El Francesc Torralba (Barcelona, 1967) és filòsof, teòleg i catedràtic d'Ètica a la Universitat Ramon Llull. El seu darrer llibre és Anatomia de l'esperança (Destino), assaig pel qual ha estat guardonat amb el Premi Josep Pla 2026. A l'obra, Torralba es pregunta què fa que algunes persones s'aixequin amb resiliència cada vegada que cauen, mentre que d'altres s'enfonsen en el pou del desencís. L'autor aporta un mapa per navegar en temps convulsos a través d'un recorregut filosòfic i literari per autors com Nietzsche, Camus, Kafka o Fuster. En conversa amb El Nacional, Torralba reflexiona sobre la necessitat de tenir propòsits vitals, la salut mental de la joventut o què hi ha de cert en el suposat renaixement de l'espiritualitat del qual s'ha parlat amb el nou disc de la Rosalía i la pel·lícula Los domingos.
Amb quina voluntat neix Anatomia de l'esperança?
Vivim en un context de desànim generalitzat, fins i tot de desesperació. Observo en molts entorns una moral de derrota, o inclús una visió apocalíptica. Desencisats amb la política, els jutges, els alumnes, amb tothom. Hi ha molts motius. Els missatges que ens arriben, de guerres i canvi climàtic, fan que tendeixis a pensar que tot anirà malament. Fixa't com ha començat l'any i no sabem com acabarà. M'interessava fonamentar un discurs sobre l'esperança que fos creïble i racional, sense caure en la ingenuïtat ni en una visió naïf o romàntica. Em vaig nodrir de pensadors que m'ajudessin a articular un discurs.
Com mantenir l'esperança quan vivim o veiem cada dia la televisió guerres, pobresa, problemes d'habitatge, atur, sequeres?
Amb mirada històrica. Com estàvem i com estem. Un fonament clar és tot el que hem aconseguit, en drets socials i llibertats —compte, avui amenaçat!—. Algú ho va somiar, s'hi va entregar i al cap de temps es va fer realitat. El sufragi universal no ha vingut per casualitat: les sufragistes van somniar-ho, van lluitar i ara la dona pot votar. Això és una constatació que podem. Europa és l'exemple que s'han aconseguit grans objectius a partir del temps, la implicació de la comunitat i el compromís. Hem de seguir; els objectius nobles no arriben de cop, ho fan després de molta entrega, sacrifici i temps.
On la troba vostè l'esperança en el dia a dia?
En l'experiència d'haver reeixit en algun projecte. Això t'anima. Em nodreix l'esperança que el treball fet té un eco, una ressonància en els altres i en certa manera no és estèril. El que porta a la desesperació és veure que piques ferro fred i no canvia de forma. Però quan piques un ferro rogent i canvia, llavors penses que val la pena. Per exemple, quan has escrit un llibre, t'hi has dedicat molt en l'esforç de tancar-te i donar a conèixer pensaments, i finalment ha sortit a la llum i als lectors els interessa. També soc professor, passo la vida a l'aula. Com nodreix un professor l'esperança? En veure que allò que ensenya millora la vida dels altres. Són més crítics, més observadors, més analítics, escriuen millor, són capaços de filar prim. Veus que no estàs perdent el temps, que no ets una veu que clama en el desert.
Afirma que no hi ha càstig pitjor que el treball inútil i desesperançat, com el que fa Sísif. Necessitem les persones un propòsit i l'esperança d'obtenir fruits?
Absolutament. Amb un propòsit, la persona té un estímul, un motor, una raó per moure's. Poden ser molt diferents. No cal que sigui un gran propòsit com fer la Sagrada Família, que va començar el 1882 i l'acabarem ara. Podria ser escriure un llibre, fer una marató, ajudar les persones que estan malvivint al carrer, educar els fills. L'esperança és també la confiança que podré assolir aquest propòsit. Tinc un alumne que comença una tesi doctoral amb vuitanta-vuit anys. Arribarà a defensar-la? No ho sabem, però té un propòsit molt noble. Això l'estimula, el treu del llit, va a les biblioteques, estudia grec i llatí... Sense propòsit, la vida humana s'estanca, esdevé estàtica. El propòsit la fa dinàmica, tens un motiu per aixecar-te i per lluitar. Quan no hi ha propòsit, ve la buidor, que és insuportable. I llavors la persona s'ha de distreure, per evadir-se. Vivim també en la societat de l'entreteniment, de l'espectacle. Ens podem evadir de mil maneres. Algunes més destructives que altres: la droga, l'alcohol, el joc. Per a altres és el consum de productes audiovisuals indefinidament.
Al llibre, de fet, sosté que el no desitjar ni esperar res i saber conformar-se, que sembla un pensament potser estoic o de filosofies orientals, no és vida humana, sinó vegetar.
A vegades viure pot arribar a ser vegetar només. Resoldre necessitats: menjar, dormir, dutxar-me. I llavors et preguntes, i per què he de viure? Per fer això? Entenc que per a algunes persones, quan no hi ha projecte, arribin a la conclusió que no val la pena. Mira l'índex de suïcidis que tenim. Entre 15 i 35 anys és la principal causa de mort, ni accidents, ni malalties. Això és molt gros, no ens pot deixar indiferents. Darrere d'un suïcidi hi ha desesperació, hi ha soledat no desitjada, hi ha manca de propòsit, hi ha buidor. És un conglomerat de factors. Es podrien evitar. Jo crec que hi ha d'haver un propòsit que activi. I els propòsits van canviant al llarg de la vida: quan ets estudiant, és acabar la carrera; després en tindràs un altre, trobar feina; després, trobar una feina millor; després, emancipar-te; després potser et voldràs vincular a algú, tenir fills. Cadascú té el seu projecte vida. Ara bé, tenir propòsit és un risc: potser no l'assolirà i haurà d'assumir i tolerar la frustració. Jo volia ser metge i no he entrat a medicina; jo volia publicar un llibre, però totes les editorials me'l refusen; volia acabar una marató, però al quilòmetre trenta-set m'ha sortit una butllofa i no he pogut seguir. Però és millor no tenir propòsit i així evitar la frustració? Jo crec que no.
La mort també pot ser un bon mòbil per activar-se. Pot arribar en qualsevol moment. Res no és tan important, balla i gaudeix el viatge.
Plató deia que filosofar és meditar sobre la mort. Això ho recull Montaigne als seus assajos. Tot filòsof, si vol ser digne d'aquest nom, no pot escapar del tema de la mort, i de la seva pròpia. L'única certesa que tenim en néixer és que ens morirem. Això et pot conduir a la tristesa, a l'ensopiment, o a estimar més la vida, a gaudir-la, a no malbaratar-la. El pensament de la mort et fa ser més selectiu i aprofitar més el temps que t'ha estat donat, perquè no sabem com serà de llarg. La vida és limitada, no la malbaratis en futileses. Decideix molt bé com la vols viure i què és allò que t'omplirà. La mort, en efecte, és un estimulant, un despertador. Aquest despertar-se és un acte de lucidesa.
En els darrers anys s'ha parlat d'una pandèmia de salut mental, especialment entre els joves. I se n'han buscat respostes en qüestions materials, com la precarietat; i no materials, com l'actitud o la manca de sentit. A què creu que respon?
Primer pensàvem que el dèficit de salut mental, especialment en adolescents i joves, anava molt lligat a l'experiència de la pandèmia i l'aïllament. Bé, ha passat molt temps i això s'ha quedat: tenim nois i noies estressats, depressions, ideacions suïcides, autolesions. Si hagués estat un brot postpandèmic, ja hauria baixat. I no, va a més. Té a veure sobretot amb la manca d'una virtut que no és l'esperança, sinó la fortalesa. Aquesta és la que ens predisposa a afrontar contrarietats i a aprendre d'elles. Els adults sabem que no hi ha vida humana sense adversitats. De tota mena, majúscules o minúscules. Tenim molts nois i noies que es trenquen a la mínima; falta fortalesa. Això en diem la generació de cristall. També se'n podria dir de porcellana. Clam! Mil bocins i ara recull-los i reconstrueix el gerro. Educant hi ha hagut molt paternalisme, una actitud de cura. Llavors no els hem equipat per afrontar les adversitats. Hi ha molta raó, certament, per a aquest malestar emocional que s'ha instal·lat: tenir un pis en una ciutat com Barcelona és una missió impossible, tenir un contracte que no sigui precari és una missió molt complexa, o tenir una relació que no sigui volàtil. Sense fortalesa no te'n sortiràs.
Quan llegia el llibre vaig pensar en un mem habitual de Twitter que potser representa prou aquest missatge que ha calat del no future. Ve a dir que "uns idiotes es van reproduir fa vint-i-cinc anys sense preguntar-me i ara he d'aixecar-me a les cinc per anar a treballar i pagar factures". El fons de la broma sembla un pensament gairebé antinatalista, no portar més vida al món perquè vindrà a patir o no val la pena.
[Riu] La filosofia de l'antinatalitat ha anat quallant. La meitat dels universitaris no contemplen reproduir-se. No imaginen fills en el seu projecte. És legítim, no ho qüestiono. Però, per què? Molt sovint el que hi ha és el pronòstic d'un futur fosc. "Si ja és difícil que jo sobrevisqui en una habitació de vint metres quadrats i amb aquest salari, com vol que porti un fill al món? És una insensatesa!". Hi ha arguments de pes: dificultats laborals, d'habitatge, canvi de valors, els fills molt sovint fan desgraciats els pares. La gent no ho diu en veu alta, però amb la boca petita maleeixen el dia que vaig tenir aquest fill, perquè se'n van tots els diners en ell, perquè no deixa dormir, perquè és una tortura, perquè té trenta-set anys i no hi ha manera que marxi de casa. Jo he tingut cinc fills, soc partidari de la procreació i de multiplicar-nos. Al llibre comento un quadre de Klimt on apareix una dona embarassada i el títol n'és Esperança. La natalitat és un acte d'esperança, vol dir confiar que aquesta vida que neix podrà gaudir d'un futur. En contextos de desesperança, la filosofia de l'antinatalitat és lògica. Però el fill és una història nova, no és la continuïtat dels seus pares. I, per tant, hi ha la possibilitat d'un canvi, d'una millora, d'una figura que aporti al món el que ningú ha aportat. Infantar és sempre un acte de confiança en l'espècie humana i en el futur.
Vostè critica el que anomena pensament positiu. Què vol dir?
L'esperança és una virtut molt diferent de l'optimisme, la ingenuïtat i del tot anirà bé, perquè contempla la contrarietat, les adversitats. Un home esperançat no és el que diu "segur que anirà bé", és el que diu, "crec que ens en sortirem, amb l'ajuda dels altres i amb esforç". Ara, potser s'equivoca. És confiança, no seguretat. No sabem com anirà el futur. A escala personal o col·lectiva, el futur d'una institució, d'un país, o d'un diari, és incert. Pot anar molt malament. No podem donar gat per llebre. El pensament positiu sovint és molt superficial, no és capaç de veure que a vegades el fracàs s'imposa tot i haver fet tot el que has pogut. Fa trampa en la mesura que et dona quatre claus per resoldre problemes molt complexos. "Ara t'explicaré com t'has d'entendre amb la parella, o com tenir una relació positiva amb la teva sogra, jo et dono unes receptes". No em facis riure, això és molt complex!
Què en pensa de la literatura d'autoajuda?
Fa una funció i té el seu públic, no la critico. Segurament ajuda moltes persones, a superar fracassos, un procés de dol, una malaltia, un divorci traumàtic. Això ja és valuós. Després, naturalment, hi haurà textos de més o de menys qualitat, més profunds o no. Molt sovint aquest tipus de literatura ve a calmar, a assossegar. La filosofia també pot fer-ho, però crec que ha d'inquietar. Ser crítica i estimular a pensar. Algú t'ha de despertar: escolta, com vivim?, què estem fent?, a què diem amistat?, a què diem amor?, a què diem felicitat? Són discursos diferents. Jo sempre m'he mogut en el terreny de la filosofia pràctica, que és l'ètica. El meu gènere és una filosofia amb voluntat d'arribar a tothom, a l'àgora. No només per a iniciats, sinó per al gran públic culte i il·lustrat que vol pensar. Això a França i Itàlia és molt habitual. També a Catalunya.
Un filòsof de renom a l'àgora ara és el Byung-Chul Han, que parla de la societat del cansament i de persones cremades. La seva obra té molt d'èxit, sembla que ha caigut en el lloc i el moment adequats.
El llegeixo des de fa set o vuit anys amb molta atenció i el valoro molt. Al llibre cito el seu L'esperit de l'esperança perquè em va inspirar. Té una obra acadèmica molt rigorosa filosòficament, com la seva tesi sobre Martin Heidegger. I ha tingut l'encert de fer aquests opuscles que són com finestres que ens permeten veure el món en què vivim, com també ha fet Gilles Lipovetsky. La seva clau és que ha estat capaç de captar l'aroma del temps, el que els alemanys en diuen el zeitgeist. Fa sobretot diagnòstics, molt encertats i lúcids, i retrata les nostres vides. Una societat de persones esgotades, desesperançades, on el que compta és el rendiment, hi ha individualisme, soledat no desitjada, hiperactivitat i manca de contemplació. Descriu bé un món caracteritzat per la manca de sentit i propòsit, per l'absurd i el nihilisme pràctic. És molt difícil no estar d'acord amb això. Ara, tampoc presenta una terapèutica de com sortim d'aquest atzucac.
L’esperança és una qüestió de fe, com podria ser-ho creure en Déu?
L'esperança no és només un patrimoni dels creients. N'hi ha una de laica i una de religiosa. Tota persona que comença un projecte, sigui creient o no, confia que ho podrà fer realitat. Si obres un restaurant, tens l'esperança que vindran clients, podràs cobrir les despeses i guanyar-te la vida. Un noi que comença a estudiar Medicina té l'esperança que acabarà sent metge. No cal que creguin en Déu, Buda, Al·là, ni en Crist, però cal esperança. Una esperança laica, confiar que el projecte reeixirà. L'esperança religiosa, com a virtut teologal, té un altre sentit: que hi ha una vida eterna, que Déu no em deixarà a l'estacada i que està amb mi fins i tot quan visc una situació molt fosca.
Un creient és més resilient que un no-creient?
En principi, ho hauria de ser. Perquè confia que no està sol en el món, que Déu vetlla per ell i així podrà afrontar el que humanament no hi pot. Amb tot, jo he vist molts creients apocalíptics. L'esperança, si no es cultiva, també es pot perdre, com la fe o com els músculs que s'atrofien si no estan en actiu. Quan les coses cauen, sovint el que experimenta és el silenci de Déu i el buit. Mira el Llibre de Job: "Déu meu on ets? Per què només em passen desgràcies?". O Jesús a la creu: "Déu meu, per què m'has abandonat?".
S’ha parlat molt d’un ressorgir de l’espiritualitat i la fe entre els joves. O almenys de l’estètica i els ritus associats. Lux o Los Domingos han atiat el debat. Com a teòleg, què en pensa?
M'interessa molt. Hi ha hagut obres d'art com Lux amb un èxit aclaparador arreu del món. He estudiat atentament les lletres i té una naturalesa nítidament espiritual. Ara bé, una flor no fa estiu. Hem de ser molt cautelosos en fer afirmacions d'una primavera catòlica o d'emergència d'una espiritualitat. Segurament hi ha un esgotament del materialisme i un cansament del tipus de societat que hem construït, que no omple, no satisfà, i hi ha cerca de sentit i de felicitat en altres llocs. Alguns joves cerquen aquest sentit dins el marc de l'Església catòlica, però la societat és molt plural. Jo tinc cada setmana 300 joves davant i no m'atreviria a fer una etiqueta, perquè hi ha tribus i subconjunts molt diferents. N'hi ha que cerquen sentit en tradicions orientals o pseudoorientals, en altres formes d'espiritualitat, en taitxí, ioga, zen, meditació... En el fons, és un retorn molt plural.
Un refugi en temps d'incertesa és la nostàlgia. La veiem als relats de tot abans era millor i s'aprofita en productes culturals. Vostè és molt crític amb això.
Avui la nostàlgia s'està instal·lant. El futur és molt fosc i venerem el temps passat. Això abunda a la universitat, estic cansat de sentir-ho. Abans tot era d'or. On són aquells temps? Les famílies estaven unides, els alumnes venien a classe, eren més obedients i no feien els exercicis amb IA, els professors estaven preparats i tenien més autoritat. Tot això és un mite. La nostàlgia tendeix a mitificar el passat amb una mirada distorsionada i tendeix a oblidar que també hi havia contradiccions, misèries i mancances. També en aquelles famílies del passat hi havia abusos, en aquells estudiants hi havia transgressions, aquells professors no estaven tan preparats. Els alumnes també venen ara amb unes qualitats que no tenien abans: han viatjat més, són més cosmopolites, més tolerants, amb temes tema sexuals i de diversitat cultural, tenen resiliència davant de la precarietat que s'han trobat. Hem d'evitar la idealització del passat. És conduir mirant sempre el retrovisor.
Vostè lloa molt Kafka tot i que el cita fonamentalment per rebatre'l, pel seu pessimisme. Sembla que avui dia costa escoltar el contrari i admetre el que pot tenir de bo.
Estic molt atent sempre a aquells pensadors que no pensen com jo, perquè m'estimulen a buscar arguments per respondre'ls. Kafka mereix una atenció infinita. Ningú com ell fa una narrativa de la desesperació, de carrers sense sortida on no hi ha ni tan sols una esquerda o una escletxa per on sortir i t'ofegues. Ho veiem en els relats breus, com La metamorfosi. Si fas un discurs sobre l'esperança, no pots passar de llarg de Kafka. Com si ets creient no pots passar de llarg de Nietzsche. I si ets catòlic no pots passar de llarg de Marx ni de Freud. Els has d'encarar. I pot ser que perdis.
Creu que vivim en una època de polarització, com es diu sovint?
La mentalitat polaritzadora està guanyant la mentalitat mediadora. Els extrems s'han anat allunyant i cada cop som menys capaços de veure allò que ens uneix. Tu ets del Barça, jo soc del Madrid. Tu ets ateu, jo soc catòlic. Tu ets pro-Trump, jo soc anti-Trump. Tu ets independentista, jo no ho soc. Tu ets negre, jo soc blanc. I, per tant, tu i jo no tenim res a veure. Llavors, es donen els discursos d'odi i confrontació. Això creix a Itàlia, a França, als Estats Units, aquí també. Hem d'anar en la direcció completament oposada, que és veure allò més profund que ens uneix. La liaison, que diuen els francesos. Tots dos morirem, tots dos volem ser feliços, volem pau i justícia, som vulnerables. Falten figures pont i discursos de mediació que permetin veure el que m'agrada dir el camp d'intersecció entre dues circumferències. Tota la meva vida ho he intentat fer entre creients i no-creients. Jo soc creient, però tinc molt en comú amb els no-creients.
Al llibre parla de cinisme postmodern, especialment en el camp de la política. Els nostres polítics són cínics?
Hi ha molt cinisme. A la política, a la universitat, a l'Església, als sindicats. És terrible. Ho va analitzar com ningú Peter Sloterdijk. El cínic ja no creu en res, és un nihilista. Però vol viure bé. Té una posició de poder i vol conservar-la. Llavors fa el discurs que li convé i fa veure que creu el que diu. I la gent li va darrere. Un gran cínic és un gran comediant. Si és bo, sembla que no ho sigui i és molt difícil de detectar.
També adverteix de la desafecció política. Algun consell als dirigents per revertir-ho?
La desafecció és majúscula. Als meus alumnes els hi faig fer una piràmide de confiança i han d'ordenar vuit professions. Les que generen més confiança són mestre, bomber i metge. La que no en genera cap, amb reiterada unanimitat, és l'estament polític. Entremig, jutges, periodistes i eclesiàstics [en ordre ascendent]. Pateixen una crisi de confiança enorme. No és casualitat. Corrupció, mentides, retòrica, falses promeses. Si tu dius A i no fas A, quina confiança generes? Cal veracitat, competència, transparència i coherència. La confiança no vindrà de cop per generació espontània.
A propòsit de l'esperança, un assaig recent, Utopia no és una illa, de Layla Martínez, adverteix que la proliferació de ficcions distòpiques contribueix al derrotisme. Per contra, insta a imaginar en positiu, a pensar utopies i en com fer millor el món. Què li sembla la idea?
Estem envaïts pel pensament distòpic. El que consumim a les sèries de les plataformes digitals són horitzons catastròfics. El segle XIX era una fàbrica d'utopies de pensadors socials com Marx, Henri de Saint-Simon, Charles Fourier, Proudhon, Robert Owen, Bakunin. Al segle XX teníem les distopies de Huxley, Orwell o Bradbury, però el quart que portem del XXI s'està convertint en una fàbrica de distopies. Això crea un imaginari col·lectiu d'un futur fosc. Llavors, només et queda una solució, la moral de supervivència. Això porta a moviments d'ultradreta i a solucions messiàniques de figures que suposadament tenen la vareta màgica per resoldre tots els grans problemes que tenim —això no s'ho creu ningú sensat—. Hem de posar en qüestió aquestes distopies i la premissa major. Això són construccions imaginatives. El futur no està escrit, el construïm amb les decisions del present.
Per a construir utopies cal compromís i arremangar-se. Això costa. Hi ha esperança?
Jo la tinc. Ara bé, si l'esperança no va unida al compromís, no serveix per a res. L'espera és passiva —esperes un diagnòstic, el resultat d'un examen, i no pots fer res—, però l'esperança és dinàmica. L'objectiu no vindrà sol. Tampoc s'assolirà de cop. Això que començo serà possible en el futur, no immediatament. Els fins difícils demanen temps i avui tenim una la cultura de la immediatesa, no tenim tolerància a l'espera. També tenim un problema amb la desmilitància, la desvinculació. Ha mort la comunitat i hi ha una hipertròfia del jo. Els meus projectes, la meva vida, la meva carrera, el meu pis. Però per aconseguir fins col·lectius cal compromís. Junts som més forts. Disgregats, cadascú plora a la cuina de casa, però no aconseguim res. Potser algun dia direm: "Recordes quan vèiem gent dormint al carrer a Barcelona?", però de moment no. També hem de saber que uns sembren i altres recullen. Jo he arribat fins aquí, ja n'he fet bastant, ara toca els que venen, et passo la torxa, tu continua lluitant. Sovint no hi ha això, la torxa se't crema a les mans, perquè no tens a qui passar-la. Això és dramàtic.