Tal dia com avui de l’any 1939, fa 82 anys, Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe-cardenal de Tarragona a l’exili, arribava a Roma per a participar en el conclave cardenalici que havia d’elegir el nou pontífex de l’Església Catòlica. Cinc dies abans (10/02/1939) havia mort Ambrogio Damiano Achille Ratti, 259è Papa de Roma que havia governat com a Pius XI (1922-1939).

El cardenal Vidal i Barraquer havia marxat a l’exili l’agost de 1936, quan un escamot anarquista l’havia segrestat al monestir de Poblet amb el propòsit d’assassinar-lo. En aquell moment, el president Lluís Companys va efectuar una encertada gestió que el va arrencar de les urpes dels seus segrestadors, i li va facilitar la sortida del país. Vidal i Barraquer es va exiliar al monestir de Farneta, a Lucca (Toscana-Itàlia).

Posteriorment (juliol, 1937), el cardenal Vidal i Barraquer s’havia negat a signar la “Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España”, promoguda pel sector més radical de l’episcopat espanyol, que justificava la rebel·lió militar de juliol de 1936 (que havia conduït a la Guerra Civil espanyola), i que blanquejava la repressió i els crims a la rereguarda franquista.

Per aquest motiu, quan es va produir la ocupació franquista de Tarragona (15/01/1939), el mateix Franco li va prohibir el retorn a la seva seu. Posteriorment a l’ocupació franquista de la ciutat, les noves autoritats van nomenar transitòriament José Artero, un capellà militar de Salamanca, que des del púlpit de la catedral va proclamar: “Perros catalanes, no sois dignos del sol que os alumbra”.

Franco va intentar per tots els mitjans que el Vaticà nomenés un nou arquebisbe a Tarragona, però la sobtada mort de Pius XI deixaria aquella qüestió a l’aire. En el conclave cardenalici, que acabaria elegint Eugenio Maria Paccelli, que governaria com a Pius XII, Vidal i Barraquer compartiria bancada amb el cardenal Gomà i Tomàs, arquebisbe de Toledo i principal promotor de la “Carta de los obispos españoles”.

L’arquebisbe-cardenal Vidal i Barraquer no va poder retornar mai a Tarragona. Però, contra els desitjos del règim franquista, el Vaticà no va proveir la seu tarragonina fins a la mort de Vidal i Barraquer (Friburg, Suissa; 1943). Artero va ser apartat de les seves funcions, i Tarragona -capital eclesiàstica de Catalunya- va ser administrada transitòriament pel bisbe de Lleida Manuel Moll i Salord.