Ha mort, a Pennsilvània, als 87 anys, Eugene Garfield, l'home que va canviar radicalment els sistemes d'avaluació dels currículums científics dels acadèmics. Garfield, expert en anàlisi de la informació i en cienciometria, va treballar sempre en el camp de l'empresa privada, però el seu llegat ha marcat profundament el sistema acadèmic arreu del món. Fins i tot va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona l'any passat. Garfield, el 1963, va crear el Science Citation Index, el primer índex de citacions, que recollia 613 revistes. La idea era que, per valorar un científic, el més important era veure la qualitat de les revistes on publicava.

Eugene Garfield UB

Acte de concessió del títol de doctor honoris causa a la UB. Foto: Universitat de Barcelona.

El sistema d'avaluació

A partir dels sistemes dissenyats per Garfield, estesos ja per tot el món, un investigador tindrà millor valoració si hi ha molta gent que llegeix els seus textos i els cita. En primer lloc, es valora la quantitat de publicacions que té cada investigador. Però no totes les publicacions tenen el mateix prestigi acadèmic, per això s'estableix una escala de qualitat de les revistes: tindran una valoració més alta les que són més citades pels especialistes, amb puntuacions afegides també per la seva antiguitat, per la seva circulació... I en els darrers temps, també s'està valorant quanta gent cita els articles d'un determinat autor: un científic molt citat tindrà una valoració millor.

Créixer sense parar

Garfield va estar vinculat a nombrosos projectes empresarials per a estudiar, amb mitjans quantitatius, la qualitat de les recerques científiques, com la Web of Science, llançada per l'empresa Thomson Reuters el 2002. L'aparició de Google va facilitar que els mètodes dissenyats per Garfield milloressin en eficàcia i que arribessin arreu del món; algú va anomenar Garfield "el padrí de Google". El 2004 van aparèixer programaris que competien amb els programes de Garfield, com el Google Acadèmic o Scopus d'Elsevier. I amb el pas del temps no han parat d'inventar-se nous mètodes de comptabilitat científica: F1000Prime el 2002; Mendeley, el 2008; Altmetric.com, el 2011... Les universitats estan obsedides en figurar en les primeres posicions dels rànquings mundials de citacions. Hi ha acadèmics que poden caure en la temptació de publicar diverses vegades una mateixa recerca en diferents revistes per tal de maximitzar el seu impacte en els índexs de citacions. El nombre de revistes científiques no para de créixer per respondre a la necessitat que tenen els acadèmics de publicar per mantindre les seves places o pujar en l'escalafó.

La controversia

En els darrers anys els mètodes dissenyats per Garfield s'han qüestionat molt al món acadèmic. La protesta més contundent a aquest sistema va sorgir l'any passat: era l'anomenat Manifest de Leiden, que van publicar revistes molt prestigioses i van reenviar milers d'acadèmics. Aquests estudiosos no estaven en contra de la dinàmica creada per Garfield, en sí, però denunciaven que les avaluacions dels treballs han deixat de ser qualitatives i s'han convertit en rutinàries i mecàniques. Afirmaven que models benintencionats poden "danyar el sistema científic amb els mateixos instruments dissenyats per a millorar-lo". El manifest afirmava que: "Els indicadors han proliferat: normalment benintencionats, no sempre ben informats, i sovint mal aplicats". A més a més, apuntava que aquesta dinàmica ha tendit a potenciar les publicacions en anglès de circulació mundial i a marginar les recerques d'àmbit local. Per altra banda, molts investigadors afirmaven que el sistema de citacions no s'ha adaptat a les especificitats de cada disciplina científica (per exemple, es critica que no es valori més la publicació de llibres en l'àmbit de les humanitats). Els signants del manifest no exigien que els indicadors quantitatius desapareguessin, sinó que hi hagués una valoració qualitativa de les recerques, adaptada als objectius de cada investigació. A més a més, altres acadèmics han criticat la subordinació de la recerca, sovint feta amb finançament públic, a empreses privades. En realitat, el mateix Garfield reconeixia que tota la dinàmica que ell havia generat no estava exempta de controvèrsies. En una entrevista per a la Universitat de Barcelona, va reconèixer que " Internet pot ser bo o dolent: depèn de com el facis servir".  Però puntualitzava que "No crec que ningú vulgui tornar al passat, quan no es podia buscar bibliografia sense fer un esforç heroic".