Hi ha una cosa que les mares coneixem bé: tothom té una opinió sobre com hem de criar. És igual l’edat que tinguin els nostres fills, és igual si en tenim un o tres, si donem el pit o el biberó, si treballem fora de casa o si no treballem, si cuinem amb productes ecològics o si comprem peix congelat. Sigui com sigui, rebem comentaris, opinions, suggeriments i consells tot el santíssim dia. Frases disfressades de preocupació, de saviesa popular o “de bon rotllo, eh?”. I sempre, sempre, ben carregadetes de prejudici i judici... Aquestes frases, algunes que ja són tot un clàssic, ja arriben amb l’embaràs: “No fas gaire panxa!”, “Seràs mare soltera?”. I també una altra que a mi em va saber greu i em fa ofendre perquè em va semblar profundament desagradable i fora de lloc: “El buscàveu?”. Ens l’hem trobat… No et fot? O podia haver contestat: “Mira, no, però quin remei, el tindrem sense ganes i ja veurem què en fem i on el posem”. I a mesura que l’embaràs avança comença la festa de comentaris… “No vols dir que t’has engreixat massa?”; “Segur que només n’hi ha un?”. Comentaris encara menys escaients i encara més inadequats, ja que majoritàriament són sobre l’aspecte físic. I mira que això de no comentar els cossos a ple segle XXI ja ho hauríem de tenir més que assumit i superat.

Quan el nadó arriba, la pluja de suggeriments que ningú no ha demanat creix i es tornen imperatius o preguntes íntimes

Quan el nadó arriba, la pluja de suggeriments que ningú no ha demanat creix i es tornen imperatius o preguntes íntimes (que en realitat són una trampa perquè contestis el que contestis, tot ho fas malament). “No l’agafis tant, que s’acostumarà als braços.” “No vol el xumet? Segur que ets tu, que no li vols donar”, “Li has donat xumet? Per les dents no va gens bé! Ja veuràs quan li hagis de treure”, “No el deixis plorar, pobret!”, “Deixa que plori, que se li eixamplen els pulmons”. “Dorm amb vosaltres?”, “Aquest nen té calor”, “Aquest nen té fred”, “Posa-li els mitjons!”. I la pitjor versió de totes és aquella en què li fan preguntes al nen amb atacs subtils a la mare: “Li has de dir a la mama que amb aquesta calor no et posi tanta roba”, “La mama no sap què tens, eh, rei? Vine amb mi…”. Tot això normalment preguntat amb aquella veu aguda i forçada d’adult que canvia de veu per parlar a la mainada, com si aquesta fos idiota. Quina ràbia que em fa! Deixeu de fer preguntetes absurdes a un nadó que no parla, cony!

Una frase per a cada etapa

Hi ha una frase per a cada etapa. Més endavant: “El deixes menjar galetes? Jo només li donava fruita.” “No li deixes menjar galetes? Pobret!”. “I per què no li dones res per menjar?”, “I per què no l’asseus?”... Quan comença a caminar: “Encara no camina?”. Quan ja corre: “Ui, aquest no para!” Quan fa una rebequeria al supermercat: “A mi mai m’ho feia, això, el meu fill.” I també per si és tímid: “Aquest nen ha de socialitzar més.” Si és massa extravertit o té caràcter: “Compte, que us té ben dominats i és ell qui mana a casa, eh?”. És esgotador. Molt pesat. Les frases no només venen de l’entorn més proper, que en aquest cas potser sí que ho fan per ajudar (tot i que el resultat acaba sent el mateix: dir-te què has de fer amb el teu fill i donar pel sac). Per si això no fos prou, aquests consellets que ningú no ha demanat també surten de desconeguts fent cua al supermercat o al carrer, de senyores (perquè, sí, majoritàriament són senyores qui fan aquests comentaris) que no coneixes i fins i tot de veïnes del barri.

La maternitat és una vitrina permanent. El teu fill és observat i tu ets jutjada

La maternitat és una vitrina permanent. El teu fill és observat i tu ets jutjada. I no ens oblidem de la gran divisió entre les mares que treballen fora de casa i les que no treballen o les que encara no s’han reincorporat a la feina. A les primeres: “No et sap greu perdre’t tantes coses?” “Pobret, és massa petit!”. A les segones: “I encara no treballes?” “I a què esperes?”. I, si ens hi fixem: totes dues són culpables, sigui com sigui! No ens podem limitar a alegrar-nos que aquella criatura pugui estar amb la seva mare durant deu o dotze mesos, que és amb qui ha d’estar? “I el pare, ajuda?” Ajudar? Com si fos un voluntari! I les famílies monoparentals… “Ah, sola, l’has tingut? Que valenta!” Darrere de totes aquestes frases hi ha una idea que encara pesa molt: que les mares han de fer-ho tot bé, però mai podran fer-ho del tot bé. Que la criança és una competició silenciosa. Que hi ha un model de “mare correcta”, i qualsevol desviació s’ha de corregir amb comentaris, consells i comparacions.

El problema no és només que aquestes frases molestin. És que acaben generant dubtes, culpa i pressió. I això recau sobretot sobre les mares, no pas sobre els pares

El problema no és només que aquestes frases molestin. És que acaben generant dubtes, culpa i pressió. I això recau sobretot sobre les mares, no pas sobre els pares. Per això moltes mares aprenen a fer dues coses molt importants: posar filtre i posar límits. Somriure per educació, però no deixar que tot entri. Aprendre a desactivar la mirada externa i recuperar la pròpia veu. Confiar en allò que saben, en allò que fan bé, i en el dret a equivocar-se també. Perquè de frases, sempre n’hi haurà, però no per això les hem d’aguantar i suportar totes. La maternitat no necessita més judicis: necessita més respecte, més suport real, i menys opinadores professionals. I, sobretot, necessita una cosa bàsica: que si no t’han demanat consell, potser no cal que el donis i te’l fotis per allà on t’asseus (que deia el meu avi en pau descansi).