Fa uns dies corria un fil de Twitter desolador que ensenyava fotografies històriques captades just abans d’un esdeveniment tràgic. Hi sortien els astronautes somrients del Challenger, que va explotar uns segons després d’enlairar-se, els jugadors uruguaians, joveníssims, del vol que es va estavellar als Andes o una parella brindant amb cervesa abans del concert a la sala Bataclan. A diferència del que ens ensenya la ficció, a la realitat no hi ha res en l’aire que faci ensumar la tragèdia, no hi ha un acord trencat de guitarra ni una pluja anticipadora. Estan tranquils, sense cap indici que faci pensar que la mort era tan a prop.
Menjars i moments que no voldrem recuperar però que eixamplen infinitament un emmagatzematge digital
El valor de la imatge en els últims temps ha arribat a un punt de no retorn. Vivim en un món d'hipervisualitat en què la imatge és hegemònica, accelerada, constant. Abans teníem fotografies de moments molt concrets, de celebracions o esdeveniments únics (aquelles vacances, aquelles colònies). Ara ja podem veure l’evolució d’un rostre en retrats diaris fets durant anys. Perquè tenim la possibilitat de copsar-ho tot. Coses absurdíssimes, moltes vegades. Menjars i moments que no voldrem recuperar però que eixamplen infinitament un emmagatzematge digital (sempre amb la sospita que un dia aquest sistema incomprensible falli i es perdin les fotos valuoses entre tota la palla).
A la vida real, fora d'experiments, tenir la foto et permet tornar-hi sempre que vulguis i, per tant, observar-ne llavors els detalls
Llegia que s'han fet estudis de quin efecte té sobre el record, fer fotografies. En un assaig es comparava com es recordaven una sèrie d’obres d’art quan s’observaven i quan es retrataven. Els resultats eren clars: el record sempre era més precís quan no s'havien fotografiat. Entenem, és clar, que s'havia posat tota l'atenció en retenir-ne els detalls. A la vida real, fora d'experiments, tenir la foto et permet tornar-hi sempre que vulguis i, per tant, observar-ne llavors els detalls. Però, no ens enganyem, la majoria de vegades no hi tornem més. Per tant, mig ens perdem l'experiència perquè l'estem retratant i a sobre la recordem pitjor. Potser fem tantes fotos perquè tenim la sensació que podem preservar tot el que vivim. I ho volem retenir. Allà guardat, per tornar-hi, sense desprendre’ns de res. Tot documentat, com si el temps passés menys i les coses s’acabessin menys.
La meva àvia es mirava molt sovint l'única foto que tenia de nadó
Penso en les fotos de paper. En els àlbums esgrogueïts de casa els pares, el de la boda amb cada taula de convidats, les fotos d'aquells Reis que hi érem tots en una casa que ja no existeix. La meva àvia es mirava molt sovint l'única foto que tenia de nadó. Se la mirava sense poder-se creure que ella també hagués estat tan petita, impactada davant del pas del temps en ella mateixa. Igual que quan ens fèiem una selfie i es veia les arrugues de noranta-sis anys i no li semblava que pogués ser ella; el xoc de la pròpia imatge per algú que havia viscut amb poques fotos i pocs miralls. Ja sé que ho tenim assumidíssim, però en el fons no deixa de ser poètic el clic que et reté per sempre en aquell moment, amb aquell gest a la cara i aquell riure als ulls. Allà, forts, vestits d’abans. Tan joves i tan vius.