L'autor hongarès Laszlo Krasznahorkai ha guanyat el Premi Nobel de Literatura d'enguany. Laszlo Krasznahorkai és un escriptor i guionista hongarès de prosa difícil. És advocat de formació i té 71 anys: fins al 1987 no havia sortit mai de la seva Hongria natal (aleshores comunista), però quan ho va fer va viatjar repetides vegades a Mongòlia i a la Xina, on ha tornat repetidament. Aquests viatges són interessants si tenim en compte que l’hongarès és una llengua probablement emparentada amb les llengües mongòliques. La seva primera novel·la, Tango satànic (Edicions del Cràter, 2025), va inspirar la pel·lícula homònima de Béla Tarr, i figures intel·lectuals com Susan Sontag o W.G. Sebald han elogiat la universalitat de la seva obra. La traducció de Krasznahorkai al català és de Carles Dachs, i Adan Kovacsics és el traductor al castellà (Acantilado).
L'escriptor es va instal·lar un any a Berlín i va viure un temps a l'apartament que tenia a Nova York el poeta beatnik Allen Ginsberg
De Gyula fins a Mongòlia via Nova York
Krasznahorkai va néixer el 1954 a Gyula, una ciutat del sud-est d'Hongria. Va acabar la carrera de Dret el 1976, any en què va viatjar fins a Budapest per formar-se com a professor. La seva carrera com a escriptor comença aleshores, activitat que compagina amb la feina a l'editorial Gondolat Könyvkiadó. El 1983 va obtenir una beca del Servei Alemany d'Intercanvi Acadèmic, però no va poder-ne gaudir fins al 1987, quan el país socialista es va començar a obrir sota la influència de Gorbatxov, l'últim líder de l'URSS i partidari del desglaç i de l'acostament amb Occident. De seguida que va poder sortir del país, Krasznahorkai va escriure Guerra i guerra, la primera novel·la que publica quan pot viatjar i la més important d'un període que portaria l'autor arreu del món, des de Nova York fins a Mongòlia. L'escriptor es va instal·lar un any a Berlín i va viure un temps a l'apartament que tenia a Nova York el poeta beatnik Allen Ginsberg. Més endavant, l'hongarès després va viatjar per l'Àsia, continent que va servir-li d'inspiració per a les novel·les El presoner d'Urga i Destrucció i Tristesa sota els cels.
Se l'ha considerat un autor polític, perquè parla de la fi de l'era soviètica, però l'hongarès no es veu a si mateix com un autor polític: per ell la política és només el context inevitable on s'ha de situar la literatura —Toni Sala va dir una cosa semblant.
S'ha qualificat Tango satànic de llibre difícil, però si el llegeixes t'agafa pel coll, és com un remolí que et tiba cap endins - Mariona Bosch, Edicions del Cràter
Edicions del Cràter i Carles Dachs: l'aposta pel risc i la qualitat literària
La traducció de l'obra de Laszlo Krasznahorkai en català és recent i és una aposta d'una de les editorials independents de casa nostra, Edicions del Cràter, el projecte de Mariona Bosch i Oriol Ràfols. Parlem amb Mariona Bosch:
"Vam buscar autors hongaresos i Laszlo Krasznahorkai era clarament el millor. Cada capítol del Tango satànic és un paràgraf, no fa apunts i a parts. És bogíssim i molt arriscat publicar-ho, però és tan bo que compensa. S'ha qualificat Tango satànic de llibre difícil, però si el llegeixes t'agafa pel coll, és com un remolí que et tiba cap endins. Són 12 capítols, en 6 el temps va cap endavant i en 6 va cap enrere. Ell vol recuperar la novel·la com a gran artefacte estètic. Més que postmodern, Krasznahorkai reinventa formalment la novel·la. No vol fer una filigrana formal".
Com tot bon escriptor va a la font de la literatura, que és la llengua: agafa la llengua del carrer, dels més baixos, i la posa en una obra que és literatura de la de debò - Carles Dachs, traductor al català
Carles Dachs era a la sala d'espera del pediatre amb la seva parella i el seu fill quan ha rebut la notícia: no tenia el mòbil a mà. Han entrat a la consulta eufòrics, tan contents com l'altre editor del Cràter, l'Oriol Ràfols: sabia que Krasznahorkai podia guanyar, però no les tenia totes. Carles Dachs és poeta i va ser lector de català a Budapest entre el 2017 i el 2021. Això vol dir que Dachs, avui centrat sobretot en la traducció i la correcció, ensenyava la nostra llengua a filòlegs i traductors hongaresos:
"Escriu d'una manera que no escriu ningú més. Comences i veus que no s'assembla a res. El repte és traslladar aquestes frases tan llargues en català, una llengua a la qual no va gaire bé subordinar. Hi ha un punt molt semblant a la poesia, a l'hora de traduir-lo, és una prosa molt bonica. Cada llengua té una manera de crear la bellesa. I el contorsionisme que has de fer per reflectir aquesta bellesa en català és difícil. Les repeticions... és una espiral, és un anar i venir fins a l'últim detall. Com tot bon escriptor va a la font de la literatura, que és la llengua: agafa la llengua del carrer, dels més baixos, i la posa en una obra que és literatura de la de debò. A causa de la diglòssia, costa que certes coses sonin bé en català, que no sonés com Els pastorets de Folch i Torres —amb respecte per Folch i Torres. Però finalment Krasznahorkai i el català s'han entès: l'hongarès és una llengua aïllada, que té els parents lluny a Europa".