Hi ha detalls que poden marcar una vida: el fotògraf holandès Rein Jelle Terpstra va néixer un 4 de juliol, el dia de la independència dels Estats Units, fill d'una família amb un pare obsessionat amb Amèrica del Nord i admirador irredempt de John Fitzgerald Kennedy. "Ens va explicar moltes històries sobre els Kennedy, que d'alguna manera m'han deixat empremta des d'aleshores", descobreix a través del correu electrònic aquesta artista visual que ara exposa la seva obra al Centre d'Art Contemporani Fabra i Coats. "Estimava tant els escriptors nord-americans, que fins i tot va fer traduir a l'holandès un llibre escrit per un dels seus novel·listes favorits, pagant-ho ell, que no era editor, de la seva butxaca. Encara ara recordo repartides per tota la casa piles amb els centenars de llibres que no havia aconseguit vendre".
🎞️ Oliver Stone: "L'imperialisme americà és l'enemic"
Les morts de John i Robert Kennedy
En una època, la dels anys 60, en què semblava que tot era possible; carisma desbordant i discurs magnetitzant, John Fitzgerald Kennedy era la persona escollida per fer d'aquest món (no només els Estats Units) un lloc millor. El somni es va fondre en negre aquell 22 de novembre de 1963. Encara avui no se sap qui hi havia rere el seu assassinat. El seu germà petit, Robert Kennedy, va ser l'encarregat de mantenir viu el llegat de JFK. Així va ser fins que el clan va reviure el seu particular malson.
Era el 8 de juny i al llarg dels 328,50 quilòmetres que separen una ciutat de l'altra, milers de ciutadans van sortir a acomiadar-se de Robert Fitzgerald Kennedy
En plena cursa cap a la presidència dels Estats Units, Bobby Kennedy va morir d'un tret. El 4 de juny de 1968, s'havia imposat en les primàries demòcrates als estats de Dakota del Sur i, victòria gairebé definitiva per materialitzar el seu objectiu, Califòrnia. Aquella mitjanit RFK va oferir una roda de premsa d'agraïment al seu electorat a l'Hotel Ambassador de Los Angeles. Abans d'acabar el seu parlament, Sirhan Bishara Sirhan, un palestí de 24 anys d'ascendència jordana, va buidar el carregador d'un revòlver del calibre 22 en el cos de l'aleshores senador Kennedy. Bobby va morir 24 hores més tard. El cos va ser traslladat en avió de Los Angeles a Nova York, i des d'allà fins a Washington DC en tren per ser enterrat al costat del seu germà. Era el 8 de juny i al llarg dels 328,50 quilòmetres que separen una ciutat de l'altra, milers de ciutadans van sortir a acomiadar-se de Robert Fitzgerald Kennedy. Una manifestació d'estima espontània que, des de dalt de tren funerari, el fotògraf Paul Fusco va captar en instantànies d'un valor històric ara incalculable.
Aquestes fotografies mostren una imatge transversal de la societat nord-americana: blancs i negres, habitants de la ciutat i gent del camp, tots van sortir a acomiadar-se de Bobby Kennedy
"Fa uns anys, uns amics em van regalar un llibre amb fotos de Paul Fusco pel dia del meu aniversari", recorda Rein Jelle Terpstra. "El tema principal del llibre eren les fotografies que Fusco va fer des del tren, captant la gent que es va apropar a les vies al llarg del trajecte per retre el seu darrer homenatge a Robert Kennedy i expressar la sensació de pena i el sentiment de desconcert que els embriagava. Aquestes fotografies mostren una imatge transversal de la societat nord-americana: blancs i negres, habitants de la ciutat i gent del camp, tots van sortir a acomiadar-se de Bobby Kennedy al pas lent del tren funerari per allà on vivien".
La mirada hipnotitzada de la gent
A Rein Jelle Terpstra el va captivar la mirada de la gent que es trobava al costat del ferrocarril. "Tots miraven hipnotitzats un tren que no es veu a cap de les fotos de Paul Fusco". Va ser aleshores que el fotògraf holandès es va començar a preguntar què mirava i què veia tota aquella. "En moltes fotografies de Fusco vaig veure espectadors sostenint una càmera de fotos o una videocàmera casolana en un intent d'aferrar-se a un moment clau de la història. Aquí és on va començar el meu projecte: em vaig adonar que l'única manera d'esbrinar què miraven i què veien aquests espectadors era, justament, mirar a través de les seves càmeres i començar a buscar les opinions de la gent: les fotos i les pel·lícules que havien fet del tren funerari de Robert F. Kennedy".
Em vaig adonar que l'única manera d'esbrinar què miraven i què veien aquests espectadors era, justament, mirar a través de les seves càmeres
Dut per una pulsió gairebé documentalista, Terpstra va començar a cercar més informació sobre aquelles fotografies i vídeos casolans a societats històriques, arxius i biblioteques locals i nacionals. La recerca era infructuosa: cap institució nord-americana havia recollit mai aquestes imatges. Pitjor encara, moltes vegades ni tan sols sabien de què parlava. "Va haver-hi un moment en què vaig adonar-me que aquestes imatges havien d'estar escampades en cases i pisos per tots els Estats Units, en golfes i soterranis, en caixes sense empaquetar i en àlbums familiars". Era justament a aquesta gent a la qual havia d'arribar. "Vaig fer crides a les xarxes socials: em vaig fer membre d'uns 500 grups de Facebook. Alguns d'aquests em van prendre per un spammer holandès, i diverses vegades em van tancar el meu compte a la xarxa, però sempre hi tornava. També vaig publicar anuncis als diaris locals. Però el més important va ser el treball de camp de punta a punta del país".
Incapaç de renunciar a la seva escomesa, va llogar un cotxe i, de motel en motel, va anar seguint la ruta del tren. "Vaig trucar a les portes, vaig passar per les estacions de tren i vaig parlar amb tanta gent com vaig poder". De tota aquella recerca, ha sorgit, 'RFK Funeral Train—The People’s View', exposició que es pot veure al Centre d'Art Contemporani Fabra i Coats fins al pròxim 16 d'octubre, que recull les fotografies, els vídeos i el testimoni de desenes de les persones que van sortir a acomiadar-se de Robert F. Kennedy. "Vaig arribar fins a la filla de Paul Fusco; Marina, i li va encantar el projecte. També vaig investigar a la Biblioteca del Congrés, on aquesta sèrie de diapositives va passar anys en magatzems frigorífics i gairebé mai es va mostrar públicament. Amb el permís de Marina, he escollit deu imatges que ara també formen part d'aquesta exposició, com a font d'inspiració i com a contravisió".
La història de Michael Scott, el noi atacat pel KKK
Si de totes les veus recollides hi ha una història que l'hagi impactat especialment al fotògraf, aquesta és la de Michael Scott. "Era un nen de 15 anys quan van assassinar Robert Kennedy. Allà, esperant veure passar el tren funerari, va recordar tots els atacs que van patir a casa seva. Les bombes amb què el Ku Klux Klan els va voler matar a causa de les activitats del seu pare en defensa dels Drets Civils", reviu Rein Jelle Terpstra, que actualment està treballant en 'Dark Dunes', un projecte sobre un fotògraf aficionat dels Països Baixos, que durant els anys de la Segona Guerra Mundial només va retratar imatges idíl·liques de la natura. I amb aquest un segon projecte: 'The Setting of Violence', sobre la pel·lícula Salo, de Pier Paolo Paolini.
Robert Kennedy era una persona espontània i sincera. Un polític que es va tornar molt idealista. Molta gent va sentir una gran connexió amb ell
Per què creus que Robert Kennedy era tan popular?
Era una persona espontània i sincera. Un polític que es va tornar molt idealista. Molta gent va sentir una connexió amb ell i les seves idees.
El món seria un lloc millor si no haguessin assassinat els germans Kennedy?
Tant de bo ho sabés....