Francesc Dalmau, alcalde de Palamós als anys vuitanta, era conegut per haver participat en el desembarcament de Normandia. Però la seva vida és molt més que això: combatent de la Guerra Civil, fugitiu d'un camp de concentració d'Algesires, combatent amb les forces britàniques durant la Guerra Mundial, membre de l'Assemblea de Catalunya durant la transició, diputat al Parlament de Catalunya... Ara, l'Ajuntament de Palamós i la Fundació Josep Irla presenten el llibre Francesc Dalmau. De Normandia a Palamós, del periodista Francesc Marco Palau, una justa reivindicació del combatent de Palamós. L'obra es pot descarregar gratuïtament mitjançant la pàgina web de la Fundació Josep Irla.

Bournemouth.  Francesc Dalmau amb companys de la NOSC (primavera de 1944). Fotografia cedida per Francesc Marco Palau.

Dalmau a Espanya i al món

La biografia de Dalmau està estretament relacionada amb la història d'Espanya, però també amb la història del món al segle XX. Francesc Dalmau no va ser un personatge determinant en la història del nostre país, però amb gran generositat va fer grans sacrificis per al nostre benestar col·lectiu. Dalmau va néixer a Palamós el 1915. Va anar a Barcelona a estudiar Medicina i allà va simpatitzar amb el moviment nacionalista republicà i es va afiliar a les Joventuts d'Esquerra Republicana - Estat Català (JEREC). Durant la guerra civil es va incorporar a l'Exèrcit Popular i amb la derrota, va haver de fugir a França. El van ingressar als camps de concentració francesos i al cap d'un temps va poder instal·lar-se a Montpeller on va continuar els seus estudis de Medicina. Quan els alemanys van conquerir França, ell, enyorat de la seva família i convençut que no tenia sang a les seves mans, va decidir retornar i presentar-se davant les autoritats franquistes.

Francesc Dalmau amb un avió de les forces aliades (1945). Fotografia cedida per Francesc Marco Palau.

Cap a la guerra mundial

Els franquistes van tancar-lo a un camp de concentració a Algeciras. Les condicions de vida eren pèssimes i Dalmau va decidir escapar. Com que era un gran nedador va optar per fer-ho per mar, i va aconseguir arribar fins a Gibraltar. D'allà va anar-se'n a la Gran Bretanya, on va oferir-se a lluitar contra les tropes nazis. Els anglesos no tenien gaire clar què havien de fer amb Dalmau i amb els catalans i espanyols que, com ell, s'oferien a lluitar amb els aliats. Com que les autoritats britàniques no volien ofendre als franquistes, no van voler crear una unitat de combat espanyola, i es van limitar a crear la Number One Spanish Company (NOSC) dins els Pioneers Corps, un cos militar que no tenia funcions de combat, sinó de creació d'estructures i reparació de les destrosses produïdes pels bombardejos. Dalmau es va desplaçar a França, després del desembarcament de Normandia, i va col·laborar amb l'ofensiva final dels aliats. Va ser desmobilitzat després de la fi del conflicte. Però aleshores no podia tornar a Espanya, i va establir-se a Montpeller on, finalment, va poder acabar la carrera de Medicina. Allà va contactar amb nombrosos polítics catalans exiliats, que eren establerts allà. Va fer amistat amb personatges rellevants com Josep Tarradellas, Heribert Barrera, Carles Pi i Sunyer o Antoni Rovira i Virgili.

El retorn

El 1948 Dalmau va retornar a Palamós on es va dedicar a l'exercici de la Medicina. Es va fer famós per la seva dedicació als malalts (fins i tot va ser el metge de Josep Pla). Però malgrat la repressió imperant, va anar ficant-se en iniciatives polítiques: va donar suport a Òmnium Cultural, va crear xarxes amb els opositors de l'Empordà, i va tenir un paper destacat a la secció empordanesa de l'Assemblea de Catalunya. Amb l'arribada de la democràcia va ser un actiu membre d'Esquerra Republicana, partit amb el qual va arribar a diputat al Parlament. Era un fervent admirador de Tarradellas, tot i que era molt conscient dels seus defectes. Es proclamava liberal i es distanciava dels grups esquerrans, però defensava una major participació de l'Estat en la protecció social. El 1983 va arribar a alcalde de Palamós mitjançant una coalició de forces d'esquerres, i més tard va continuar al consistori com a regidor. Sempre va ser un ferm defensor de l'autodeterminació; un cop va afirmar, en una entrevista: "Crec que un dia, si pot ser a no tardar, Catalunya serà la gran nació que tots els catalans desitgem".

Qualitat humana

En una entrevista, poc abans de morir, Dalmau va explicar que s'havia creuat amb moltes columnes d'alemanys derrotats, a Normandia. I assegurava que aquells alemanys vençuts li havien recordat als republicans que fugien de Catalunya a principis de 1939. Dalmau s'havia sentit disgustat en contemplar aquells individus derrotats, perquè, per a ell, la derrota era negativa per a qualsevol ésser humà. Aquesta és una de les moltes mostres de l'elevada talla humana de Dalmau. Ell, en realitat, mai s'havia vantat gaire de les seves gestes bèl·liques, i sempre assegurava que la victòria aliada es devia a la superioritat material dels aliats sobre l'Eix. I va considerar que un dels seus principals deures, a més a més de la política, era ocupar-se dels seus malalts.

Francesc Dalmau, diputat. Fotografia cedida per Francesc Marco Palau.

Un llibre documentat

Dalmau va morir el 2003, però queda viva molta gent que el va conèixer; l'autor del llibre ha recorregut a aquests testimonis per tenir el màxim de dades sobre el biografiat (a qui el jove autor, nascut el 1989, no va poder entrevistar). A més a més, hi ha nombrosa documentació disponible sobre Dalmau, tot i que dispersa. Ferran Marco ha buidat les referències en premsa al combatent català, però també ha recorregut els arxius catalans, espanyols i anglesos a la recerca de documentació sobre el personatge. La col·laboració de la família de Dalmau ha estat clau: al llibre hi apareixen interessants fragments de la correspondència de Marcó. I, allò que és més rellevant, una abundant col·lecció de fotografies que es reprodueixen al llibre i que suposen un dels seus elements clau, al permetre al lector una gran proximitat al personatge. Tan sols es troba a faltar un major protagonisme al pensament de l'autor, més enllà de les seves accions, minuciosament descrites. Un llibre documentat i profund que ens aproxima a un personatge que, sens dubte, va tenir un comportament exemplar. I que cobreix, de forma molt limitada, el deute que té la societat catalana amb tots els herois anònims que van lluitar per les seves llibertats.