discos de debut en solitari. Havent estat ell MOLT devot d'El Último de la Fila. Qui vingui a aquest article buscant nous temes del vastíssim repertori de Manel —una de les grans pèrdues musicals de l'any passat— perquè Guillem Gisbert ha llançat dos avanços, que se'n vagi ara. Està a temps. O s'emportarà una decepció. El fins a la dissolució del grup, frontman rossíssim i genial orador català ha presentat cançons noves, però també nous enfocaments. Avanços d'un llarg promès per al març de 2024 que, de moment, pinta a coctelera.
Quan ens quedem orfes d'una banda rellevant en la nostra biografia, necessitem de seguida un nou pare salvador
No sona com el teu grup favorit
Les cançons de Gisbert no guarden parentiu entre si. Tampoc no ho fan especialment amb la seva discografia anterior. Waltzing Matilda seria, a tot estirar, una cosina llunyana d'alguna d'aquelles costumistes. És una història d'amor, com tantes que ha explicat l'escriptor, bonica i quotidiana, prudent i urbana. De registre oral i trempat, però també precís: "minva", cau, i "calda", catalanada que també s'utilitza en castellà, caben en una mateixa frase. Ell sap com fer-ho. Per descomptat, no saps qui és Matilda, vet aquí la gràcia d'aquestes vides de ficció, inacabades. No t'importa. És un passeig petit i bonic. El tema, produït per Anxo Ferreira, ex Novedades Carminha i col·laborador de Sen Senra, distreu amb aquest sintetitzador inicial: els arranjaments, sobretot els cops de percussió, són ben moderns, però després l'estructura es fa assumible: tornada clara i de veus doblegades.
Despista moltíssim més Les dues torres. Una estranya personificació. L'amor declarat entre la Torre Mapfre i l'Hotel Arts (fantàstic videoclip a càrrec de David Junyent i Pau Muns; de fet costa entendre la cançó sense el vídeo). La peça arrenca cantada molt dylaniana per anar virant després cap a Jaume Sisa —alguna cosa va trepitjar Manel en el seu últim llarg, Per la bona gent, l'Ona Laietana- i acabar en uns frenètics ritmes free jazz. Part de culpa la tindrà el multiinstrumentista, de passat molt jazzer, Jordi Casadesús. L'ex La Iaia ha posat la producció, marciana i rupturista i que té fins a un paissatget contemplatiu d'electrònica. Potser massa terrabastall per a la intricada història que es planteja.
La de Gisbert és el típic inici en solitari com el que van tenir Joan Miquel Oliver (Antònia Font), o més recentment Eduardo Cabra (Carrer 13); lliures, no, no sonen com el teu grup favorit
La de Gisbert és el típic inici en solitari com el que van tenir Joan Miquel Oliver (Antònia Font), o més recentment Eduardo Cabra (Carrer 13); lliures, no, no sonen com el teu grup favorit. Però està ben fet, així que què importa. Com diem en català: tot fa festa. Certament, un mai no es queda orfe del tot dels seus grups fetitxe: allà segueixen en stream o en la memòria. I els antics líders, en solitari, que bé que sumin.
Guillem Gisbert
Waltzing Matilda/ Les dues torres
Ceràmiques Guzmán | 8/10