Tot el que ens queda és, potser, una de les millors maneres d’entendre Ginestà: les coses que compartim, els vincles que ens sostenen, les persones que ens acompanyen i les petites històries quotidianes que, quan es converteixen en cançó, deixen de ser tan petites. D’això va anar, en bona part, el concert que els germans Júlia i Pau Serrasolsas van oferir aquest dissabte a Razzmatazz, amb totes les entrades exhaurides i una sala tan plena que no hi cabia ni una agulla. Puntuals i amb una energia contagiosa, Ginestà van convertir el tram final de la gira de Gira tot igual, però diferent en una celebració col·lectiva que va tenir tant de festa com de trobada familiar.
"Bona nit, Barcelona! Però què és això?", exclamava el Pau només començar, sorprès per la resposta d’un públic que havia comprat les entrades feia mesos i que no semblava haver perdut ni un bri d’entusiasme. Els primers compassos d'Amb tu i per tu van posar en marxa una nit de dues hores i una vintena llarga de cançons, en què el duet va combinar les peces del nou disc amb alguns dels temes que els han convertit en una de les propostes més estimades del pop català.
Acompanyats d’una banda que va desplegar teclat, bateria i dos baixos, els germans van demostrar que es troben en un moment de maduresa escènica. Es coneixen de memòria, saben quan fer un pas endavant i quan deixar espai perquè l’altre brilli. Funcionen com un engranatge ben greixat, sense necessitat de competir per l’atenció. La complicitat entre tots dos és una de les grans virtuts del directe i, de fet, acaba sent tan protagonista com les mateixes cançons.
La festa va començar aviat amb una pluja de serpentines blanques que va esclatar sobre la sala. Abans d'interpretar Un piset amb tu, la Júlia va deixar anar una de les frases de la nit: "Tant de bo poder tornar a romantitzar llogar un pis". Durant el concert hi va haver diferents moments reivindicatius però també per celebrar. De fet, van explicar que durant la gira havien fet una mena de concurs per veure quin poble cantava més fort i van convidar Barcelona a demostrar que podia endur-se el títol. Però si hi ha alguna cosa que defineix Ginestà és que no necessiten mantenir el volum de la festa permanentment al màxim. De fet, és quan abaixen les revolucions que el concert troba alguns dels seus millors moments. Les seves cançons demanen intimitat i en una sala tan gran i amb un volum tan elevat, aquesta delicadesa de vegades queda una mica diluïda. Cal destacar la veu de la Júlia, dolça, de seda, però amb una força que no passa desapercebuda i que es fon amb la del Pau en una harmonia perfecta.
De moments emotius n'hi va haver molts i un d'ells va arribar amb Gira tot igual, però diferent, la cançó que dona nom al disc i que van interpretar en acústic, amb un so molt despullat. Abans, la Júlia va explicar que era un tema molt especial perquè l’havien dedicat al seu avi, un humanista que els havia transmès els valors que avui comparteixen com a família. La peça parla del món que hem heretat, del que ens ha tocat viure i de la responsabilitat de pensar quin món deixarem als que vindran. "Venen temps foscos, ens juguem molt", van advertir, fent referència a les properes eleccions del 29N. La cançó va acabar amb un silenci carregat d’emoció que el públic va trencar cantant "Els carrers seran sempre nostres".
La política no va quedar reduïda a aquesta intervenció. Ginestà va aprofitar l’escenari per fer una crida a la mobilització de la vaga de l’11-N i també va animar el públic a anar a votar. També hi va haver una crítica directa a la situació del transport públic, amb una de les frases més celebrades de la nit: "Puta Renfe i visca l’amor". Una manera molt seva d’unir reivindicació i tendresa, sense perdre el sentit de l’humor ni convertir el concert en un míting.
Un altre dels moments més especials va arribar amb Pau, la cançó que la Júlia ha escrit per al seu germà. Abans d’interpretar-la, va dedicar-li unes paraules que van ser una autèntica declaració d’amor: va explicar que en Pau l’inspira, que té una capacitat extraordinària per cuidar i per posar paraules a les coses que els passen i que ella té la sort de tenir-lo al costat. Després, ell es va asseure a escoltar-la mentre la seva germana li cantava. Sense artificis ni grans discursos, la cançó va fer visible allò que travessa tot el projecte: Ginestà és també la història de dos germans que han après a créixer plegats i a convertir aquesta relació en música.
La nit va tenir dues col·laboracions. Alba Armengou es va sumar a T’estimo tant, mentre que Ernest Crusats, de La iaia, va aparèixer per interpretar Finestres. Abans d’aquesta última, en Pau va explicar que feia un any que havien començat a gravar el disc, en uns mesos intensos entre el Carmel i Cambrils, i que sentien que encara els faltava una peça per completar-lo: un quartet de corda. Per això havien decidit portar-lo a Barcelona com a regal per al públic. Tres violins i un violoncel van vestir la cançó i van afegir-hi una dimensió nova. Potser algú esperava alguna sorpresa més, com la presència de Nil Moliner, amb qui han publicat Amb qui estaràs?, però les dues aparicions van ser prou especials per donar al concert un caràcter diferent.
També hi va haver espai per a Deixar-se anar de la mà, la peça que en Pau interpreta amb la seva exparella, Laia Manzanares, que aporta una altra mirada sobre l’amor: la possibilitat que els vincles canviïn de forma sense que això n’esborri el valor. El repertori també va recuperar Pau, dels Pets, que en Pau va cantar en solitari i va tancar amb un "Visca els Pets de Constantí!". Més endavant, Estimar-te com la terra va servir per reivindicar el territori i denunciar els especuladors que expulsen els veïns dels seus barris, així com els desnonaments. "Estimar la terra és tot això, i és vostre", van recordar abans de fer una crida a parar-ho tot l’11-N. En un concert que parlava constantment de l’amor, estimar també volia dir defensar el lloc on vivim i les persones que hi habiten.
La part final va recuperar l’energia més festiva amb Amb qui estaràs?, Només viure, La meva sort, Perdre el cap i L’Eva i la Jana; aquesta última va ser especialment significativa per a la Júlia, que la va dedicar a totes "les Janes", va fer un petó a una de les baixistes i va convidar les dues músics a fer un pas endavant i ocupar l'espai en una cançó que reivindica l'amor entre dues dones.
"Avui toquem a casa. Volem continuar fent discos molts anys i seguir fent sales a Barcelona. Vosaltres doneu sentit a les coses que fem", va dir la Júlia en un dels parlaments finals. I el públic va respondre com havia fet durant tot el concert: cantant, saltant i demostrant que aquella relació va molt més enllà de l’èxit d’una cançó concreta. El comiat, però, va tenir un punt inesperat. Després de les dues hores de música en català, Ginestà van escollir Y me voy, de Julieta Venegas, l’única peça de la nit en castellà. Una tria que va descol·locar una mica després de tantes reivindicacions de la llengua i de la identitat musical pròpia, però que va servir per tancar la festa amb un últim gir de guió.
Potser de vegades sembla que un gran concert hagi de ser necessàriament una successió de salts, crits i eufòria desbordada. Ginestà, en canvi, recorden que també es pot omplir una sala com Razzmatazz des de la dolçor, la vulnerabilitat i les coses senzilles. El concert de dissabte va ser una celebració de tot allò que els ha portat fins aquí: les cançons, la família, els amics, el país i un públic que, després de tants mesos, encara tenia ganes de cantar-les totes.