La música, entre altres coses, té una capacitat: ens permet bussejar sobre temes o qüestions que, d'alguna manera, estan a l'aire. Per tant, no ha estat fins a posar-me a escriure sobre el nou disc d'Oques Grasses que no he buscat què és exactament un deliri: "És un canvi greu de les capacitats mentals. Provoca pensaments confusos i falta de consciència de l'entorn. Normalment, aquest trastorn apareix ràpidament, en hores o en un parell de dies. En general, la causa del deliri pot identificar-se amb un o més factors". I veritablement, no sé si el deliri era entre els plans de Josep Montero i la seva troupe abans de gravar aquest nou disc, si ells ho pateixen o, si fruit d'aquest estat, la música i aquest missatge és el que brolla.
Si fa tres anys, el lema era A tope amb la vida, amb un disc que, precisament, anava per aquest camí, enarborant la bandera de la passió, calculant els graus que de felicitat hi havia a cada solc del mateix; si en els seus inicis era la banda més inclassificable entre els seus, ara són els que tenen més clar el present i, segurament, el futur. De fet, aquest pas de rosca (perquè n'hi ha) en el so, és més per assentar les bases, potser no tant per a l'avui com per al demà. I allà, en aquesta tessitura, ells se senten còmodes, i és que, a Fruit del deliri, Oques Grasses han explorat aquest vessant més íntim i personal. Un fet que no passa mai d'un dia per a l'altre: aquí hi ha un procés i el responsable és Montero.
Tal com em comentava fa poc un dels membres d'Hermanos Gutiérrez, la virtut i avantatge de qui viatja i compon, està en l'autoconeixement. I just a això els d'Osona han dedicat part del seu temps. Això implica esforç, una reflexió profunda i, alhora, una recerca: la inspiració com a excusa vital. Així doncs, en aquest viatge amb bitllet d'anada i tornada, Montero va de l'amor al desamor sense ni pestanyejar, salta de l'edat adulta a la innocència més pura que dona i atorga la infantesa, i com si fossin fragments d'una pel·lícula, desglossa en quin punt i on està ara mateix un món amb més incògnites que certeses. Amb una societat que, aparentment, està a dos passos de fer fallida. Per tant, que Oques Grasses acumulin més de 70 milions de reproduccions de les seves cançons no és una casualitat, i si com a fi de festa de la seva anterior gira van muntar un sarau descomunal al Palau Sant Jordi, ara la meta segueix allà, intacta i sense cap ànim de prendre una revenja. Els seus fidels seguiran allà, el seu costat, i ells també apropats al seu costat.
L'essència continua viva com des del primer dia; aquí es prioritza el gruix i la importància del col·lectiu
Li podem donar voltes al que vulguem, però l'essència continua viva com des del primer dia. Aquí es prioritza l'individual, és clar, però sobretot, el gruix i la importància del col·lectiu. I el so, què passa amb el so? Doncs just en aquest lloc està la clau (i si es vol, el discurs i el debat) d'aquest disc: la producció ha pres el comandament. Però no com es podria imaginar; la senzillesa i els sons més quotidians (i estrambòtics) i llistes de carrers, són el flux de Fruit del deliri. T'agradin més o t'agradin menys, en aquestes cançons hi ha veritat. O almenys, la seva veritat. Amb sinceres proclames personals i un estat d'ànim, que com el de tots, puja i baixa. Perquè són músics, però també són persones. Per tant, també senten i pateixen. Com a Plora i riu. Existeixen termes més alineats i contraposats que aquests dos? Pot ser que sí i pot ser que no. Aquest és el missatge directe i sense racons de Torno a ser jo i La gent que estimo. De fet, el disc comença amb Com està el pati i la idealització del somni, amb aquesta pregunta: "Tu Ramon, quin animal vols ser?". A què el nen respon: "un cuc". En canvi, a Bambi, m'imagino a C. Tangana sortint en algun moment de la seva cova. La seva ombra és allà.
Tanmateix, Al·lèrgiques al pol·len (més gamberres) i Julieta (molt exquisida) són llum i no ombra. Participen en el projecte sabent on són, posen el seu segell particular a l'obra d'Oques Grasses. Després, un respir, un petit recés de pau amb Córrer pels camps i Jubilar-me. Encara que poc dura l'alegria a casa del pobre, la tranquil·litat s'acaba amb Molta tralla i un missatge: que difícil és comprometre's en l'amor. Finalment, una cosa que semblava que havia de passar: la festa. Arriba de la mà de Figa Flawas, cançó estiuenca que no seria estrany sentir-la en algun espot propi de l'època en què tot és gresca i bon rotllo. A tot això, Sort de tu ens porta una altra vegada a la casella de sortida; amb aquest "sort tinc de tu", toca brindar per l'anhel d'aquest petó i l'amor de la teva vida. Perquè en el fons, d'això anava això, no?