Segurament, d'haver estat més concreta i clarivident, Leslie Feist estaria ara en un altre escalafó i tocant en recintes més grans. Però ella, de mutu propi, no ho ha volgut així. De vegades és la indústria la que et marca el futur i, en d'altres, no és més que la teva decisió. El seu no és l'únic, hi ha més casos semblants abundant sobre aquesta teoria: per a què vull més si amb això en tinc prou. Una qüestió que explicava a la perfecció Neneh Cherry, una altra que va caminar sobre aquesta prima línia. "El destí no va voler que allò fos així, hi va haver moltes causes. Hi va haver coses que em van impressionar, vaig trobar que aquest món no em pertanyia, no vaig voler ser una artista de masses. Havia d'elegir i jo vaig preferir apartar-me a un costat, la meva vida hauria canviat molt, no estaria tan còmoda amb mi mateixa. I la veritat, no hi ha decisions encertades o errònies, totes són respectables. L'important és no deixar de ser tu mateixa".
A la canadenca, com a Neneh, només li interessa fer coses que la facin sentir bé. Per això va decidir abandonar la gira amb Arcade Fire, els rumors d'assetjament i abús la incomodaven. Per tant, aquesta sensació de benestar la trasllada als seus discos, a la promoció de la seva feina, el seu dia a dia. No hi ha dubte que Feist és una dona inquieta, n'hi ha prou amb fer un tomb per YouTube. Per exemple, en l'espai que hi ha per a vídeos curts, se la pot veure en una actuació fabulosa amb The Tragically Hip als Juno Awards de 2021 (una banda enorme al Canadà i poc seguida aquí), a Rufus Wainwright presumint de participar en un festival al costat de Judy Collins, en una entrevista en la que parla de maternitat amb aquest titular "nits llargues, anys curts" o com del seu èxit més gran 1234 fan versió The Distance, un duo que fa d'aquesta virtut per adaptar cançons un veritable art.
A la seva llista, que pots trobar a la seva pàgina web, n'hi ha al voltant de vuitanta i prometen penjar-ne més. La primera, per ordre alfabètic, és aquesta peça de Feist tan despreocupada que tots hem taral·lejat alguna vegada. Al seu últim disc no hi ha cançons tan immediates com aquesta (la que més se l'apropa és In Lightning). El gruix es basa, tret d'en un parell de preses, en un so més cristal·lí, més íntim. La maternitat i la mort del seu pare van ser la inspiració per a aquest Multitudes. En qualsevol cas, també es pot destacar com cuida el procés, ella crea i elegeix què es queda i què descarta. Així mateix, Feist utilitza un altre banc de proves insòlit: tocar les cançons en espais molt reduïts. Te la imagines en una cita amb el seu psicòleg, un pla d'amagat i dins d'un cau. Fins i tot, li dona temps a fer un crit com el de Borrow Trouble. Aquest udol desesperat busca respostes que la completin com a persona i com a músic. I, pel que vam poder comprovar a Razzmatazz, en directe persegueix això; una experiència que mai no oblidaràs.
D'entrada, el concepte: un concert dividit en dues parts. Per a la primera, un escenari circular i ella sola ubicada al centre. Un joc que planteja a través d'una pantalla i d'un telèfon mòbil mostrar imatges en viu del que succeeix i, per a qui s'atreveixi, descobrir què hi ha en cadascun de nosaltres. Feist proposa una cerimònia interactiva i inclusiva; tots formem part de la mateixa. En principi, tot parteix d'una idea senzilla, però no ho és. Segur que ella i el seu equip han estat durant mesos estudiant al mil·límetre cada moviment. I sí, és propera, parla amb absoluta naturalitat, balla al compàs dels seus seguidors, els abraça, però la reina allà a dalt és Feist. En aquest tram, destaquen The Redwing i Century, recita textos d'una llibreta, interpretant amb la mateixa passió que sent al capdavant d'aquest teatre social que defensa per tots els mitjans. El viatge des d'aquest escenari fins al principal en què l'espera la banda és intrigant.
La seva proposta és pura fantasia. No hauràs vist, ni veuràs, res semblant a això. Tret que decideixi tornar aviat
El que ve a continuació és indescriptible, allò sona com un tir i, Leslie Feist, s'encoratja fins i tot més; domina com ningú el tempo, l'escena. Les cançons funcionen com un rodet, l'espectacle és rodó, dinàmic, ella canta amb una seguretat i una elegància que t'esclafen (demostrant també la gran guitarrista que és), els músics que l'acompanyen són un somni fet realitat (molt encertat el detall del violí). A aquesta velocitat, ja van amb la dinamita a sobre: en el repertori lluu cada cançó que toquen, principalment My Moon My Man, I Feel It All, Hiding Out In The Open o la inevitable 1234. Feist en l'actualitat és el que ja no vol ser PJ Harvey, el que Cat Power no assoleix o, per molts malabarismes que faci, allò que St. Vincent no aconsegueix transmetre. La canadenca et regala llibertat, confidències, emoció, sorpreses, diversió, això que trobem tant a faltar i tan sovint en un concert. La seva proposta és pura fantasia. No hauràs vist, ni veuràs, res semblant a això. Tret que decideixi tornar aviat. Tant de bo ho faci.