Encara recordo el dia en què vaig veure un mòbil amb pantalla a color per primera vegada i em vaig deixar sorprendre per una foto ultrapixelada que gairebé va confirmar-me que podria viatjar a l'espai en poc temps. Devia tenir uns 15 anys i el que ara ens sembla una nimietat arcaica va acorralar durant mesos la nostra generació de pares, perquè tots volíem un mòbil que fes fotos en color, tots volíem guardar un record d'aquella excursió amb la classe de l'ESO o enviar una foto per SMS al noi que ens agradava (a 1 euro i escaig cada una, val a dir). Avui no ens podem imaginar sortir de casa sense l'smartphone de torn, un aparell que s'ha convertit en una extensió del nostre braç, el complement perfecte per a les nostres neurones.
A l'era del like, ens passem el dia ensenyant el que fem, el que mengem, el que ens comprem, qualsevol informació de la nostra vida que, per als receptors, és inversament proporcional a les nostres ganes de mostrar-ho. Stories, posts, tik toks, Instagram directs, les possibilitats es multipliquen com els pans i els peixos. Arribem fins i tot a condicionar les nostres tasques segons si estan d'acord (o no) amb la moda passatgera del moment —i qui digui que no ho ha fet mai, que tiri la primera pedra.
Ens n'anem a la merda a passos gegantescos i cap terminator d'última generació amb cara de Schwarzenegger vindrà a salvar-nos. Però aquestes decisions individuals, encara que generin un efecte mirall en l'esfera pública, ens concerneixen només a nosaltres. A grans trets, enteneu-me, no molesten a ningú. La cosa canvia quan l'andròmina del dimoni et fot enlaire una cita o t'impedeix veure el teu grup favorit perquè el tipus de davant no para de fer fotos o vídeos. Sí, obrirem el meló sobre gravar un concert amb el mòbil.
Els artistes estan polaritzats
Ens situem en un concert, posem que del teu grup favorit. Hi ha dos tipus de persones: les que es passen tota l'estona amb el botó de REC polsat o les que es tiren un parell d'hores de morros perquè algú amb complex de Spielberg se li ha plantat davant dels nassos. I arribats en aquest punt, si ets del segon grup, poca cosa pots fer. Com esbroncaràs algú només per gravar amb el seu dispositiu? Amb quina superioritat moral et creus per ficar-te en el poder de decisió d'una altra persona i qüestionar les seves intencions? Per descomptat, en la dictadura del postureig, no pots. Així que et resignes. "A sobre, si el veiés per la tele de casa estaria més còmode", fins i tot pot ser que arribis a pensar.
Però el debat també es discuteix entre bambolines, i no des d'ara. Mentre alguns artistes alimenten l'ús dels llums artificials del telèfon per donar més emoció a les seves actuacions —sense tenir en compte que dista molt de la calidesa de la flama d'un encenedor— d'altres s'han posicionat totalment en contra de l'ús descarat de mòbils durant els seus concerts.
Un dels primers va ser Van Morrison, l'organització del qual va advertir per megafonia fa uns anys (quan l'ús indiscriminat de l'aparell estava una mica menys estès) que si es veia algun flaix, l'artista interrompria la seva actuació i abandonaria el recinte. O Andrés Calamaro, qui en un comunicat el 2016 va demanar al públic que guardés els telèfons apagats i s'abstingués de filmar o fer fotos, com en un teatre. O Adele, que el mateix any va interrompre un concert seu a Itàlia per demanar-li a una fan que baixés la càmera: "Pots deixar de gravar-me amb aquesta càmera de vídeo? Perquè soc aquí en directe i pots gaudir del concert en la vida real, millor que a través de la teva cambra|càmera. Pots baixar el teu trípode? Això no és un DVD, és un espectacle en directe i realment m'agradaria que en gaudissis perquè hi ha molta gent fora que no ha pogut entrar".
Moralitat a part: són legals aquests enregistraments?
Si ens posem fins i amb la llei a la mà, no. Perquè gravar un directe vulnera els drets dels organitzadors d'esdeveniments i músics, ja que a qualsevol grup o músic que està actuant se'l considera com a artista intèrpret o executant, segons l'article 105 de la Llei de Propietat Intel·lectual, i aquesta normativa fa que puguin protegir els seus interessos.
Així, el músic té el dret exclusiu d'autoritzar la fixació de les seves actuacions (l'enregistrament amb el mòbil seria un acte de fixació), així com els drets exclusius de reproducció i comunicació pública d'aquestes fixacions o enregistraments. Vaja, que sent puristes no podríem gravar res ni sortir indemnes fent-ho. Però ja sabem que les noves tecnologies han dinamitat totes aquestes pautes i, fins i tot, han facilitat un gir de truita: que l'artista pugui arribar a beneficiar-se de la difusió del seu material per part del públic per promocionar els seus temes i espectacles amb publicitat gratuïta.
Tancar el debat aquí és impossible. Més quan no sabem ja viure sense mòbil, més encara quan cada aspecte del nostre dia a dia requereix d'algun dispositiu electrònic. Les postures són diverses i diferents però, mentrestant, la revolució tecnològica no cessa i amenaça d'arrasar-ho tot. I aquí és on el cap humà té un gran repte al davant: deixar que el poder de les màquines segueixi el seu curs o parar-nos a pensar quin futur volem, valorant si l'evolució, a vegades, potser ens fa retrocedir més que avançar.