Gorizia (zona d’administració militar internacional), 15 de setembre del 1947. Fa 79 anys. Un destacament de l’exèrcit aliat, format per forces britàniques i nord-americanes, instal·lava un filat metàl·lic provisional —precedent d’un futur mur de formigó— que dividiria la ciutat en dos. Gorizia, a vint quilòmetres al nord de les platges de Trieste i al bell mig de la vall del riu Isonzo, històrica zona de xoc entre l’Europa central, oriental i occidental, s’anticipava catorze anys a Berlín. El nucli històric quedava assignat a Itàlia. Però l’estació de ferrocarril i els barris de l’est quedaven assignats a Iugoslàvia. Per què Gorizia va ser dividida en dues meitats separades per un mur? I què representaria per als seus veïns aquesta separació forçada?
A qui pertanyia Gorizia abans de la partició?
La vall del riu Isonzo, que discorre entre els Alps Julians i el golf de Trieste, ha estat, històricament, una de les principals zones de disputa d’Europa. Des de l’edat mitjana, ha estat teatre de guerra. Inicialment, entre bizantins, ostrogots, francs i llombards; posteriorment, entre Venècia, Àustria, Hongria i l’Imperi otomà i, contemporàniament, entre França, Itàlia, l’Imperi austrohongarès i Iugoslàvia. Gorizia és un paradigma d’aquest escenari de disputes i, des de la seva fundació (1001), havia canviat de mans diverses vegades: de l’Imperi romanogermànic (1001-1508), a la República de Venècia (1508-1509), a l’arxiducat d’Àustria (1509-1808), al Primer Imperi francès (1808-1813), a l’Imperi austrohongarès (1813-1919) i, finalment, a Itàlia (des del 1919).
Per què Gorizia havia passat a Itàlia pocs anys abans de la partició?
A la conclusió de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), els guanyadors del conflicte van redibuixar els límits d’Europa. I Itàlia, que es va erigir en potència guanyadora, va reclamar completar el mapa de "l'Irredentisme" (de la "Gran Itàlia") i situar la frontera nord sobre la cresta de l’arc format pels Alps. En aquell tractat de pau (Saint-Germain-en-Laye, França, 1919), la nova República d’Àustria, hereva de l’extint Imperi austrohongarès —potència derrotada al conflicte—, seria obligada a lliurar al Regne d’Itàlia (la República Italiana no es proclamaria fins al 1946) el Trentino (amb el Tirol del Sud i la Val Canale), Trieste, la península d’Ístria i el Friül oriental (la vall del riu Isonzo, amb Gorizia al seu bell mig).
Com era, culturalment i ètnicament, la població de Gorizia quan va passar de sobirania austríaca a italiana?
Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Gorizia —per la seva condició de plaça estratègica— patiria una important destrucció i abandonament (1914-1918). Però a la conclusió de la guerra, és segur que, amb el retorn de la població refugiada, es replicaria el mapa cultural i ètnic anterior al conflicte. Per tant, i sempre partint del cens cronològicament més proper (l’austríac del 1910), podem dir que, sobre un total de 35.000 habitants per al 1919, 15.000 eren de llengua romànica (un 45%) —que vol dir que parlaven italià estàndard o les llengües friülana o vèneta—, 12.000 eren de llengua eslava (un 35%) —que vol dir que parlaven eslovè— i els 9.000 restants (un 20%) eren de llengua germànica —que vol dir que parlaven alemany.
La ratlla divisòria del 1947 volia separar les diferents comunitats nacionals que vivien a Gorizia?
La resposta a la pregunta és "sí". En les negociacions de París (1947), es va imposar l’anomenada "proposta francesa", que dividia la regió amb un criteri etnocultural: a l’est de la ratlla, els eslaus (incorporats a la Iugoslàvia del règim comunista de Tito), i a l’oest, els llatins i els germànics (enquadrats en la nova Itàlia republicana i occidental de la postguerra). I a Gorizia, es replicaria a escala aquest criteri: el nucli històric (poblat per llatins i germànics) restaria a Itàlia. I els barris perifèrics i rurals que s’estenien per l’oest (poblats per eslaus) serien incorporats a Iugoslàvia. Ara bé, ningú no va explicar quin criteri es va seguir per dividir la solitària plaça de l’estació de Gorizia, ni per què l’edifici de l’estació va passar, enterament, a domini iugoslau.
Els temors previs: la Línia Morgan que prefigurava una separació
La població de la vall del riu Isonzo i, més concretament, la societat de Gorizia, ja temia ser objecte d’una divisió arbitrària molt abans del 1947. A les acaballes del conflicte (juny, 1945), els governs aliats van acordar una divisòria que anomenarien Línia Morgan i que separava el territori en la Zona A (administració britànica i nord-americana) i la Zona B (administració iugoslava). En el traçat d’aquella primera línia divisòria, Gorizia va restar —enterament— a la Zona A. Però la pressió del règim de Tito, que, amb el suport de la Unió Soviètica, ambicionava incorporar a Iugoslàvia tota la vall de l’Isonzo, amb Gorizia, donaria els seus fruits, amb un substancial desplaçament de la línia divisòria cap a l’oest: Gorizia semblava "condemnada".
Què va passar amb els veïns de Gorizia després de dividir la ciutat amb el filat metàl·lic?
La distribució etnocultural de Gorizia era molt clara, però les tres comunitats nacionals que formaven la societat local no actuaven com a compartiments estancs, sinó que els matrimonis mixtos i, per tant, les famílies barrejades eren molt habituals. El filat metàl·lic inicial (1947) i el mur de formigó posterior (1950) separarien famílies, colles d’amics, equips esportius i plantilles professionals a una banda i a una altra d’aquells dos mons creats artificialment. I la part que passaria a Iugoslàvia (els antics barris rurals, que representaven el 35% de la població de la ciutat!!!) restaria tan brutalment amputada i tan absurdament desconnectada de la seva matriu que el règim de Tito hauria de crear una nova entitat urbana —Nova Gorica— per a articular-la i cohesionar-la.
Una primera separació de gairebé tres anys: del parament del filat al dia de les escombres
Des que es va parar el filat metàl·lic (15 de setembre del 1947) fins que es va permetre la primera recuperació del contacte entre les "dues Gorizies" van passar dos anys i onze mesos. El 13 d’agost del 1950, diada que seria anomenada "la Domenica delle Scope" (el diumenge de les escombres), es va obrir la frontera durant unes hores i milers de ciutadans dels antics barris rurals passarien al centre de la ciutat per a abraçar-se amb els seus familiars, amics o excompanys de pràctica esportiva o de plantilla de fàbrica. I, segons la tradició popular; passarien, també, per a assistir a ofici religiós a la catedral dels sants Hilari i Tacià... i per a comprar escombres!!!, perquè, per alguna misteriosa raó, a la banda iugoslava hi havia escassetat d’aquest producte.
Gorizia: el mur que va sobreviure al de Berlín
El mur de Gorizia no tan sols va dividir una ciutat durant els llargs anys de la Guerra Freda (1947-1991), sinó que la seva existència transcendiria en el temps més enllà de la desaparició de la Unió Soviètica (1991) i de Iugoslàvia (1991). Fins i tot, sobreviuria al seu "germà del nord", el mur de Berlín, enderrocat el 1989. I, si bé és cert que a partir de la independència d’Eslovènia (1991) —l’estat que assumiria el control de la banda est del mur— es crearia un règim de pas relativament transitable per a veïns, també ho és que no seria enderrocat fins al 2004, coincidint amb l’ingrés eslovè a la Unió Europea... quinze anys més tard que el seu "germà del nord"!!!, el mur de Berlín, i tretze anys després de la dissolució de la Unió Soviètica i de Iugoslàvia.
