Al primer capítol de Fleabag la protagonista i la seva germana van a una xerrada sobre feminisme i, abans de començar, la conferenciant llança una pregunta: quantes de les que són allà assegudes canviaren cinc anys de la seva vida per un cos ideal? La Fleabag i la seva germana aixequen la mà impetuoses, sense pensar-s’ho gens. “Som unes males feministes”, diu la protagonista quan veu que ningú més de l’auditori ha alçat el braç.

No vull que la joventut sigui un capital social i un compte enrere, però no vull tenir cabells blancs i sento una petita victòria quan em posen menys anys dels que tinc

Aquesta escena em torna cada vegada que em barallo amb les contradiccions del xoc entre unes idees (llegides, meditades i pensades) i com acabo actuant (per, ja ho sabem, tot un sistema que reposa als fonaments de segles d’heteropatriarcat). Em passa contínuament: em depilo, em miro a cada mirall que trobo, em maquillo encara que siguin les set del matí. No vull que la joventut sigui un capital social i un compte enrere, però no vull tenir cabells blancs i sento una petita victòria quan em posen menys anys dels que tinc. La imatge de la contradicció soc jo mateixa atiant el foc que vull voler apagar. Ser atractiva, ser intel·ligent. Ser jove (bufar espelmes sense número). Ser mare? 

Allò natural no és necessàriament positiu. O no des d’una lògica feminista. Perquè d'alguna manera et vincula a una idea essencialista del gènere

O potser no ser-ho. En parlava la Clara Serra a un Ciberlocutorio amb l’Anna Pacheco i l’Andrea Gumes. L’avenç de la tècnica ens permet ser mares molt grans. De la mateixa manera que ens permet un maluc de plàstic o una extracció de queixal com una pessigada. Però a la vegada hi ha un retorn a tota una creença al voltant de la importància de ser mare jove, de donar el pit molt de temps, de criar d’una determinada manera relacionada amb la biologia i amb allò que és natural. Parlo d’una idea de maternitat que em pot haver semblat desitjable i oportuna. Però penso: poder desvincular-nos d’aquest criteri de “natural” no ens dona llibertat i ens va, per tant, a favor? (igual que la llet en pols et dona l’opció, que pots triar o no, que la criatura no depengui exclusivament de la mare cada hora mitja). Allò natural no és necessàriament positiu. O no des d’una lògica feminista. Perquè d'alguna manera et vincula a una idea essencialista del gènere. De fet, no tinc clar què legitima el fet que sigui natural. Però una vegada aquí hi ha una nova paradoxa en forma d’anunci de clearblue i congelació d’òvuls. Endarrerir la maternitat també ha creat un negoci rendiblíssim que, evidentment, genera suspicàcies. Perquè el pitjor cronòmetre el portem entre les cames. No t’esperis, congela i sempre ets a temps de llençar-los. Dos mil euros no és tant. 

La seva reacció és la dedicació absoluta a la criança i la submissió. Camuflen el supremacisme blanc de la ultradreta americana i suposen una opció cavernària inimaginable

I el més curiós és que en un moment en què el debat feminista és a l’ordre del dia, aparegui perillosament la subcultura de les Tradwifes, que proposen un retorn a l’estil de vida de principis del segle XX. Tenen molts fills rossets i tot el dia fan galetes i pastissos de poma: el seu és exclusivament l’àmbit domèstic, fer content el marit, flors i ganxet. Diuen que són l’oposició a un feminisme radical que les vol enganyar i que, operant des d’idees neoliberals, pretén arrossegar-les a feines fora de la llar. La seva reacció és la dedicació absoluta a la criança i la submissió. Camuflen el supremacisme blanc de la ultradreta americana i suposen una opció cavernària inimaginable. Vull dir: qui pot defensar això l’any 2022? No us penseu, que tampoc no estan lliures de contradiccions i el seu estil de vida vuitcentista el divulguen, justament, a través de les xarxes socials. Potser algun dia en parlo amb més calma. Encara que veure-les i sentir-les fa entre por i mandra. Veurem.