Al meu avi no li va caure cap llamp a sobre. Més aviat una pedregada que va afectar només el seu tros de terra i el va enxampar de ple. La pèrdua de la collita i la subsegüent ruïna l'obligarien a prendre el camí de la migració. La meva mare es va criar amb una àvia que explicava històries de cecs i miracles ben reals. Rondalles i faules on feia presents bruixes més o menys inexpertes i dones que s'havien deixat els moros durant la conquesta d'aquells paratges del secà de Terol, que semblaven contemporànies per tant vives com es feien presents. Un món on hi ha gent que tenia dons i sabia treure mals i veure coses que no es veien aparentment. També històries de violència, de desesperació i de maldat que no s'atrevien a dir en veu alta. En tots aquests referents familiars que m'han tocat en herència, tan allunyats lingüísticament, ambientalment, paisatgísticament de l'univers d'Irene Solà, pensava en tot això mentre l'altre dia era a les grades de la Biblioteca de Catalunya, tot veient Canto jo i la muntanya balla. 

De fet, sense saber-ho estava pràcticament repetint les paraules escrites per Guillem Albà i Joan Arqué, els directors del muntatge de La Perla 29, quan diuen "Canto jo i la muntanya balla, ressona dins de les geografies dels nostres records i de les nostres vivències, ja siguin les més presents com les més inconscients i amagades. Són uns records que venen de lluny, de més enllà de la nostra raó. Son records atàvics que ens lliguen (encara) a l'ordre natural que mana totes les coses". O quan afegeixen "Un llim ancestral on la nostra existència no és gaire més important que la d'un gra de sorra, la d'una gota d'aigua, la d'un xic d'aire, una fulla de roure o de qualsevol altre animal que habiti dins de la constel·lació cruel, sàvia i natural de la Muntanya". 

Canto jo i la muntanya balla/Sílvia Poch (La Perla29)

El repte d'adaptar la novel·la

També pensava i cavil·lava sobre com l'equip havia superat el repte majúscul d'adaptar una novel·la d'estructura i idiosincràsia tan particular com l'èxit que ha estat de públic i crític Canto jo i la muntanya balla. Una novel·la coral on, recordem, parlen en primera persona la Sió, la Mia, l'Hilari o en Jaume, el fill dels gegants, però també els cabirols i les dones d'aigua, la pluja o els gossos, els fantasmes i els bolets. Hi ha qui ha volgut trobar a la novel·la un aire escapista o naïf, pastoral fins i tot, quan potser seria més adequat situar-la en la tradició del drama rural de Víctor Català. Una autora també sovint presa del mite i no observada en la profunditat que mereix algú que no va estar, com ens volen fer creure, aïllada a l'Escala. Claudia Cedó és la responsable de l'adaptació en un text que juga amb la llengua i el parlar de la zona d'entre Camprodon i Prats de Molló com un element més per reconstruir i conduir-nos a un territori on la memòria de la supervivència, la violència, la superstició i la mort fàcilment es confonen amb la llegenda, la fantasia i una poesia ancestral gens bucòlica. Un món, que si ens el mirem amb els ulls de l'excursionista que només repeteix tòpics i més tòpics sobre les bondats de la muntanya, la genuïnitat dels seus habitants i la qualitat dels seus productes artesanals, no arribarem a entendre mai.

Canto jo i la muntanya balla/Sílvia Poch (La Perla29)

El repte de l'adaptació es resol amb el sentit pràctic i la creativitat de La Perla 29, que en aquest cas i en un moment tan necessari torna a muntar un espectacle on la barreja del gest i la interpretació d'actors com Anna Sahún, Laura Aubert, Diego Lorca, Ireneu Tranis, Caterina Togores i la guitarrista Amaia Mirada, seguint la composició musical de Judit Neddermann, la coreografia i els ginys tecnics i artesanals que omplen la volta de l'antic Hospital de la Santa Creu, pot crear un petit miracle cada vespre. El miracle de fer-nos oblidar gairebé un any de pandèmia, de distància, de toc de queda i de contagi. Un miracle ple de la senzillesa aparent i hipnòtica de l'escriptora de Malla. No desvetllarem massa detalls, perquè esperem que l'espectador quedi embadalit quan vegi aparèixer davant seu un cabirol que salta per l'espai escènic. Només per veure aquell cabirol haurà valgut la pena.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat