L'ex ministre d'Afers Exteriors del PP José Manuel García-Margallo y Marfil, que aspira a ser un dels ideòlegs de la renovació conservadora de l'Estat espanyol, és besnét del general Juan García y Margallo. De fet, no és només que sigui descendent seu, sinó que el fet que porti un cognom compost es deu a que la seva família se sentia especialment orgullosa del general, de tal forma que van substituir el cognom simple "García" pel compost "García-Margallo" (una pràctica bastant comuna entre famílies de militars d'alta graduació).
La Ilustración Española y Americana, 22 de octubre de 1893.
El García y Margallo més colonial
Juan García y Margallo (Montánchez, 1839 - Melilla, 1893) va participar en la Guerra de l'Àfrica de 1859-1860, originada per alguns xocs armats a les fronteres de Ceuta i de Melilla. Va ser una campanya que va generar un gran entusiasme popular a Espanya, basat en l'esperit imperial i en el racisme antimarroquí. L'exèrcit espanyol va guanyar les dues batalles d'aquesta guerra i, malgrat tot, va patir 9.000 baixes. Els lleons que hi ha a la porta de les Corts espanyoles estan forjats, justament, amb els canons presos als marroquins en la batalla de Wad-Ras. La Guerra de l'Àfrica es va acabar amb la signatura del Tractat de Wad-Ras. El general O'Donnell va imposar al soldà Muley el Abbas el pagament d'una indemnització, el control temporal de la ciutat de Tetuan i la cessió d'un territori a la costa atlàntica marroquina (que seria identificat amb Ifni, un punt que Espanya no ocuparia fins el 1934). De fet, l'entusiasme popular acabaria deixant pas a l'escepticisme: s'arribaria a la conclusió que "la guerra grande" havia donat lloc a una "paz chica" i que la victòria no havia compensat els costos humans i econòmics de l'enfrontament bèl·lic.
La guerra de Margallo
A desgrat de la victòria espanyola de 1860, els conflictes entre marroquins i espanyols continuarien i acabarien provocant desenes de milers de víctimes fins a 1927. El setembre de 1891 Juan García y Margallo va ser nomenat comandant general de Melilla. El 1893 esclataria el conflicte amb els marroquins, la "Guerra de Margallo", perquè els espanyols, per reforçar la seguretat de Melilla, van construir algunes fortificacions en territori marroquí, prop de la tomba d'un sant local, Sidi Guariach, i això va ser considerat com un sacrilegi pels habitants de la zona. El 3 d'octubre 6.000 marroquins van atacar a les forces espanyoles. Tot i que inicialment els marroquins van fer retrocedir als espanyols, l'ús d'artilleria i l'arribada de reforços des d'Andalusia va canviar l'equilibri bèl·lic. El soldà de Marroc estava disposat a negociar amb Espanya, però els habitants de la regió no van acceptar les seves directrius.
La mort del general
El dia 28 d'octubre el general Margallo va fer una sortida des de Melilla, convençut de ser capaç de fer retrocedir als marroquins. Però no li va anar gaire bé. Es va trobar rodejat de forces molt superiors i va morir d'un tret al cap. Les seves forces van fugir en desbandada fins a Melilla. Amb l'arribada de reforços des de la Península, la situació s'estabilitzaria i amb bombardejos navals sistemàtics es venceria la resistència dels rifenys. A la fi els espanyols perdrien més d'un centenar d'homes. Els marroquins, molts més. Però Espanya continuaria tenint un autèntic vesper al Marroc. El 1909 esclataria un nou conflicte: la guerra de Melilla. Seria la porta d'entrada d'un conflicte que duraria 18 anys i que es clouria amb la conquesta d'un territori petit i pobre, que ben pocs rendiments va produir a Espanya. Les campanyes de Marroc van causar la mort de desenes de milers d'espanyols, en accions com la batalla d'Annual o la retirada de Xauen. Les víctimes marroquines ningú les va comptar, però Espanya, en aquest territori, va usar tots els mitjans al seu abast: bombardejos aeris sobre poblacions civils, armes químiques, presa d'ostatges, mutilacions als cadàvers dels enemics, crema de pobles i de collites...