Tornant a casa per l'AP-7 el cronista es pregunta si Oques Grasses són el millor grup de la música pop catalana. I, tot i que hiperbòlica, però els crítics musicals ja ho són d'exagerats, es respon que, si més no, figurarien en el Top 10. I això que el seu concert d'avui al Festival Strenes de Girona davant de més de 7.000 persones presentant el seu nou disc, Fruit del deliri, ha sigut notable, però no excel·lent com aquell que van oferir a finals de gener del passat 2023 al Palau Sant Jordi prometent-nos que ens tornaríem a veure un any més tard. Fidels a la seva paraula, aquí els tenim de nou.
Sort d'ells
Se sorprèn el cronista per com ha evolucionat la seva relació amb el grup de Josep Montero. Al principi, quan van publicar els seus dos primers discos: Un dia no sé com (2012) i Digue-n'hi com vulgui (2014), no els hi veia cap mena de gràcia. Una banda més de trompetes en la sobrepoblada escena mestissa catalana. Amb You poni (2016) va començar a pensar que potser no estaven tan malament. Amb Fans del sol (2019), primera aproximació a unes produccions més contemporànies, el van captivar. Flirteig que va anar a més amb A tope amb la vida (2021), un disc que creia que ja no superarien mai. Ara que han tret Fruit del deliri, el crític ja no pot fer de crític perquè s'ha tornat fan. La gent del seu voltant diu que aquest disc té tres o quatre cançons bones i la resta 'sin más'. I tot i que ni hi ha paquiderms, ni gent a la que s'estima, ell considera que han fet un disc brutal, que es balanceja entre l'àngel i el diable, les balades tel·lúriques i les cançons que s'enlairen amb tastos d'electrònica i hip hop, l'alegria i la tristesa, la infància i la maduresa, l'amor i el desamor.
Avui, potser dut pel record d'aquella nit única al Sant Jordi, n'esperava moltíssim i n'ha obtingut molt. Amb una de les posades en escena més elaborades de casa nostra (l'entrada, tot jugant amb l'imaginari de novel·les com 1984 amb ells simulant una mena de confraria futurista i distòpica amb Montero exercint de líder suprem ha set espectacular), els osonencs han iniciat el seu concert de l'Strenes amb Molta tralla, un dels talls del seu nou disc. De fet, al llarg de la nit anirien desgranant tots els temes de Fruit del deliri. I aquí és on el moltíssim a passat a molt, perquè si bé és cert que les peces noves encaixen perfectament amb els ja clàssics del seu repertori, n'hi ha que encara li falta rodatge per assolir la seva millor versió en directe: Jubilar-me, Com està el patí... (l'acústica del recinte, no apta per a grans concerts, ni per a petits, tampoc ajudava) i d'altres ja es presentaven radiants: Pingpong amb un crescendo final que rememora els millors Coldplay, la corprenendora Sort de tu o Bambi que farà de tots els seus concerts una gran rave. Entre mig, imbatibles com sempre han sonat èxits grassos d'ahir i sempre com Elefants, Petar-ho, Sta guai, In the night, Bye bye i una La gent que estimo que s'està convertint en el Boig per tu de la seva generació.
Els millors nostrats de tots els temps? Els periodistes musicals sempre són exagerats, però part de raó tenen. Així que gràcies Convergència per Oques Grasses i nits com la d'avui. I això va a missa.