Francesc Tosquelles (1912-1994) va ser un d'aquests homes excepcionals sorgits de l'efervescència intel·lectual viscuda a la Catalunya republicana. Aquest psiquiatre va començar a destacar de molt jove, al seu Reus natal i més tard va dirigir els serveis psiquiàtrics republicans. A l'exili francès, va liderar una de les experiències psiquiàtriques més innovadores de l'època: l'hospital de Saint-Alban de la Losera. Aquest seria el germen de la psicoteràpia institucional, la versió francesa de l'antipsiquiatria. A França és un personatge molt reconegut. En canvi, a Catalunya Tosquelles no forma part de l'imaginari col·lectiu, potser perquè va adoptar la nacionalitat francesa i mai no va retornar de l'exili. Ara, la Fundació Antoni Tàpies ha decidit tornar a posar en valor aquest personatge. Carles Guerra, director de la Tàpies, apunta que "cal retornar Tosquelles a Catalunya i posar-lo al nivell que es mereix". Per això la Fundació ha celebrat un seminari de dos dies sobre l'autor, amb participació de nombrosos experts en el personatge. Aquest seminari només és el primer pas d'un gran projecte de dos anys, Els llegats oblidats, dedicat a Tosquelles, que serà possible gràcies al suport econòmic de la Fundació Mir-Puig. Es vol, sobretot, explorar la dimensió catalana d'aquest psiquiatre excepcional. Dins d'aquest projecte es preveu fer una exposició sobre Tosquelles a la Fundació Tàpies i, a més a més, publicar en castellà i català alguns dels seus textos més emblemàtics (en francès ja es disposa d'unes obres completes).

Tosquelles: "La psicoanàlisi ha de marxar sobre dues cames: una és Freud i l'altra Marx"

L'home del POUM

Francesc Tosquelles es va formar amb l'eminent psiquiatre Emili Mira (el primer catedràtic de Psiquiatria de l'Estat espanyol) i abans de la guerra va treballar a l'Institut Pere Mata de Reus, una institució capdavantera en aquesta disciplina. La seva formació va estar molt marcada per les seves inquietuds polítiques. Era un home proper a l'esquerra marxista antisoviètica catalanista i va acabar per militar al POUM. Per a ell la seva visió política era indestriable de la seva tasca científica. La seva visió era clara: "La psicoanàlisi ha de marxar sobre dues cames: una és Freud i l'altra Marx". Però Tosquelles anava més enllà del marxisme teòric: es va implicar molt en la difusió de les seves teories als proletaris, a través de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, on va fer diversos cursos.

La guerra i l'exili com a escola

Tosquelles, a l'inici de la guerra, amb uns companys del POUM, va confiscar uns masos com a centres psiquiàtrics i va començar a aplicar-hi mètodes de psicoteràpia juvenil. Poc després va ocupar altes responsabilitats als serveis psiquiàtrics del bàndol republicà. Va haver de treballar amb uns mitjans molt precaris i de forma molt experimental, perquè no es podien aplicar els protocols previstos, però això justament li va permetre aplicar tècniques renovadores. Pel seu compromís polític, va haver de fugir durant la retirada republicana. Va ser condemnat a mort pel franquisme i no va poder tornar a Catalunya fins molts anys més tard. Amb això, la psiquiatria catalana va perdre un dels seus grans valors. Carles Guerra destaca que quan va ser tancat als camps de concentració es va apressar a organitzar grups de psicoteràpia entre els presos; "era, abans que res, un pragmàtic", explica. L'exili va suposar per a ell una despossessió completa: no només va trobar-se desconnectat del seu país, sinó que no se li va reconèixer la titulació i es va veure obligat a tornar a estudiar a França.

Saint-Alban en guerra

Tosquelles va anar a parar, en plena guerra mundial, a un hospital psiquiàtric situat a una zona rural perduda d'Occitània, a Saint-Alban (a la Losera). Quan va arribar-hi, la situació era crítica. En aquella època, davant les restriccions pressupostàries degudes a la guerra, als hospitals psiquiàtrics no hi arribaven aliments. En aquells anys van morir de fam 40.000 malalts mentals tancats en institucions franceses, en el que alguns han definit com un "extermini dolç". Tosquelles es va apressar a ordenar que traguessin els malalts de l'aïllament i que obrissin les pesades tanques del centre: d'aquesta forma alguns dels interns sortien a treballar amb els pagesos del voltant (mancats de mà d'obra masculina per la guerra) i tornaven amb aliments que també ajudaven a subsistir els seus companys. Dins el recinte de l'hospital es van obrir horts, treballats pels malalts, que garantien la producció de molts aliments. També va decidir enderrocar una part de la tanca i fer que la carretera passés just al davant de l'hospital: així els malalts podien vendre petites obres d'artesania i altres productes als qui hi passaven i obtenir alguns ingressos. Mentre a d'altres centres els malalts morien en massa, a Saint-Alban no va morir-hi ningú. Les portes del centre no es van tornar a tancar mai més. Allò que va començar per motius pràctics, va acabar convertit en una pràctica habitual en aquest hospital: Tosquelles estava convençut que els moments de crisi eren també oportunitats per al canvi. No era un purista, sinó un eclèctic.

Tosquelles: "L'hospital ha de ser una escola de llibertat, perquè a la vida social normal tan sols existeix l'escola de l'alienació administrativa"

L'hospital com a refugi

Tosquelles tenia molt clar que l'hospital psiquiàtric havia de ser un lloc de refugi davant els problemes de la societat. Deia que "Tots estem embarcats en vaixells insegurs. Tots naveguem sense saber de ben segur cap on ens dirigim i sense saber quins contingents anem a trobar si no naufraguem en esculls imprevistos. Es comprèn, doncs, que molts mariners prefereixin quedar-se als ports". L'hospital, per al psiquiatre català, havia de ser "una escola de llibertat. Perquè després, a la vida social corrent, no hi ha escola de llibertat, tan sols existeix l'escola de l'alienació administrativa". De fet, durant l'ocupació nazi, els pisos superiors de Saint-Alban van servir per amagar fugitius: hi van passar paracaigudistes aliats i també intel·lectuals vinculats a la resistència, com Paul Élouard i Tristan Tzara. I Tosquelles també va instal·lar a l'hospital una impremta on s'editarien materials de temàtica mèdica, científica i política (com la traducció de la tesi de Lacan o els treballs del psiquiatre alemany Hermann Simon, que l'havien influït molt).

Tosquelles va reclutar prostitutes com a cuidadores al psiquiàtric de Saint-Alban

Psiquiatre renovador

El sistema que Tosquelles va implementar a Saint-Alban era molt peculiar. Joana Masó, una professora de literatura i assaig francesos de la Universitat de Barcelona que està decidida a descobrir la fase catalana de Tosquelles, explica que hi havia assemblees contínues, per a qualsevol cosa, en les quals, a més del personal mèdic, hi participaven els malalts i les monges adscrites al centre (les religioses, curiosament, no tenien mala relació amb el psiquiatre del POUM: algunes d'elles anys més tard, presumien d'haver servit amb Tosquelles). En canvi, com explica Jean-Claude Polack, un psiquiatra que havia col·laborat amb Tosquelles i que ha vingut a Barcelona per al seminari de la Fundació Tàpies, el psiquiatre català va reclutar pocs metges, perquè afirmava que "els metges són els pitjors per a la psiquiatria. Tenen por dels bojos”. Preferia reclutar gent sense formació especialitzada, però que sapigués tractar els malalts (diuen que tenia una gran facilitat per connectar amb pagesos i obrers). En un moment determinat va contractar moltes exprostitutes perquè cuidessin els malalts, tot argumentant: "Qui coneix milor la bogeria dels homes que aquestes dones?" Sembla ser que l'experiència no va ser decebedora. L'hospital de Saint-Alban tenia un cineclub on es passaven films excel·lents (Tosquelles era un gran cinèfil), i es va aconseguir que molts pagesos de les rodalies anessin al cinema a l'hospital, en sessions compartides amb malalts. En canvi, Tosquelles era molt escèptic sobre la psicoanàlisi "de client", de gabinet; afirmava que el tractament psiquiàtric només es podia fer mitjançant un treball grupal, dins una institució que constituís tot un teixit social. Perquè creia que la bogeria era una qüestió que no partia de l'individu de forma aïllada, sinó de la societat, i que per això no es podia tractar al marge del cos social. Tosquelles va formar part de l'elit de la psiquiatria francesa més crítica, amb Jean Oury, Félix Guattari, Lucien Bonnafé, etc.

Catalunya a l'origen

El projecte de la Fundació Tàpies pretén reivindicar el substrat català de la renovació psiquiàtrica de Tosquelles. Joana Masó reivindica que les arrels de l'antipsiquiatria no són lluny, sinó que es troben a Reus i Barcelona. Argumenta que el boom de la psiquiatria catalana es va produir, per una banda, per l'impacte del sindicalisme i el cooperativisme en la societat catalana d'abans de la guerra civil. Però també per l'arribada a Barcelona de psicoanalistes jueus, de l'Est d'Europa, formats a l'escola de Viena, que es van exiliar a Catalunya (algun fins i tot va fer psicoanàlisis a l'Ateneu Barcelonès). Tosquelles va aprendre molt d'ells, des de molt jove, perquè el 1931 només tenia 19 anys. Tot aquest potencial renovador es va estroncar amb la victòria franquista. Tosquelles mateix, el 1986, en un congrès a Perpinyà, explicava que la història de la psicoanàlisi als Països Catalans havia quedat molt oculta després de la guerra. Polack afirma que el psiquiatre català havia après molt de les formes sanitàries descentralitzades de la República, que intentaven unir el malalt a la comunitat, en lloc de separar-lo, i que això va ser clau per a la seva experiència a Saint-Alban. Tosquelles no es va desvincular mai de la cultura catalana; és autor, fins i tot, d'un llibre sobre Gabriel Ferrater. Un dels seus referents intel·lectuals era Ramon Llull. El seu catalanisme era ben ferm: en ple franquisme va visitar Barcelona, per a un congrés de psiquiatria. Va desafiar les autoritats amb un text sobre la sardana en què feia un elogi de la catalanitat. Polack afirma que Tosquelles sempre es va considerar un resistent contra l'Espanya franquista.

Retorn a Catalunya

A partir dels anys 1960 Tosquelles va anar tornant a Catalunya. El 1967, a instàncies de Ramon Sarró, Tosquelles va ser contractat a temps parcial per reformar i dinamitzar l'hospital Pere Mata de Reus. Hi va fer diversos viatges i hi va aplicar alguns dels renovadors sistemes aplicats a Saint-Alban. Va dignificar les condicions dels treballadors de l'hospital, va organitzar assemblees i va crear dispensaris psiquiàtrics fora del centre hospitalari. Algunes de les mesures aplicades per Tosquelles van durar fins el 2002, després de la mort del psiquiatra reusenc.

Frantz fanon pacha j wilka productions

Frantz Fanon. Foto: Pacha J. Willka.

L'alumne avantatjat

Tosquelles sempre va ser un ferm catalanista, tot i que en la seva època molts pocs marxistes reconeixien obertament el seu nacionalisme. Els anys 1950 Tosquelles va rebre a Saint-Alban un jove metge negre procedent de les Antilles que havia estudiat a Lió, Frantz Fanon. Tot i que van escriure alguns textos conjuntament, no van tenir una relació fàcil. Tosquelles va confessar que se li feia difícil tractar algú de raça diferent, especialment en aquest cas, perquè creia que Fanon estava molt acomplexat pel seu color. Però Fanon va quedar molt impressionat pel que va veure a Saint-Alban i va connectar molt amb la defensa que feia Tosquelles de la identitat i de les cultures minoritàries. Fanon, l'antillà, poc després de passar per l'hospital de la Losera, va publicar Pell negra, màscares blanques, un llibre on analitzava el colonialisme des del punt de vista psicològic, associant-lo a certes neurosis modernes, tant dels colonitzats com dels colonitzadors. Argumentava que la colonització no només subjuga físicament i econòmicament, sinó també culturalment (unes tesis que, probablement, subscriuria Tosquelles). Fanon, que va aplicar les tècniques tosquellanes a Algèria, va sumar-se al Front d'Alliberament Nacional algerià. Mort el 1961, va ser molt influent els anys 1960, durant les descolonitzacions africanes; més tard, va ser molt oblidat, fins que va ser recuperat per l'escola dels estudis postcolonials. Ara torna a ser reeditat contínuament. En canvi, el llegat de Tosquelles va quedar molt més oblidat, especialment a Catalunya. Potser és hora de recuperar-lo.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat