Fallout és un videojoc molt atractiu per l’univers que presenta, amb un escenari apocalíptic que conjuga els codis de la Guerra Freda amb una distopia basada en l’esfondrament de la iconografia i els valors típicament nord-americans. No totes les seves entregues tenen la mateixa qualitat, però comparteixen aquesta capacitat de mostrar un món alternatiu que s’assembla molt, massa, al nostre. The Last Of Us va trencar la vella maledicció de les adaptacions de videojocs en demostrar que es podia ser fidel a un (bon) material sense renunciar a tenir una identitat pròpia. I ara Fallout, estrenada a Amazon, aconsegueix exactament el mateix, però anant fins i tot més enllà: més que una traducció televisiva a l’ús, els seus responsables es dediquen a fer una versió lliure que respecta les essències del seu referent, però es dedica a explorar, amb ànima i originalitat, el seu imaginari.
És una sèrie rodona en molts aspectes, i el principal de tots ells és que barreja infinitat d’estils (ciència-ficció, drama, comèdia, terror; thriller polític i personatges irreverents; western apocalíptic i monster movie) amb idèntic entusiasme, brillantor i sentit visual. És segurament la millor expressió del talent d’un dels seus creadors, Jonathan Nolan, guionista habitual del seu germà Christopher i creador de Westworld i la mai suficientment reivindicada Person of interest.
La trama de Fallout es pot resumir en unes poques línies, però la gràcia és deixar-se endur per com d’imprevisible i extravagant és l’itinerari dels seus personatges. Tenim, entre d’altres, la Lucy, que ha viscut reclosa en un búnquer de l’alta societat i que es llança a una temerària operació de rescat del seu pare sense saber gairebé res del món exterior; el seu germà Norm, que sospita que al mateix búnquer s’amaguen uns secrets terribles relacionats amb la seva mateixa fundació; Maximus, un escuder de l’exèrcit sense principis que suplanta el seu superior per fer-se un nom; i Cooper Howard, un antic actor de westerns a qui la radiació nuclear ha convertit en un cowboy desfigurat i moralment ambigu. Tota aquesta fauna s’interrelaciona en un paisatge que pica l’ullet als fans del videojoc però a la vegada està prou ben descrit com per interessar l’espectador no iniciat.
Un clàssic instantani que demostra que el videojoc és una font d’inspiració extraordinària que durant massa temps ha estat objecte d’uns inexplicables prejudicis
Fallout és capaç de fer un gag passat de voltes i acte seguit incloure una revelació molt dramàtica sense que la diferència de tons trenqui la lògica narrativa de la sèrie. Aconsegueix tensar-te amb les exploracions del passat dels personatges (atenció, en aquest sentit, a la memorable interpretació de Walton Goggins) i, al mateix temps, introduir detalls que enriqueixen els seus conflictes amb una lloable subtilesa. Se’n riu a la cara d’alguns clixés dels gèneres i et fa apartar la mirada amb uns impagables esclats de violència. Està plena de subtextos polítics, d’insinuacions sociològiques i sàtires molt punyents, i sap acompanyar-ho d’una identitat visual absolutament meravellosa en què hi conviuen les diferents formulacions del fantàstic d’ahir i d’avui. Un clàssic instantani que demostra, a més, que el videojoc és una font d’inspiració extraordinària que durant massa temps ha estat objecte d’uns inexplicables prejudicis.