“No estic bé”. Bo Burnham mira a càmera i plora. L’únic que se’m creua pel cap és un “Cari, I know that feeling. No estàs sol”. És curiós que un home hetero nord-americà treintañero em produeixi tanta empatia, però amb tota la merda que tenim a sobre, hi ha un no sé què catàrtic en mirar Inside de Netflix.

Tot i que ens el venen etiquetat sota el paraigua d’especial de comèdia, deixar-ho en això es queda bastant curt. La Judit l’altre dia em deia que Inside té molt de la lògica TikTok. Fragments còmics musicals i monòlegs curts i ràpids sense transicions fluides que Burnham ha ajuntat en un producte audiovisual d’hora i mitjà que ell mateix ha escrit, dirigit, editat i muntat. Què els uneix? L’evolució de la seva depressió durant l’any que es va allargar la filmació. Un altre millennial trist. Quina sorpresa, no?

Recordo quan fa unes setmanes el meu ‘Descobrir’ d’Instagram es va omplir de fotos de gent plorant. Sota el hashtag #aplordepell, una onada d’imatges de gent atractiva amb ulls inflats i nassos moquejants va envair les meves xarxes socials. La impulsora de la idea, la fotògrafa Clàudia Serrahima explicava a Gent de Merda que la voluntat era “visibilitzar el plor i la vulnerabilitat” i “normalitzar no estar bé”. 

Em sap greu perquè la tristesa no és un tema molt adequat abans de la revetlla Sant Joan. A vegades el calendari és el que és i no podem fer-hi més. Però suposo que està bé forçar-nos a parlar del que ens incomoda, en la línia del que reivindicava la Clàudia Serrahima. Especialment després d’un any on la salut mental de la majoria ha seguit el mateix camí que el Titanic. Dilluns Argimon avisava que els joves i la gent gran serien els que patirien més conseqüències mentals de la Covid-19. Però abans ja estàvem regular: mentre buscava com omplir aquest article em va assolar una allau d’articles sobre com els millennials ja som la generació més trista. 

Suposo que és per això que iniciatives com #aplordepell troben un nínxol de participants. Estic fotut i ho explico. Ho faig públic. Però una mica estem tots igual, no? D’on surt aquest malestar? Què en fem? Hi ha els recursos per tractar-lo? Aquest és un plor descontextualitzat, que no entenc, perquè no s’explica; individual, amb el que necessàriament no m’he de relacionar; que quedat reduït  a la participació d’un grup de gent guapa que no tenen res a veure amb mi… 

El que fa que em relacioni més amb un yankee tancat en una habitació que fa paròdia de l’estat de la seva salut mental que amb gent que viu a dues parades de metro és que em parla d’una angoixa generacional. Que sí, que estic malament perquè m’ha deixat aquell pavo de cabellera impossible que vaig conèixer a Tinder, però també perquè no acabo de veure futur en res ni cap mena de seguretat en la meva vida. I tu igual, eh. Que sí, que ploro de tant en tant, però que el que se’m menja és l’ansietat. 

Ma mare em dirà que és retorçat, però d'una manera estranya, és còmicament alliberador escoltar com en Bo Burnham et diu que està en la merda i que es passa el dia plorant. Sentir com comenta de passada que no se suïcida perquè és per sempre, però que si fos per un període de 18 mesos, no li tremolaria la mà. Com després de patir atacs de pànic a l'escenari durant les seves actuacions se sentia preparat per sortir del cau i de cop es va acabar el món. 

Parlo d'Inside i de debò em supera. Perquè és boníssima. Pensar que tot és obra d'una sola persona em menja el cap. Mil anàlisis parlen de la seva relació amb les xarxes socials, la crítica social, el seu valor com a peça fílmica. Però pels espectadors més terrenals, com jo, més enllà que facin gràcia els esquetxos, el que fa que ens hi relacionem és que hi ha una evolució i que no aliena el context. Sense parlar mai de la pandèmia, Inside transpira pandèmia en cada segon. Una espiral que parteix d'una visió crítica d'ell mateix i el seu paper al món. Un respir del puto tot anirà bé.

 

 

Imatge principal, un fotograma d'Inside