Tolosa (província del Llenguadoc, regne de França), 13 de setembre de 1560. Fa 463 anys. El Tribunal del Parlament declarava Arnau Tilh culpable d’usurpació de personalitat, de cònjuge, de família i de patrimoni. El condemnava a pagar una indemnització a la víctima, Martí Guèrra, i el sentenciava a la pena de mort. El cas Guèrra-Tilh va tenir un gran impacte en la societat occitana de l’època. No tan sols va enfrontar els membres de la família i de la comunitat on es va produir aquell fenomen, sinó que també va ser l’arma llancívola de la lluita política entre els principals líders dels partits catòlic i protestant del Llenguadoc. En l’actualitat, hi veiem també la voluntat de Bertrana de Rols, la dona que era al centre de la trama, que en un món patriarcal i fins i tot misogin va tenir l’ambició de decidir el seu propi destí.
Qui és qui? Martí Guèrra
Martí Guèrra (1524), un dels tres protagonistes de la història i la víctima d’aquella trama d’usurpació d’identitat, era el fill primogènit d’una família de teulers (fabricants de teules) originaris d’Hendaia (País Basc nord i, en aquell moment, una vila de la província francesa de Guiena) que, probablement per una oportunitat de negoci, s’havien establert al petit poble d’Artigat (comtat de Foix). El casament negociat de Martí (de catorze anys, 1538) amb Bertrana (de dotze i de la família oligàrquica local dels Rols) reuneix tots els elements que confirmen l’ascens econòmic i social dels Guèrra en la terra d’acollida. En aquella època, els casaments de persones molt joves indicaven força econòmica de les famílies (no hi havia necessitat d’esperar que els nuvis reunissin un mínim aixovar) i urgència per garantir el relleu generacional i patrimonial.
Qui és qui? Bertrana de Rols
Bertrana de Rols (1526) és l’element central d’aquella trama. Després del casament, i molt probablement a causa de la seva extrema joventut, va trigar molt temps a engendrar un plançó. I aquest fet provocaria que el seu entorn social (família, parents, comunitat local) projectés una gran pressió social cap a la seva persona. En aquell context històric, la dona que no procreava era considerada un element improductiu, i la ideologia popular fabricava arguments fantasiosos que pretenien explicar aquella pretesa infertilitat. La documentació que va generar el judici contra Tilh explica que, en el cas de Bertrana, la comunitat local d’Artigat (amb la impagable col·laboració del rector parroquial) va fabricar i divulgar la brama que Bertrana estava maleïda; naturalment, per encàrrec, i per efecte dels encanteris d’una fetillera anònima.
El primer conflicte
La mateixa documentació judicial relata que el 1546 Martí (22 anys) i Bertrana (20 anys) ja han concebut un fill, que han anomenat Sanxi, com el vell Guèrra (l’avi patern de la criatura). Aquest detall també és molt significatiu, perquè en les societats on es conserva la figura de l’hereu (la occitana, la catalana) el nadó destinat a heretar el patrimoni familiar és anomenat com el cap de casa. Però la mateixa documentació revela que el naixement del petit Sanxi no va alleugerir les tensions, sinó que, ben al contrari, es va passar de l’angoixa de no procrear al conflicte amb un altre hereu (probablement un germà bessó de Martí o un germanastre també de Martí, però d’un altre matrimoni del seu pare). Sigui com sigui, l’any 1548, Martí va prendre un carregament de gra i va fer esclatar el conflicte.
Per què Martí desapareix d’escena?
La comissió d’aquell delicte es produeix a Artigat, però en aquell moment el comtat de Foix és un domini dels reis de Navarra (o del que resta de Navarra, perquè el 1512 Ferran el Catòlic havia incorporat per la força la part peninsular d’aquell regne a l’edifici polític hispànic). Bearn, Bigorra, Albret i Foix eren nominalment Navarra, però la seva independència respecte a França era més teòrica que una altra cosa. Ara bé, el corpus jurídic propi es conservava vigorosament. I amb la tradicional llei basca a la mà, Martí havia comés un dels pitjors delictes possibles: robar al pare. Que es castigava amb una pena exemplar: l’expulsió de la casa familiar. Martí va ser obligat a abandonar la casa que, com a hereu, compartia amb els pares. I amb la casa i el negoci, l’esposa i el fill, que, mai més ben dit, van quedar sota les teules dels vells Guèrra.
El retorn del fill pròdig
La pista de Martí es perd en la nebulosa del temps. Si més no, durant una bona colla d’anys, durant els quals els pares de Bertrana la pressionen perquè pagui una missa de funeral per l’ànima del seu marit i es casi de nou. Els vells Rols veuen perillar la condició d’hereu del petit Sanxi, en benefici d’algun dels seus cosins, i tramen introduir la figura d’un home —un padrastre— que impedeixi la marginació del fill de Bertrana. Però la filla dels Rols s’hi oposa amb totes les forces, perquè tots els candidats que li planten al davant són triats pels vells. Fins que, passats vuit anys (1556), apareix un home amb una aparença física sorprenentment similar a Martí i amb profund coneixement de la història personal de l’hereu Guèrra, que arriba a Artigat amb l’aura del retorn del fill pròdig que ha vagat pel món pagant els seus pecats.
La repercussió política del cas
En aquell moment, Occitània estava dominada per un paisatge de tensió que anticipava el gran conflicte politicoreligiós que acabaria esclatant, tan sols, dos anys després (1562). I aquell paisatge es traslladaria, irremeiablement, a l’interior de la sala del tribunal. Durant el desenvolupament del judici de Tolosa (1560), els magistrats calvinistes, liderats per Michel de l’Hospital i Joan Corassius, van prendre partit per l’usurpador Tilh. I, en canvi, els magistrats catòlics, liderats per Michel de Montaigne (l’autor dels famosíssims Essais) i Jean Papon, ho farien pel desterrat Guèrra. El punt culminant de l’escenificació d’aquella lluita es produiria quan Montaigne i Papon, calculadament, van fer entrar a la sala un home amb una cama amputada que va glaçar tothom. Era el veritable Guèrra vuit anys després de la seva desaparició.
Arnau Tilh, el tercer vèrtex del triangle
L’oncle patern i la sogra del desterrat —que s’havien casat durant l’absència de Martí— mai es van empassar la versió de Tilh. I després de molts estira-i-arronsa i de molta violència, van aconseguir portar-lo a judici. En canvi, Bertrana sempre el va creure a ulls clucs; i, quatre anys de convivència més tard, en el judici de Tolosa (1560), declararia que era cert, com argumentaven l’oncle i la mare, que l’home que havia tornat després d’aquell llarg exili era diferent. Que, des del primer moment, la respectava i l’estimava com mai ho havia fet abans. I que això, més que provocar-li dubtes, l’omplia de felicitat. Quan Martí Guèrra va pujar a l’estrada i es va jugar el tot pel tot (si no aconseguia provar que era víctima d’una usurpació d’identitat, se li giraria tot el procés en contra i seria executat); Bertrana va guardar un revelador silenci de venjança.