Hi ha un poema de l’Ángel González que diu “Ayer fue miércoles toda la mañana./ Por la tarde cambió:/ se puso casi lunes”. M’agrada perquè em fa pensar en la sensació de trobar-me mig malament diumenges a la tarda i en la barreja d’estats d’ànim dels festius que cauen entre setmana. Ho he buscat i l’explicació de per què la setmana té set dies no és tan clara com la volta a la terra sobre ella mateixa, que és un dia, la volta sencera al sol, que és un any, o la relació dels mesos amb les llunes. El set, però, ja era un nombre místic abans de l’explicació bíblica dels sis dies per crear la terra i el setè per descansar. A l’antiguitat veien al cel el que creien que eren set planetes: la lluna i el sol i després Mercuri, Mart, Júpiter i Saturn (Urà i Neptú encara no es coneixien).

El set ja era un nombre místic abans de l’explicació bíblica dels sis dies per crear la terra i el setè per descansar

Començo a escriure aquest article i és diumenge. Per la finestra que dona al carrer (un carrer tranquil de Sants) hi ha la calma dels diumenges. Gairebé no passa cap cotxe, trenca el silenci el plor exageradíssim d’un nen petit que crida com si li arrenquessin les ungles i que he sentit allunyar-se fins que ha girat la cantonada. Els caps de setmana passen més nens que ploren (o jo els sento més perquè m’estic més hores a casa). Dissabte al matí la llum és diferent. És el sol del vermut del dissabte, de la cua a la carnisseria. El de la farmàcia que diu que a la discoteca a la nit han fet soroll i han deixat llaunes mig plenes a la vorera. L’aire de dilluns, en canvi, pesa com una migranya als ulls. Els carrers són més bruts. Hi ha una cua terrible per demanar un cafè, la gent va lenta perquè té el cervell ple de la boira dels dilluns, de cansament barrejat de mandra. No sé si som nosaltres que entomem el món i diferent i fem que els dimarts puguin arribar a ser tan grisos com el seu predecessor i a sobre a la cafeteria no els funcioni el datàfon.

Una universitat de Nova York va fer una enquesta a 340.000 persones i va arribar a la conclusió que la mania que sembla que es tingui als dilluns és pràcticament igual als dimarts, dimecres i dijous

Llegeixo que hi ha un estudi que desmenteix aquesta opinió generalitzada que el dilluns són el pitjor dia de la setmana. Una universitat de Nova York va fer una enquesta a 340.000 persones i va arribar a la conclusió que la mania que sembla que es tingui als dilluns és pràcticament igual als dimarts, dimecres i dijous. Això sí, els nivells d’angoixa baixen significativament els divendres i els caps de setmana. He de dir que són unes dades que desmenteixen completament les percepcions que tinc: que al meu carrer els dimecres deixem de mirar-nos als peus i als matins comencem a saludar-nos (també llegia fa pocs dies la notícia de la ciutat sueca on han començat una campanya per evitar la soledat i l’aïllament). Si a mi m’haguessin fet aquesta enquesta els hauria dit que els dijous sempre és bon dia, que passa gent amb jaquetes de colors i que els del primer a la tarda posen jazz que arriba a través de les finestres.

Per mi el dia perfecte d’obrir les discoteques seria dilluns, que ja tinc agafat l’horari del cap de setmana i no tindria aquella compassió de son a les dotze clavades

Potser si l’escola obrís divendres al vespre podríem descansar del nen petit del pis de dalt que corre com si el volguessin matar i ens molesta per mirar la pel·lícula. De fet, per mi el dia perfecte d’obrir les discoteques seria dilluns, que ja tinc agafat l’horari del cap de setmana i no tindria aquella compassió de son a les dotze clavades. Jo faria bé les classes a partir de les vuit del vespre. Soc nocturna i és el moment que que estic enèrgica, que tinc millors idees, que em puc enfrontar a una aula de trenta adolescents que tenen sempre una rèplica inesperada. A les vuit del matí tinc el cap al trenta per cent com a molt (i ells menys i tot). Però resulta que si fes classe a les nits no tindria cap bar obert on demanar un cafè, el món està apagat de nit i entre setmana. Per què he de cedir a una organització universal que em fa anar a contrapeu fins divendres a la tarda? Jo voldria el cap de setmana dilluns i dimarts i així no haver de lluitar contra aquella pesantor. A vegades vaig tota la setmana pensant que és l’endemà del dia que és. I m’equivoco d’aula i d’horari com si fos tothom que va al revés del que toca. Hi ha un ordre intern del món que fins i tot fa que a algunes cases hi hagi plats concrets per a dies concrets. Macarrons dissabte, a casa meva, l’únic que perdura des de temps immemorials. I no concebo cuinar-ne cap altre dia sense sentir que cometo una mena de sacrilegi familiar. L’ordre ens regula, la certesa ens calma. Però per mi el tempo va més accelerat del que necessitaria. Avui que es publica l’article per vosaltres és divendres. El bon humor ja se us deu escampar per dins. Potser heu plegat de la feina o encara ni us heu dutxat perquè heu treballat des de casa. Quina sort que teniu. Per mi, encara és dimecres.