Si en els últims 40 anys heu anat a cap dels milers i milers i milers de concerts que s'han celebrat a Barcelona, segurament us l'haureu topat al fossat dels fotògrafs robant l'ànima de les estrelles del rock amb les seves instantànies. Cap de fotografia de la revista Enderrock, Xavier 'Rock Viu' Mercadé és l'home que sempre està allà. Autor d'un increïble catàleg de retrats que conformen una de les cròniques més valuoses de la història de la música en directe a casa nostra. Un catàleg fascinant que ara podeu gaudir Rock Viu. Quatre dècades de fotografies de rock a Catalunya, exposició que fins al 29 d'agost es presenta al Palau Robert de Barcelona. És el mateix Xavier Mercadé qui explica 10 de les seves millors fotografies seleccionades per la redacció de Revers.
AC/DC
Palau Sant Jordi. Barcelona(31/03/2009)
Fotografiar la banda d’Angus Young és tot un luxe. És un grup que sap que ho deu tot a un públic fidel que els segueix des de fa dècades i que es renova gira rere gira. Encara que canviïn cantants i components, la gent sap què trobarà a cada concert: riffs de guitarra electritzants, himnes rockers i l’eterna autopista cap a l’infern del rock.
BB King
Poble Espanyol. Barcelona(27/07/2000)
Una vegada, B.B. King va declarar que tenia més de quinze fills fora del matrimoni, fruit de diferents dones. La llegenda explicava que es veia obligat a no deixar mai els escenaris per tenir fons suficients per pagar dietes, pensions i manutencions, arribant a fer 300 concerts a l'any. Però a la vegada, declarava 'dona'm sis cordes i seré feliç'; i així, sempre ben acompanyat per les seves guitarres Lucille, va convertir els escenaris i la carretera en la seva vida fins que va morir a Las Vegas l'any 2015.
The Cure
Palau Sant Jordi. Barcelona (10/03/2008)
Sempre m’ha fascinat la figura de Robert Smith al capdavant de The Cure. Veure’l passejar pel backstage del Festival de Benicàssim acompanyat del braç de la seva mare, és d’aquelles imatges que no s’obliden fàcilment. Algú que ha cantat al costat més fosc de la humanitat, creador d’una imatge gòtica difícilment imitable, oferia una imatge de contrast veient la tendresa amb la que portava a la seva mare per festivals d'arreu del món. Però no hi ha foto; considero els camerinos un lloc de treball on la intimitat és més que respectable i, a no ser que el mànager, road mànager o encarregat de premsa de la discogràfica m’ho autoritzi i el grup hi estigui d’acord, mai trec la càmera. Màxim respecte.
El Último de la Fila
Campus de Bellaterra. Bellaterra (08/11/1986)
Quimi Portet va deixar de tocar de peus a terra en un precari escenari del Campus de Bellaterra. Un instant en el temps captat per l’objectiu i alhora també la meva primera foto publicada en un disc, al llibret de Nuevas mezclas (PDI, 1987) i a la contraportada del senzill “Son cuatro días”. La meva admiració pel duet continua intacta.
IGGY POP
Festival Primavera Sound. Barcelona (27/05/2005)
El primer cop que vaig fer fotos a la ‘Iguana de Detroit’ va ser al demolidor concert que va fer a Studio 54 l’any 1988, amb la màquina d’amagat i havent de fugir pel mig del bestial pogo dels encarregats de seguretat i del road manager, que no veien amb bons ulls un intrús fent fotos. Amb els anys, tant Iggy com jo ens hem domesticat però seguim tenint ganes d’ensenyar el rock’n’roll en l’estat més directe a dalt i a baix dels escenaris.
La Casa Azul
Razzmatazz. Barcelona (17/01/2020)
Estava als camerinos de la sala Razzmatazz abans de començar el concert quan vaig veure passar a Guille Milkyway amb el seu iPad amb el setlist. Ja havia vist en els darrers concerts que a la cançó 'Nunca nadie pudo volar' acabava fusionant-se amb unes ales de la pantalla de vídeo, donant una imatge molt plàstica. Però en Guille em va dir “no, avui no ho farem” i al veure la meva cara d'estranyesa va afegir “però tindràs una foto millor”. I tenia raó, en aquesta ocasió especial les ales van ser de veritat i Guille Milkyway per fi va poder volar pel sostre de l'escenari de la Razzmatazz.
Manel
Teatre de l’Ametlla de Merola. L'Ametlla de Merola (29/03/2009)
L’Ametlla de Merola és una petita colònia del Berguedà que, entre les seves virtuts, acull una de les representacions més antigues d’Els Pastorets. Manel, que hi van presentar el seu primer disc dins el Circuit Folc, van trobar l’atrezzo de centurions i soldats romans al backstage i no van dubtar a utilitzar-los per cantar “Roma”, ambientats amb aquells detalls tan originals.
Rosalía
Palau Sant Jordi. Barcelona (07/12/2019)
L’endemà de la seva primera actuació al Palau Sant Jordi, totes les portades dels diaris es rendien davant Rosalia. Molt poques vegades havia passat amb un artista pop, i moltíssim menys amb un músic de casa nostra. Després de només un any de gira d’El mal querer (Sony Music, 2018), la diva de 26 anys de Sant Esteve Sesrovires ha trencat amb totes les normes de la indústria musical: ha seduït un públic devot i expectant, s’ha posat en boca de tothom, ha creat tendències estètiques, ha rebentat xarxes socials, ha estat cap de cartell de grans festivals –Primavera Sound, Sónar, Madcool, BBK–, ha guanyat des de Grammy Llatins fins a Premis Enderrock, Alícia i ARC i, a més, fa la impressió que això no ha fet més que començar i que la seva llegenda encara ha de néixer.
Sílvia Pérez Cruz
Casino de l’Aliança Barcelona (12/01/2005)
És difícil d’expressar la calidesa vocal de Sílvia Pérez Cruz. Qualsevol adjectiu queda petit quan la cantant de Palafrugell puja a l’escenari i comença l’actuació. Qualsevol estil, qualsevol música s’adapta a una veu que hipnotitza en qualsevol format. Fotografiar-la és tot un plaer, ja que la seva implicació amb el repertori és absoluta i sentida.
Tom Waits
Auditori del Fòrum Barcelona (15/07/2008)
Sovint em pregunten si encara hi ha algun concert que tingui la capacitat de posar-me nerviós. La resposta és clara, encara sento tremolor a l’estómac abans d’alguns artistes. És evident que enfrontar-se a la llegenda de Tom Waits amb totes les seves restriccions –dos temes des del lateral de l’immens escenari de l’Auditori del Fòrum– és un d’aquells casos que em fan patir abans, durant i després del concert.
Umpah-pah
La Campsa (MMVV). Vic (20/12/2001)
Quan hi havia l'hegemonia dels quatre noms del Sant Jordi (Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets), Umpah-Pah van saber sortir per la tangent i oferir un nou punt de vista de com podia ser la música cantada en català: imaginativa i accessible a altres fonts i influències. El primer cop que els vaig veure, a la sala Zeleste el maig de l’any 1991, va ser un xoc; sobretot per les capacitats interpretatives del seu líder i cantant, Adrià Puntí. Pocs mesos després, al Mercat de Música Viva de Vic, em van confirmar aquesta passió, aconseguint la imatge icònica de l'Adrià mirant desafiantment la càmera amb una ampolla de whisky ben aferrada a la mà.