Entre l'esclat de la Guerra Civil i l'any 1938 van fugir de Catalunya unes 45.000 persones, entre catalans i residents estrangers. La majoria van fugir per mar, gràcies als vaixells de les diferents potències europees i els serveis consulars, que amb la complicitat de la Generalitat de Catalunya i burlant la pressió i el control de les organitzacions revolucionàries que dominaven el port de Barcelona. Així van escapar del perill de mort religiosos, militants de la Lliga i altres partits conservadors, famílies burgeses, militars, aristòcrates o carlins, que conformarien un exili de molt mal explicar.

Un exili incòmode

En primer lloc perquè molts d'aquests evacuats van conformar els rengles del franquisme català i les seves estructures de poder, i al règim no li feia cap gràcia entrar en el detall de com s'havien salvat aquests sectors socials vencedors. Fer-ho, hauria estat reconèixer el paper determinant de la Generalitat i el seu President, Lluís Companys, condemnat a mort precisament sota l'acusació de ser el principal responsable de l'assassinat de les més de 8.000 víctimes de la rereguarda republicana. Una acusació que es manté viva entre sectors nostàlgics del franquisme i del revisionisme històric.

Al mateix temps, el pes de la repressió franquista i l'exili del 39 ha fet que la historiografia s'hagi apropat amb moltes prevencions a un fenomen encara incòmode, que trenca el relat de blancs i negres. L'historiador Arnau González Vilalta, especialista en la Guerra Civil i les implicacions diplomàtiques en el conflicte, entoma parcialment el repte plantejat per Albert Manent, un dels primers autors que va escriure sobre l'exili del 36, centrant la seva recerca en les evacuacions a través dels consolats i els vaixells italians, francesos i britànics. El resultat és Humanitarisme, consolats i negocis bruts (Evacuacions a Barcelona (1936-1938) (Editorial Base), un volum que arriba coetàniament al que aplega les actes del congrés 1936. Desplaçaments forçosos i primers exilis organitzat pel Memorial Democràtic.

Jugar-se la vida per ajudar o fer negoci amb el patiment

Com hem vist en d'altres conflictes més propers, els principals esforços de les potències europees davant el cop d'estat fallit que va donar lloc al conflicte civil i l'esclat revolucionari de l'estiu de 1936 va ser evacuar els seus ciutadans de Barcelona. Itàlia, França i Gran Bretanya van ser els primers països que van desplaçar les seves flotes respectives al port de la ciutat, prova de la importància i volum de les seves colònies de residents a Catalunya. A partir de l'embarcament dels seus nacionals, França i Itàlia van posar les seves naus a disposició de qui se sentís en perill i volgués abandonar el país.

Una operació diplomàtica i humanitària per la qual comptaven amb el suport dls titulars de Cultura Ventura Gassol o Governació Josep Maria Espanya, que van signar passaports i documents a tothom que els hi va demanar fins que el propi perill de ser víctimes dels anarquistes els va portar a ells mateixos a exiliar-se. També Companys, el president de l'Audiència Territorial Josep Andreu Abelló o el conseller Josep Tarradellas van fer gestions a favor d'uns fugitius que, en alguns casos, van haver de recórrer a operacions no del tot clares. 

En aquest sentit, la sospita de pagaments per l'obtenció de passaports d'alguna de les repúbliques sud-americanes amb legació consular a Barcelona o bé per assegurar la fugida d'aquests sectors desesperats ha estat una de les ombres persistents a l'hora d'aproximar-se al primer exili. El cònsol francès Jean Trémoulet va veure la seva reputació tacada per acusacions de cobrament per aquesta acció humanitària –l'autor presenta una llista conservada pel mateix diplomàtic, de trajectòria tortuosa, en que es comptabilitzen aportacions de bona part d'aquests primers exiliats a entitats franceses– i diplomàtics com el representant nicaragüenc també van ser acusats de vendre a alt preu passaports falsos que d'altres cònsols van oferir gratuïtament.

De fet, el líder de la Lliga Francesc Cambó va abonar grans quantitats en suborns, canalitzats a través dels seus col·laboradors com el súbdit francès Armand Hazard i el pronoi Marcel·lí Moreta, per aconseguir l'evasió de bona part de la plana dirigent del partit. Agents diplomàtics, membres d'organitzacions anarquistes i comunistes i algun funcionari de la Generalitat podrien haver estat receptors o còmplices d'aquestes xarxes d'evasió a canvi de grans quantitats de diners. Negocis bruts fets amb el patiment de la gent.

Personalitats de la Lliga Catalana com Joan Ventosa i Calvell, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, eclesiàstics com el cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer o el bisbe de Girona Josep Cartañà, els marquesos d'Alella i de Sentmenat, el dibuixant Valentí Castanys, el dirigent d'Acció Catalana Claudi Ametlla o el futbolista Josep Samitier aconseguirien arribar a França o Itàlia gràcies a aquestes operacions humanitàries en que s'hi van involucrar la diplomàcia i el govern català, de les quals, com assenyala González Vilalta, no hi ha una rèplica en el bàndol franquista. De fet, el llibre posa de manifest com els governs republicà i franquista es van oposar a operacions d'evacuació de nens, dones i no combatents patrocinades pel Comitè Internacional de la Creu Roja, pel que tenia de reconeixement internacionals dels governs de Companys i José Antonio Aguirre, lehendakari d'Euskadi.