Barcelona, 2 de juliol de 1939, fa 86 anys, cinc mesos després de l’ocupació franquista de la ciutat i quatre després de la conclusió de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Wenceslao González Oliveros —exmilitant del Partido Republicano Radical (1910-1923), liderat per l’anticatalà Alejandro Lerroux, i de la Union Monárquica Nacional (1930-1936), de l’oposició antirepublicana al règim republicà, i, posteriorment, membre de la Junta Técnica del Estado (1938-1939), el govern de la rebel·lió durant el conflicte civil, i, més concretament, jurista de la comissió que havia de dictaminar la il·legitimitat dels poders actuants del règim republicà— era nomenat governador civil de Barcelona.
La Barcelona de la primera postguerra
La ciutat que va trobar González Oliveros estava delmada pels terribles bombardejos contra la trama urbana i la població civil, perpetrats per l’aviació rebel durant la darrera fase del conflicte civil (1938-1939); per l’escassesa d’aliments, que havia convertit Barcelona en un gran escenari d’especulació i de fam, i per una epidèmia de tuberculosi, que havia esclatat el mes de maig anterior, que estava afectant totes les classes socials, especialment les més humils. Amb aquest dramàtic paisatge, hom pot pensar que les prioritats de González Oliveros serien la reconstrucció de la ciutat, l’alimentació de la població i el control i erradicació de les epidèmies. Però, realment va ser així?
Qui era, realment, González Oliveros?
González Oliveros, era un professor universitari que, durant l’exercici de la seva professió docent, havia destacat pels seus postulats radicalment anticatalans. Des de les aules de les universitats de La Laguna, Santiago i Salamanca, havia blasmat amb una extraordinària vehemència contra els projectes catalans d’autonomia de la Mancomunitat (1913-1923); contra l’oposició catalana clandestina a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), o contra la restauració de l’autogovern durant l’etapa republicana (1931-1939). Durant el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930/31), va ser director general d’ensenyament superior i va desplegar una sòrdida campanya contra les universitats catalanes per a impedir l’ús del català.
Quina va ser la prioritat de González Oliveros en arribar a Barcelona?
Quan González Oliveros arriba a Barcelona (juliol, 1939) i fixa un ordre d’actuacions, les seves prioritats no tenen cap relació amb les necessitats de la gent. Per a González Oliveros, que moltes famílies barcelonines visquessin en condicions infrahumanes (en edificis bombardejats, amb les parets, les escales i els sostres malmesos, i amenaçant de caure) era secundari. Que moltes famílies barcelonines s’alimentessin en condicions precàries (amb racionaments que no aportaven les proteïnes necessàries per a garantir, per exemple, el creixement dels petits) era secundari. Que l’epidèmia de tuberculosi estigués provocant, diàriament, la mort de quatre persones (extraoficialment, aquesta xifra es multiplicaria per vuit) era secundari.
Llavors, quines eren les prioritats de González Oliveros?
La premsa de l’època (La Vanguardia Española) revela que el governador González Oliveros va adquirir notorietat en la seva particular croada contra la retolació en català del nomenclàtor viari de la ciutat. Segons la mateixa premsa, González Oliveros sortia pels carrers de la ciutat en mànigues de camisa i armilla (era estiu), acompanyat per una dotació de la Guàrdia Civil i armat amb un mall, un cisell i una escala, i esmerçava totes les seves energies a trencar i arrencar totes les plaques del nomenclàtor viari col·locades durant l’època republicana i retolades en català. Mentrestant, durant cada un d’aquells dies havien mort quatre persones (extraoficialment, més de trenta) a causa de la tuberculosi.
Quines eren les altres prioritats de González Oliveros?
De nou, la premsa de l’època (La Vanguardia Española) publica que González Oliveros dedicaria els seus esforços a l’activitat d’un rondín ('una patrulla repressiva', en la terminologia del règim nacionalcatòlic de Franco). Aquest rondín es dedicaria a la detecció i desarticulació d’escoles clandestines que impartien en llengua catalana. La mateixa premsa destaca una de les seves actuacions, també en mànigues de camisa i acompanyat per una dotació de la Guàrdia Civil, en la detenció d’una parella de mestres (un matrimoni, segons la nota) que havien escolaritzat en català un grup de nens a Gavà. Mentrestant, durant cada un d’aquells dies, dotzenes de persones emmalaltien i, amb el decurs del temps, acabaven morint per la manca d’aliments.
Què va passar amb González Oliveros?
El 14 de desembre de 1940, González Oliveros cessava en el càrrec i, el 20 de desembre de 1940, era nomenat —oh, sorpresa!!!— president del Tribunal de Responsabilitats Polítiques, el màxim organisme repressiu del règim nacionalcatòlic de Franco. A finals de 1940, coincidint amb el seu relleu, es decretaria la fi de l’epidèmia de tuberculosi a Barcelona. Segons les fonts oficials, aquella crisi sanitària hauria provocat més de 2.000 morts, però la investigació historiogràfica moderna xifra el balanç de morts en 16.000. Persones, de totes les edats i condicions, morien cada dia mentre el González Oliveros esmerçava les seves energies arrencant les plaques del nomenclàtor retolades en català o detenint mestres que escolaritzaven en català.