Sintonitzar Eurovisió per la música és com ser abonat de l’Espanyol per flipar amb el futbol. Potser hi ha emoció, però és millor triar una altra cosa. En tots dos casos. El debat sobre la qualitat musical d’Eurovisió no està de moda, està més gastat que la veu de Sergio Dalma, però el festival sí que és actual. Des de fa uns quants anys, ja no és una cosa de friquis o entesos, com el malaguanyat José Luis Uribarri (va comentar el festival del 1969 al 2010!), sinó un tema purament de ximpleries i diversió: mems, virals i crispetes.

Sintonitzar Eurovisió per la música és com ser abonat de l’Espanyol per flipar amb el futbol. Potser hi ha emoció, però és millor triar una altra cosa

Qui porta el timó d’Eurovisió

El Festival de la Cançó d’Eurovisió no és el festival de la cançó, va més enllà de la música. És una cosa molt popular, però absolutament mercantilitzada i polititzada: molt a favor dels ja-ja-ja, però culturalment, mostra i exigeix tant com La isla de las tentaciones. A més, exerceix un pinkwashing, un blanqueig de manual, pel que fa a Israel: en aquesta edició instrumentalitza allò LGTBIQ+ per vendre el país al món com un lloc genial.
Tot i així, desvincular el mercat i la política d’Eurovisió és ser cec i oblidar-se del context. El Festival va néixer com una iniciativa per unir Europa a través de la música després de la Segona Guerra Mundial. El 1956, inspirat en el Festival de la Cançó de Sanremo, va arrencar amb la participació de països amb pedigrí europeista (i bel·licista) com Bèlgica, França, Alemanya Occidental, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos i Suïssa. Eurovisió ha crescut fins a incloure més de 40 participants (fins i tot alguns fora d’Europa, com Austràlia), convertint-se en un dels esdeveniments televisius més vistos del món. L’auge del format des del 2010 no només s’explica per la inclusió de semifinals, els seus festivals paral·lels (el Benidorm Fest a Espanya o el Melodifestivalen a Suècia), les produccions i visuals més vastes, la millor realització, el sistema de votació aparentment més transparent (vots del jurat i televot per separat), o el fet que l’espectacle sigui un cert símbol de gènere i orientacions sexuals dissidents. Tot està, com sempre, molt més lligat a això de les xarxes socials, que ens memitzen i ens fan partícips de tot, des de la mort del Papa fins a l’Apagada Mundial. El món està molt seriós i molt ximple alhora. I aquí conviuen bé formats que sembla que lluiten per alguna cosa bona, cultural, per a tothom. Ho facin de veritat o no. Tant se val si és per convicció o només pels lols.

Innocent de mi, pensava que algú trobaria a faltar, en tot això, descobrir grups i propostes amb identitats, arrels, qüestions comunals sorprenents. Cada any guanyen països amb rock, sense rock, amb balades, amb coreografia. Amb res de tot això. Però no guanyen històries de cap lloc. Guanya allò global. No sé si sempre ha estat així. Però Waterloo (ABBA, 1974) o Ne partez pas sans moi (Céline Dion, 1988), sí que semblaven una altra cosa. Alguna cosa més cèlebre (sense atrevir-me a definir què és cèlebre): Eres tú de Mocedades (1973), s’entén prou això de l’atemporalitat? Algú dubta que Nel blu dipinto di blu (Domenico Modugno, 1958) és també alguna cosa més que una cançó? Amb prou feines recordo el SloMo de Chanel, tot i que la coreografia molava; com per recordar Esa diva de Melody (representant del 2025 aquest dissabte a Suïssa), un pop ensimismat, maldestre i més barroer que Potra salvaje. Avui dia, continuo vivint amb fredor Toy de Netta (2018) o Zitti e buoni de Måneskin (2021). Per citar dos dels últims que han fet carrera després del festival. Això sí, em parteixo amb el gall estrepitós del Do It for Your Lover de Manel Navarro (2017) o amb el Dancing Lasha Tumbai de Verka Serduchka (2007). No ho van inventar ells, això del Festival de Cridar l’Atenció. Cantar descalça com la Remedios Amaya també va oferir bones dosis de crispetes, si és que existien aleshores, a principis dels vuitanta. La representant va anar a Munic amb una pregunta: "¿Quién maneja mi barca?". Ni en punts ni en mems. Afortunadament, no hi havia xarxes socials.