Acabant la sisena edició, Guilleries (Males Herbes), és un dels fenòmens literaris de l’any passat sense cap mena dubte. El seu autor, el taradellenc Ferran Garcia (1971), ha creat un llibre a cavall entre el western i la novel·la d’aventures, sense ser del tot cap de les dues. És una història que barreja violència, màgia, saviesa, i lírica de manera fascinant i que, un any després de la seva publicació, segueix atrapant els lectors. Amb el Taradell i el Vic de l’última Guerra Carlina com a teló de fons, l’escenari de Guilleries corre ple de bandolers savis, de capellans farcits de consells, de bruixes que coneixen els secrets de la vida i d’un protagonista que descobreix la vida a través dels cops. El Boi viurà les seves aventures com les viu Tom Sawyer, despreocupadament, però la consciència de la vida adulta i de la mort, canviaran el seu viatge. En aquesta entrevista, parlem amb l’autor del seu interès pel dolor i la foscor, de la influència de la literatura russa i de la futilitat parcial de l’alegria.
El bandolerisme és, a priori, un marc ja molt potent per escriure una història.
Sí, tot i que el tema dels bandolers va venir després. Jo tenia la idea aproximada de fer un western adaptat i els bandolers venien en el pack. No havia llegit gaire novel·la de bandolerisme i volia mirar-los com si fossin personatges del gènere, com John Wayne o com Clint Eastwood. No vaig fer una recerca extensa i agafar i centrar-me en la biografia d’en Serrallonga o d’en Perot Rocaguinarda. Simplement me’ls vaig imaginar per allà donant voltes. I sí, el bandolerisme és un material narratiu brutal, al qual jo simplement li vaig fer una mica de punta.
En quina mesura Guilleries és un western?
A l’hora d’escriure vaig pensar què definia el gènere per mi. I vaig arribar a la conclusió que el primer de tot era el paisatge, un tema transcendental.
Però el paisatge de la novel·la, Taradell i Vic, és molt diferent de les planes àrides clàssiques dels EUA.
Sí, normalment la imatge clàssica del western són les planícies desèrtiques enormes. I això a la plana de Vic no hi és. Aleshores vaig decidir focalitzar-me en les Guilleries i tots aquests elements que nosaltres tenim. El paisatge al llibre no és només un decorat on hi passen coses sinó que els boscos respiren, els animals són importants, etc. Constantment veus l’entorn com un protagonista més. Després hi ha els cavalls. A mi em sembla que, sense els cavalls, el western no existeix. Normalment sempre tenen nom, entenen les coses, inclús dialoguen amb els protagonistes... Per altra banda, també hi ha el tema de la violència. La violència pot ser més soterrada o més directa però sempre hi ha un perill en el western, que és quotidià, que et pot assaltar quan surts de casa en qualsevol moment. I finalment hi ha la redempció. Crec que el western és molt bo a l’hora d’explicar històries de redempció: de gent que ha fet coses molt dolentes i que a través d’altres intenta eximir-se. Pensava que si aquestes quatre coses hi eren, es tractava d’un western, passés on passés.
És un western però ple d’elements del llegendari popular català: de bandolers, de bruixes, d’històries mig fantàstiques sobre orfes...
Tot allò mític és un element important del llibre. Aquesta relació intensa amb la natura i amb el paisatge gairebé sempre et porta cap a fronteres més màgiques. Això d’alguna manera també havia d’aparèixer a la novel·la. Vaig agafar un tou de llibres sobre mitologia catalana, especialment de la Plana de Vic, per fer-lo però no és que agafés massa històries directament, més aviat vaig impregnar-me una atmosfera. I sobretot ve de coses que m’havien explicat quan era petit al poble la meva àvia i la meva mare. Ara la màgia ha mort, però abans no era així. No parlo de les dones d’aigua o dels follets, sinó coses més quotidianes on apareix aquest folklore màgic: cases encantades, ponts on no podies passar perquè a les nits se sentien coses, etc. I això formava part de la realitat que t’envoltava no fa tant.
La violència real no m’agrada gens, però si que m’obsessiona com a tema
Mencionaves abans la violència amb relació al western. Si del llibre destaca alguna cosa és que no hi ha un paràgraf en què les atrocitats morals i físiques assaltin al lector...
Jo soc un tio molt tranquil, la violència real no m’agrada gens, però sí que m’obsessiona com a tema. Des de sempre. I els altres llibres que he escrit abans de Guilleries, que no s’hi acosti ningú perquè és tot ultraviolent. La gent de Males Herbes no m’ho van dir i m’ho haurien d’haver dit, que era una salvatjada! (riu). Crec que amb la violència, com amb el sexe, tendim a no mirar-la com a societat. O intentem no fer-ho, perquè després quan hi ha un accident tots bé que hi mirem. Però la violència està per tot arreu. Quan la història em portava cap a un esdeveniment violent jo ni li feia la volta ni l’edulcorava. A Guilleries era conscient que n’hi havia molta, de violència, i vaig rebaixar-la. Em vaig adonar que segurament aconsegueixes un efecte de dolor o d’impressió quan a un personatge pel qual sents afecte li passa alguna cosa dolenta més intens si suavitzes lleugerament la història i ho fas més natural. Vaig intentar que la violència no fos gratuïta, sinó que formés part de la història i del context del perill i de l’aspror constant de la vida quotidiana.
El món de finals del segle XIX, és clar, era diferent en aquest sentit.
Amb aquestes coses històriques hi ha certes llicències estranyes. No cal ser hiperrealista però és evident que la violència que hi havia a finals del segle XIX i a principis del XX al món rural era molt gran: violència cap a les dones, cap als nens, cap a la gent marginada... Em semblava interessant que això hi fos reflectit al llibre. I hi ha elements violents bastant constants, sobretot pel que fa la violència física, però també violència emocional, que és la que em va costar més d’escriure.
A Guilleries la violència va acompanyada sempre de la voluntat d’explicar-la poèticament. De la bellesa.
Sí, la cosa bonica i la cosa lletja van de la mà. Si hi ha llum, hi ha ombra. Sempre hi ha dolor al costat d’una cosa alegre. Vivim en aquesta tensió. Quan hi ha alguna cosa fosca, necessàriament hi ha d’haver sol, perquè sinó aquella cosa fosca no apareix, no es veu. I la manera d’explicar la violència era aquesta. Vaig intentar tractar el dolor i la foscor d’una manera més lírica o poètica per fer que el lector respirés. Crec que és una de les bones maneres d’aproximar-te a la part fosca de l’ànima humana perquè normalment no tenim gaires paraules per entendre aquests actes tan sinistres. Semblen no-humans, com si no fossin part de nosaltres mateixos. Ens costa posar-hi paraules i entendre’ls amb la raó. En canvi, quan ens hi aproximem a través d’altres elements com la música, la pintura o les imatges, un aspecte més emocional...
Si hi ha llum, hi ha ombra. Sempre hi ha dolor al costat d’una cosa alegre
Ens resulten més comprensibles?
Si t’acostes al dolor a través de la bellesa l’entens més. Per altra banda, jo també escric així normalment, amb aquesta lírica, perquè sento que les paraules em limiten molt. Necessito imatges i per això faig mil comparacions. Les paraules ho poden dir tot i no dir res en el fons, perquè són molt limitades. Pots estar enamorat i necessitar quaranta anys per explicar el que sents i mai arribaràs a fer-ho del tot. En canvi et poses una cançó o llegeixes dos versos d’un poema i dius: "és això!". És intentar acostar-te a les coses més xungues de la vida per aquesta via més indirecta.
El dolor s’entén millor a través de la bellesa... I ens forma com a persones, també?
La part lluminosa de la vida, l’alegria, té virtuts però és un aspecte més evasiu per l’ésser humà. Si parlem de coneixement, entendre’ns i entendre, crec que l’alegria no serveix molt i en canvi allò més fosc, sí. Els teus dolors et defineixen més que les teves alegries. És allò d’Anna Karenina que totes les famílies alegres són iguals però les desgraciades cadascuna ho és a la seva manera. És a través de les tristors, la pena i les hòsties de la vida quan tu et vas mirant cap endins. I allà apareix coneixement. Si arribes als vuitanta anys i mires enrere recordaràs les coses felices i les tristes, però en la teva biblioteca de coneixement la part fosca és la que més llibres haurà anat posant.
Hi ha també la idea, a la novel·la, que darrere d’un dolor hi ha un altre dolor. De fet, el llibre comença així.
Si t’entretens a mirar la gent que fa coses dolentes o coses desgraciades, normalment et sembla que són gent inhumana. Això en criminologia també és bastant clar. Penses que allò que han fet no és un acte humà. Però en realitat no són actes absolutament bojos ni irracionals. I de fet, en la criminologia se separa els actes dels quals no ets conscient, que són pocs, dels que els criminals fan amb consciència. Si ho mires bé, te n’adones que aquests monstres han estat causats per altres monstres, i això és el rosari. És com les matrioshkes, les nines russes. És difícil que si mires la infància d’aquesta gent que fa coses horribles en trobis una de feliç. Si t’hi apropes, és com una cadena infinita de dolor que s’ha anat traspassant i que ha arribat fins aquí. Quan ets conscient pots tallar la cadena, però el més habitual és que vaig saltant de generació en generació. És el que deia Nietzsche, si et baralles amb monstres molt de temps, et tornes tu també un monstre; i si mires l’abisme molta estona, compte, perquè l’abisme també mirarà dins teu.
Si mires l’abisme molta estona, compte, perquè l’abisme també mirarà dins teu
Aquesta atenció al dolor et ve de la literatura russa?
A mi la literatura russa m’agrada molt. I tot aquest món introspectiu, dostoievskià de la vida, de seguida hi vaig connectar. Crec que té a veure amb aquest component existencialista d’entendre la finitud de l’existència. I això crec que és el que li passa al narrador de Guilleries, que encara que no ho sembli, és rus, i va fent coses quan és petit però que a mesura que es va fent adult, el canvi és justament ser conscient que la direcció de la vida és la mort. Quan ets conscient d’això, tot canvia. Et ve a sobre com un xàfec. I llavors no et pots mirar igual cap de les que coses que feies. L’amor ja no és com abans, ara és de veritat, l’odi també és diferent. T’envaeix una mena de metafísica que és allà com una música de fons. I tot això la tradició eslava ho enganxa molt bé.
Aquest memento mori, però, no el veus com una cosa terrorífica, sinó com a part de la vida, em fa la impressió.
Exacte. T’has de morir, això és un fet. Davant d’això pots fer diverses coses: la primera és passar. L’altre és lamentar-te i dir "quina merda tot". I la tercera, que és la que a mi més interessa i que funciona a la història, és la vital. És a dir: viu al màxim. I això no vol dir drogues i rock and roll, vol dir ser conscient de cada instant, el memento mori vital. Aquesta idea de viure cada instant com si realment fos l’últim, sense portar-ho a l’extrem, em sembla la més encertada. I la que literàriament dona més joc.
El cementiri està ple de llibres boníssims
Per acabar, com has viscut l’èxit del llibre?
Amb molta sorpresa inicial. Quan el vam acabar amb la gent de Males Herbes, em van dir que aquest llibre era bo, tot i que jo no m’ho vaig creure de veritat. Una cosa és que l’artefacte funcioni o estigui bé i després el recorregut que té i aquí hi ha elements que no tenen res a veure amb la qualitat literària. El cementiri està ple de llibres boníssims. Però quan en una setmana es va esgotar la primera edició sí que vaig veure que havia passat alguna cosa. I quan després del primer mes la gent en parlava molt i el recomanava m’ho vaig començar a creure. Jo no vinc del món literari ni conec absolutament ningú. La gent que em deia que el llibre era bo vaig suposar que m’ho deia de veritat, perquè ni l’havia vist mai ni tenien cap interès a banda. Ho he viscut evidentment amb alegria, que et llegeixi la màxima quantitat de gent possible és fantàstic. Però crec que faria molt mal fet si pensés que això és realment alguna cosa.