Las Glorias Cabareteras no tenen pèls a la llengua. I és justament per això —i pel seu evident estil genuí damunt dels escenaris— que s'han guanyat un espai en aquest calaix de sastre que és l'escena cultural de casa nostra. El duet format per Glòria Martínez i Marta Bernal va néixer a un passadís del metro de Barcelona, i juntes s'han fet a sí mateixes amb una proposta sòrdida i un discurs provocador. Aquestes vedets, que es passegen còmodament entre la realitat i la ficció, no tenen filtre, i tant s'encaren amb l'espectador com posen verd un panorama teatral català encara recelós de programar espectacles com el seu. I, tot i això, han aconseguit ser referents en el que fan i ser col·laboradores habituals del Late Xou de Marc Giró. Aquest proper dissabte 21 d'octubre actuen en el marc del Festival Escena Poblenou.
Per qui no us conegui: qui són Las Glorias Cabareteras?
Dues vedets de les d'abans: ni cantem ni ballem ni actuem bé. Això sí, rajant no ens guanya ningú.
Expliqueu-me una mica la vostra trajectòria des dels vostres inicis
Vam començar l'any 2006 a la parada de metro del Paral·lel, al punt de Músics al Metro. Ens posàvem una mica fines pels bars del voltant i baixàvem a fer el xou. I així vam conèixer la Nati, la tercera Gloria, i ens vam animar a presentar un petit esquetx de 15 minuts al teatre Riereta, a una roda de cabaret. D'aquí vam passar als soterranis d'un bar musical, la Sala Monasterio, i anàvem fent. La Nati va marxar molt poc després, i quan ens vam convertir en duet també vam canviar el xou i el vam convertir en el que és ara. Vam començar criticant molt el teatre català i ens van anar trucant d'aquí i allà, i fins avui. Mai hem buscat bolos. Han vingut per xarxes i pel boca-orella.
Ara actueu a l'Escena Poblenou. Què hi fareu?
El de sempre. Sempre és igual i sempre és diferent, perquè el 90% del xou és interacció amb el públic i el que donen de si. Si no funciona, és culpa seva. Sempre diem que el xou és un ésser viu i va mutant. Com ens va dir un dramaturg que estimem molt, el Jordi Prat i Coll: "Feu sempre la mateixa merda, però mai fa la mateixa olor".
Hi ha denúncia en la vostra proposta artística?
Com que improvisem i diem el que ens passa pel cap, hi ha denúncies de tot. Però no anem amb el carnet de "xou d'humor i de pensar", quin rotllo això! Ja s'ho trobaran. De fet, alguna vegada hem malparlat del lloc on estàvem i no s’ho han pres gaire bé, però és el nostre modus operandi.
Per què és més difícil que la vostra proposta es programi a la sala gran del TNC, per exemple, que en un centre cívic?
Tampoc cal. Ja hem actuat a les escalinates i en vam tenir prou —quin horror—. Algun director ens ha vist cutres, i normal, perquè només entenen el cabaret amb K, el que és culte; el cabaret més barriobajero se l'han mirat per sobre. Actuar al Teatre Nacional seria com fer la gràcia d’actuar a un escenari gegant i només fer servir un metre quadrat, però mes enllà d’això, no ens cal. Som nòmades i bastant lliures. Els hi vam proposar fer l’Espai Lab —és a dir, actuar als lavabos del TNC—, però la idea no va quallar. Després ho farà un al Mercat de les Flors i diran: "oh!"
L’art vedet continua sent vist com cultura de segona?
No creiem ni que és consideri cultura. Entreteniment, i ja. De fet, sempre diem que tenim un xou amb un nivell cultural molt alt, però que l’hem hagut de baixar perquè el públic no ho entén.
Algun director ens ha vist cutres, i normal, perquè només entenen el cabaret amb K, el que és culte
Us han ridiculitzat per la vostra feina?
Pobrets. Més aviat ho fem nosaltres amb ells. La veritat que el públic sempre ha sigut agraït. Alguna borratxa al TNC ho va intentar, però va sortir escaldada. Respectem a les borratxes; a les pijes sobrades, no. Algun actoret —acostuma a ser home— ens mira amb aquell paternalisme i et diu frases com: "Aneu fent cosetes, no?" Va, tira. Fa peneta quan intenten animar dient: “Ei, potser podríeu anar a l’associació d’actors...” Sí, clar que sí, carinya.
Glòria: Tinc una germana que de tant en tant em pregunta: "Quan fareu alguna cosa seriosa?"
Us sentiu impostores, dins l’escena?
Som les millors en això nostre. Què és això nostre? No ho sabem, però el que fem, ho fem molt bé. Impostores no. És una cosa pròpia que ens surt com ens surt, i llavors tampoc crec que tinguem la sensació d’usurpar res.
Quines coses us indignen?
A escena, la falta d'honestedat, la gent que intenta vendre la moto. Ara hi ha una tendència a allò cutre, al "fem merda", que acostuma a venir de gent que no s'ho creu. És només posat i els veus de seguida. El pijerío amagat de cosa cutre. Fora d'escena, també la falta d'empatia i el classisme. L'aprofitament i falta de cures cap als vulnerables, siguin persones o perretes.
Hi ha elitisme o classisme dins el món del teatre en català?
Com a totes les capes de la societat. Ja s'ho faran. Hem estat sempre molt lluny del mundillo i de les famílies teatrals.
Tant en l’art com en la vida, hi ha algun límit que no vulgueu passar per no tancar-vos portes?
Els límits són els de sentit comú i la pròpia manera de ser. Al final, a escena, fem una versió extrema de qui som. Si a la vida no et rius del físic de ningú, a escena ja no et sortirà. No tenim consciència de posar-nos cap límit.
Què opineu sobre que Àngel Llàcer hagi vetat els crítics teatrals a la seva última obra?
Que li hauries de preguntar a ell perquè ho fa. Aquesta entrevista és per parlar de nosaltres! Ja ha sortit massa per tots els llocs.
Vivim en una societat carrinclona?
Marta: He llegit definicions que diuen que és ser cursi, rància i passada de moda. Soc carrinclona.
Glòria: Una mica passades de moda estem. I, com a societat, jo crec que en algunes coses estem estancades. Hi ha encara molt classisme i fa molta pudor a naftalina. En d’altres crec que la societat avança, no soc totalment pessimista. Ara que ja tinc una mica de perspectiva, penso en coses que es feien als 90 i dic: déu n'hi do el que s’ha avançat.
Podeu viure només de Las Glorias Cabareteras?
Marta: No. Tampoc ha sigut mai l'objectiu. Ens agrada massa la vida. Imagina que estem programades cada cap de setmana a un teatre. Em moro.
Glòria: Sempre hem hagut de combinar-ho amb una feina seriosa, però amb alegria. Potser més endavant, qui sap?
El dia que Pawlosky ens va dir "ustedes son muy buenas y vedettes de verdad" va ser bastant gloriós
De quins referents heu begut?
Las travestis de antaño, les del Cangrejo. Faemino i Cansado, La Pawlosky, la Maña, Mary Santpere, Rosa Maria Sardà quan feia l'Ahí te quiero ver, Lina Morgan, Guillermina Mota, Lloll Bertran.
Glòria: A casa, el meu pare sentia molts cassettes de Gila, Eugenio... Ara recordo algunes coses d’aquelles gravacions i penso: "Mare meva! Eren masclistes i faltons, però queda a l'inconscient. Recordo que quan jo era petita el meu germà va anar al Molino a veure La Maña, enmig del xou ell s’estava pixant i, destrangis, va anar al lavabo. La Maña el va veure i va parar l'espectacle fins que va tornar. “Te has lavao las manos?”, li va dir. Era petita i vaig pensar: "Que divertit! Jo vull veure això!"
Què seria arribar a la glòria per vosaltres?
El dia que Pawlosky ens va dir "ustedes son muy buenas y vedettes de verdad" va ser bastant gloriós.
Voleu afegir alguna cosa més?
Hi ha humor més enllà de l'stand up! Llarga vida a les vedets.