Lloret de Mar (Selva); 7 d’agost de 1979. 2/4 de 10 del matí. Fa 46 anys. En un indret boscós situat entre les urbanitzacions de Lloret Blau i dels Pinars (6 quilòmetres al nord del nucli urbà) s’originava un incendi forestal, més que probablement intencionat, que cremaria centenars d’hectàrees de bosc i de sotabosc i s’emportaria la vida de 21 persones (7 homes, 5 dones i 9 nens i nenes). El foc de Lloret, el més mortífer de la història de Catalunya, es va iniciar, alhora, en tres focus diferents (els paratges de l’Àngel, de Can Daura, i de Montbarbat) i per aquest motiu de seguida es treballaria amb la hipòtesi que havia estat intencionat, però, sorprenentment, mai no es va practicar cap detenció. Passats 46 anys, el foc de Lloret continua sent un misteri. Què i qui hi podia haver darrere aquella tragèdia?
Tots els elements necessaris
En aquell incendi es van donar tots els elements necessaris per causar una catàstrofe Els presumptes causants d’aquella tragèdia van calar foc, de forma simultània, a tres paratges separats (l’Àngel, Can Daura i Montbarbat), però connectats per vies naturals i prou propers (la distància que els separava era inferior a un quilòmetre) com perquè els tres focus d’ignició es reunissin de seguida. A més, les condicions meteorològiques de les setmanes anteriors havien estat molt adverses, dominades per una absència de pluges que havia ressecat el bosc i l’havia convertit en una gran massa inflamable. I, a més a més, poca estona abans de l’inici de l’incendi es va alçar una ventada amb ratxes de 50 km/h. que dificultaria enormement la seva extinció. Es va trigar vint-i-quatre hores a controlar l’incendi.
Per què tantes víctimes mortals?
La premsa de l’època (La Vanguardia, El Correo Catalán, Los Sitios) en les seves edicions de l’endemà de l’incendi (08/08/1979) publicarien que el front del foc —conduït pel vent i per l’orografia del terreny— es va dirigir cap a l’est, cap a la carretera Lloret-Vidreres, i en poca estona la va saltar i es va propagar amb molta força pels habitatges de les urbanitzacions Lloret Blau i Els Pinars, especialment per les cases i construccions de la darrera. Aquestes urbanitzacions, totalment envoltades per massa forestal i, en aquell moment (primera setmana d’agost) amb un alt nivell d’ocupació de famílies que hi passaven uns dies de vacances, es van convertir en una tràgica trampa mortal. Les escasses dotacions dels parcs de bombers municipals de l’època, amb uns mitjans migrats i obsolets, poc hi van poder fer.
Urbanitzacions ratera
El traçat d’aquestes urbanitzacions va contribuir, notablement, a crear un escenari de ratera mortal. Jordi Vilamitjana (1957-2014), professor d’institut i articulista de premsa, amb motiu del 30è aniversari del tràgic incendi de Lloret, va publicar un reportatge al Diari de Girona (2009). En aquesta peça periodística d’investigació es deia que les urbanitzacions Lloret Blau i Els Pinars no tenien boques d’aigua ni tallafocs. Però, el pitjor, segons Vilamitjana, era que Els Pinars —que s’havia desenvolupat emparada en una llei del règim franquista que autoritzava la urbanització de terreny rústic sense cap mena de criteri ni d’exigència (1966)— era un macabre laberint adobat a la tragèdia: el carrer principal culminava, de sobte, en un penya-segat sostingut per un marge; i altres carrers eren, purament, culs de sac. Quan les flames van abastar aquestes urbanitzacions, els seus residents van quedar, literalment, atrapats.
Les víctimes
La relació de víctimes mortals que la mateixa premsa publicaria poc després era esfereïdora. La família formada per Albert Pons (39), Teresa Castillo (35) i el seu fill Albert (3); la família formada per Pere Garcia (40), Anna Maria Sànchez (40), i els seus fills Anna Amàlia (9), Santiago (8), Daniel (4) i Joan Carles (1); la família formada per Andreu Caparrós (40), Joana Caba (37) i els seus fills Sergi (17), Andreu (16), Virgínia (11) i un amic de la família, Josep Ezequiel Pérez (18). Francesca Sànchez (21) —germana d’Anna Maria— i el seu fill Raül (1); la parella formada per Joan Josep Gordillo (30) i Carme Molina (25); Joan Hernández (31) i Salustià Aranda (40). La majoria eren veïns de Badalona i de Sant Adrià del Besòs, i la casa on els va abastar la mort era la seva segona residència.
Cap detenció. Cap responsable
Fa 16 anys (2009), Jordi Vilamitjana es preguntava, devastat, com era possible que, passats trenta anys (1979-2009), la policia mai no hagués practicat ni una sola detenció amb relació al foc de Lloret que, repetia, era un incendi intencionat que s’havia cobrat 21 vides humanes. Des de llavors, han passat 16 anys més i ens apropem al mig segle d’aquell terrible incendi, i la investigació no tan sols no ha avançat ni un mil·límetre, sinó que aquella tragèdia ha passat a engrossir l’arxiu de casos tancats (no resolts, però tancats) i ha caigut en l’oblit de la memòria de la societat. Fins i tot, quan a nivell institucional o periodístic es fa ressò d’aquella tragèdia a tall d’efemèride, curiosament ja no es parla amb la contundència i la rotunditat de Vilamitjana (2009): ara s’utilitza, sovint, el tren d’adjectius “probablement intencionat”.
Qui hi podia haver darrere aquell incendi?
Durant el règim franquista i els primers anys del règim constitucional, les normatives de transformació d’ús del sòl eren terriblement absurdes. Tant, que s’havia fabricat i estimulat una cultura de picaresca que únicament perseguia el benefici personal. Durant les dècades de 1960 i 1970, època d’expansió urbanística desbocada, es permetia la transformació d’una zona rústica a industrial o a residencial simplement justificant —per exemple— la desaparició de la mata forestal protegida que impedia el canvi d’ús. Durant aquestes dècades, els incendis forestals provocats es van convertir en una xacra recurrent. No sabem si és el cas del foc de Lloret. Però sí que sabem que aquell incendi —que va causar la mort de 21 persones, carbonitzades pel foc quan intentaven escapar d’aquella ratera—, mai no va ser investigat a fons.