Carme Riera viu bona part del temps a Barcelona, però Mallorca encara és la seva terra. Amb cinquanta anys de trajectòria encara no se li han acabat les ganes d'escriure. Se'ns ha convocat, a la premsa, per parlar del primer escrit retrospectiu i autobiogràfic que ha fet l'autora, Gràcies. Cinquanta anys després (Edicions 62). L'assaig, com el seu nom indica, és una mà estesa d'agraïment als lectors que l'han seguida durant cinquanta anys, des del 1975, quan es va publicar el recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora, fins avui. Va publicar el recull que no tenia trenta anys, i no ha parat de publicar i d'escriure des d'aleshores. 

Després de publicar Dins del darrer blau, Riera va preguntar al crític Joaquim Molas si havia de continuar escrivint. Ell va respondre que sí, sens dubte: l'autora ja formava part del cànon català

"Gràcies és una paraula molt bonica, sobretot quan la dius de veritat, i no com a cortesia. A l'assaig he fet servir un llenguatge molt planer, també com una forma d'agraïment", diu Carme Riera. Pilar Beltran, l'editora d'Edicions 62, ens diu que el llibre és curtet, però valuós, "perquè obre la porta a la intimitat del procés d'escriptura i al repte de la pàgina en blanc". En efecte, a Gràcies l'autora parla de les influències que ha tingut, de les lectures que ha fet i del que ha suposat per ella fer literatura, amb totes les dificultats que comporta. Riera diu que estima especialment els exemplars antics de Te deix, amor, la mar com a penyora, i que en una ocasió va signar una primera edició a un home moltes dècades més tard: era el llibre que havia comprat a la seva difunta esposa. Als anys 70, el recull de contes va saber arribar a la generació de l'autora. El diumenge 28 de setembre a les 13.15 h l'autora conversarà amb Gemma Ventura; després, l'actriu Joana Vilapuig farà una lectura dramatitzada del clàssic de Riera. Serà a La Setmana del Llibre en català, al passeig Lluís Companys de Barcelona. 

S'ha escrit un supervendes

Riera és autora de 15 novel·les, i Gràcies és el primer text retrospectiu. L'ha publicat simultàniament en castellà amb Alfaguara, que també ha aprofitat per reeditar el Te deix en castellà després de molts anys. Te deix, amor, la mar com a penyora reeditar-se quasi quaranta vegades, i s'ha traduït a molt. L'escriptora admet que sense aquell primer gran èxit, que es va sense el boca-orella que va acostar-la a milions de lectors, probablement s'hauria quedat en l'àmbit de la recerca: és estudiosa de la literatura, en concret de Cervantes. Riera compaginava l'escriptura amb l'educació, i va ensenyar a la universitat, sempre castellà i literatura castellana. Allà va coincidir amb l'estudiós de la literatura catalana Joaquim Molas. Ella no n'era seguidora, "perquè feia castellana", però de totes maneres es va acostar al catedràtic i li va preguntar, després de publicar Dins del darrer blau, si havia de continuar escrivint. Molas li va respondre que sí, sens dubte: Riera ja formava part del cànon català. 

Va trigar temps a aprendre a escriure: en lloc de llegir en veu alta com li demanaven les monges, ella s'ho inventava

Qui la va convèncer d'escriure en català va ser la professora Aina Moll, que a banda de fer les hores lectives convencionals també feia classes de català. La generació de Riera no va estudiar en català a les escoles, però Moll li va dir que els seus poemes serien més bons si en lloc de fer-los en castellà els feia en català de Mallorca, que és el seu i el que va sentir de la seva àvia. Riera utilitza molt el recurs de la memòria oral, i de fet a Gràcies ens explica que quan era una nena va trigar temps a aprendre a escriure: en lloc de llegir en veu alta a classe, com li demanaven les monges, ella s'ho inventava. Els pares van arribar a creure que tenia dificultats de comprensió, però només tenia un excés d'imaginació. Un dia, el pare li va llegir un poema de Rubén Darío, i això ho va canviar tot. 

No li van pagar ni un cèntim, del seu èxit supervendes. El 1978, l'editora Carmen Balcells va trucar a la seva porta, li va donar el que es mereixia —i l'editorial Laia es va enfonsar.

Gràcies a la Transició 

La primera editorial que va tenir, Laia, era ben bé fruit del seu temps. Cristians socialistes que fumaven tot el dia i s'emmirallaven amb París. El Maig del 68 no era tan lluny, al capdavall. No li van pagar ni un cèntim, del seu èxit supervendes: amb els diners de la venda de Te deix, amor, la mare com a penyora, els editors de Laia compensaven els costos de les obres de Víctor Mora (avui desconegut per a molts lectors). El 1978, l'editora Carmen Balcells va trucar a la seva porta, li va donar el que es mereixia —i l'editorial Laia es va enfonsar. Balcells, per als despistats, va ser l'agent literària de tots els autors llatinoamericans a Barcelona, pensen en Vargas Llosa i García Márquez. Vist amb la perspectiva del temps, em sorprèn que Balcells no convencés Riera per escriure en castellà, però no ho va fer. Ens admet que, en aquesta reedició castellana, l'editora d'Alfaguara i ella es van plantejar treure algunes referències a la moralitat nacionalcatòlica que costen d'entendre a la Catalunya i fins i tot a l'Espanya d'avui. Finalment, han optat per deixar l'obra intacta, igual que en la versió catalana. Diuen que és un marca dels temps, però no m'estranya que dubtessin sobre si era millor eliminar certs passatges. Com vaig escriure en aquest article a propòsit de Montserrat Roig, les obres dels setanta que evoquen les rèmores nacionalcatòliques han envellit mica malament, i avui sembla que necessitem peus de pàgina. En qualsevol cas, l'assaig Gràcies té aquesta eufòria de la fi del dictador i de la Transició, i va ple d'anècdotes i de figures conegudes. Riera ens recorda que l'homosexualitat (que apareix a Te deix, amor) estava prohibida, que hi havia homes a la presó per ser gais. També apunta que hi havia analfabetisme, que hagués pogut néixer a Alger (a pocs centenars de quilòmetres de Mallorca) i no hauria arribat mai a convertir-se en escriptora. És una feminista i progressista de les d'aleshores, i m'atreviria a dir que la seva pàtria és la Transició dels anys de joventut.   

Carme Riera, 50 anys després 

Te deix, amor, la mar com a penyora va passar la censura franquista, i aquí hi ha el comentari que en van fer els censors. Em sembla pertinent afegir-lo:

Narraciones muy originiales y con calidad literaria. Transpiran cierta sensualidad, pero sin llegar a ser pornografía, el cuento de las lesbianas está contado com si se tratase de dos amantes normales y se descubre el secreto en la última línea. Hay una alsuión política en la pág. 37 y otra de simpatía hacia Marx en pág. 103, pero ambas muy tangenciales sin demasiada malicia y se diluyen en el contexto perfectamente tolerable. 

M'he imaginat, per uns instants, que em tocava fer la feina de censora de novel·les, que segur que és molt més agradable que altres feines, i que a més en un context dictatorial sembla l'única via per tenir accés al pensament (a canvi de privar-ne a la resta de ciutadans, clar). En tot cas, diguem-ho: és decebedor, això de perfectamente tolerable. Si fos la Carme Riera gairebé me n'avergonyiria. Però també és veritat que el dictador ja era vell i començava una altra època. Amb l'eufòriade la democràcia que venia, no és estrany que autors com Riera s'acontentessin d'haver-se escapat de la censura. 

Riera ens avança que té tres projectes en dansa i que una és, justament, una distopia sobre el turisme a Mallorca, "tot i que no agradarà gaire a alguns", diu. Es refereix als hotelers, clar. Li dic que als mallorquins em penso que sí, que els agradarà, i tot seguit respon amb un to tebi, en la línia contrària del que m'imaginava: "molts dels qui diuen que estan tips de turisme serien dels primers que patirien, si no vingués cap turista, perquè és l'única indústria que hi ha". El problema és que aquesta sigui l'única indústria que hi ha, penso, però no cal insistir. Els altres dos projectes inclouen una biografia de María Padilla (una noble castellana del segle XIV) i un llibre sobre els viatgers a Mallorca.

Abans d'acomiadar-nos li pregunto encara sobre la literatura femenina, si encara hi creu. "Crec en la literatura", respon.