"L'estrena d''El Eternauta' es va veure com si fos la final d'un Mundial"

El 28 d'abril de 2025, Espanya i Portugal van quedar a les fosques per culpa d’una interrupció generalitzada del subministrament elèctric. Aquell dia ha passat a la història per la gran apagada i perquè la gent només va poder saber què estava passant gràcies a les ràdios analògiques. Per a molts, va ser una simple anècdota que els va permetre sortir abans de la feina. Per a d’altres, va ser un indici clar de conspiració global que va encendre totes les alarmes. Curiosament, dos dies després es va estrenar la sèrie de televisió El Eternauta, que partia d’una premissa apocalíptica similar. Cap campanya de màrqueting ho hauria pogut orquestrar millor, i la frase “el vell funciona” es va convertir de seguida en un fenomen viral. A més, es tractava de l’esperada adaptació d’un còmic argentí llegendari, que es va publicar entre 1957 i 1959 a la revista Hora Cero Semanal. Una obra envoltada de mil llegendes i amb múltiples lectures polítiques, sobretot després de la desaparició del seu guionista durant la dictadura presidida per la Junta Militar. Aprofitant l’èxit de la sèrie, Planeta Cómic recupera aquesta epopeia en un volum de luxe que torna a demostrar el poder d’unes vinyetes que van abandonar els codis anglosaxons de la ciència-ficció, dominants en plena Guerra Freda, i els van traslladar al Con Sud, proposant una narrativa des de la perifèria. Hem parlat amb Martín Oesterheld, nét del guionista del còmic i productor executiu de la sèrie de Netflix, per conèixer els secrets que s’amaguen darrere d’un títol que, durant anys, es va considerar maleït i inadaptable.

El Eternauta és un còmic que ha anat passant de generació en generació des de la seva aparició el 1957. Quan el vas descobrir i què és el que més et va impactar en llegir-lo?
D’una banda, hi ha l’aspecte de ritual familiar. Els avis el deixen en herència als néts i els pares als fills. Després hi ha les múltiples lectures de l’obra. És un clàssic, en el sentit que cada vegada que el llegeixes hi descobreixes coses noves. En el meu cas, mai no vaig tenir un “primer moment” amb El Eternauta, perquè estava molt vinculat amb la meva història personal i familiar. El mateix dia que van desaparèixer els meus pares, em van portar al lloc on estava detingut el meu avi i ens vam acomiadar. Jo tenia quatre anys. No recordo la cara dels meus pares, però sí aquell moment amb el meu avi. Ell havia negociat que em portessin a casa de la meva àvia, perquè estaven separats des de feia dos anys. Ella era l’única persona de la família sense vinculació política. La meva àvia acabava de tornar de la casa de Beccar, que era el xalet dels suburbis on havien viscut els meus avis. Era el mateix xalet californià dels anys cinquanta d’El Eternauta. També era on hi havia l’editorial Frontera i per on havien passat tots els dibuixants d’historietes de l’època daurada argentina, com Hugo Pratt, Alberto Breccia, Solano López i José Muñoz.

El Eternauta és un clàssic, en el sentit que cada vegada que el llegeixes hi descobreixes coses noves

Et vas criar amb la teva àvia i, vist en perspectiva, potser aquest còmic és el gran vincle amb els teus familiars assassinats durant la dictadura...
La meva família estava a la clandestinitat. Després del cop d’estat, l’any 1976, l’exèrcit va fer un atemptat contra el xalet d’El Eternauta. Buscaven el meu avi i van incendiar la meitat de la seva biblioteca. Aleshores la meva àvia va haver de tancar la casa familiar i tornar a la casa on s’havia criat, en una zona de Buenos Aires que es diu Las Cañitas. En aquella època era un lloc força inhòspit. Allà em vaig criar. El meu lloc de jocs era la casa del darrere, on havien portat tot el que havia quedat de Beccar. Ho havien posat en unes habitacions buides, on la meva àvia mai no anava perquè li despertava els dolors. Totes les respostes que necessitava trobar sobre la meva família, d’alguna manera, estaven en aquelles habitacions. Hi havia uns fitxers de fusta amb els guions originals de les històries del meu avi i les revistes Hora Cero. Aquells llocs tenien un vincle molt pròxim amb mi, però també estaven determinats per la ficció. Aleshores pensava: “Qui és aquest personatge que apareix davant de l’escriptori del meu avi i per què són al jardí?”.

Amb els anys, et vas empapar del llegat del teu avi i vas acabar publicant la primera edició americana d’El Eternauta el 2015 a partir dels dibuixos originals. Com vas aconseguir recuperar el material a Itàlia?
El boom de l’historieta a l’Argentina va coincidir amb el boom europeu als anys vuitanta. Hi havia un intercanvi. S’enviaven a Itàlia els guions, els fotocroms d’impressió i també els originals, perquè no hi havia una legislació sobre drets d’autor. Per això molts originals van quedar voltant per Itàlia. Resulta que un col·leccionista, amb una petita editorial a Torí, ho tenia tot. L’any 2004 va organitzar una gran exposició sobre el meu avi al Museu de l’Automòbil de Torí i, en un moment determinat, ens va portar a un estudi. Aleshores va obrir uns calaixos, d’aquells on es guarden plànols, i em vaig trobar amb els originals d’El Eternauta, que mai no havia vist.

Com va ser el procés d’edició d’aquesta obra, que va guanyar el Premi Eisner a la millor col·lecció o projecte d’arxiu de tires de premsa?
És una historieta del 1957 i ja havia fet el seu recorregut, tot i que a l’Argentina va generar unes coordenades simbòliques molt particulars. Aleshores vam llançar un esquer amb la idea d’editar-la als Estats Units, on encara no s’havia publicat en anglès. Ho vam fer amb Fantagraphics Books, una editorial de culte amb seu a Seattle. L’editor Gary Groth va fer una edició excepcional, molt acurada, per deixar clar que això era important. A la prevenda d’Amazon, la premsa especialitzada li va posar cinc estrelles i deien “All time classic”. Però no el coneixia ningú. Era un clàssic ocult. Finalment, va guanyar l’Eisner per l’edició i pel que significava.

La premsa especialitzada li va posar cinc estrelles i deien “All time classic”. Però no el coneixia ningú. Era un clàssic ocult

Suposo que l'èxit al mercat anglosaxó va reactivar l'interès mediàtic per adaptar-la al cinema o com a sèrie de televisió. Per què no s'havia fet abans?
La gent deia: “El Eternauta és una obra maleïda. És una obra inadaptable”. No era ni inadaptable ni maleïda, era improduïble en termes materials i tècnics, sobretot per les possibilitats que hi havia de fer ciència-ficció a l’Argentina. Però van començar a mossegar l’ham que havíem llançat i ens van trucar diversos estudis, representants de productors i representants d’actors nord-americans. Les converses van ser molt intenses i em preguntaven: “Què t’imagines?”. Jo vaig posar dues condicions: havia d’estar parlada en castellà i filmada a Buenos Aires. Quan vaig dir això, la meitat van marxar. Les negociacions eren molt complexes en termes legals i vam haver de posar-hi un advocat de drets d’autor que ens van recomanar, en Marcos Vergara del Carril. De sobte, el van cridar per entrar com a executiu en la part legal de Netflix a Los Angeles i em va dir: “Martín, vull portar aquesta història i posar-la sobre la taula, a veure què passa”. En aquell moment estaven canviant les direccions creatives de Netflix per a Llatinoamèrica i hi va entrar a treballar com a director creatiu en Francisco Ramos, un mexicà que va fer gran part de la seva carrera a Espanya i ja coneixia El Eternauta. Quan es va assabentar que els drets estaven disponibles, va dir: “Fem-ho”.

Aleshores es va muntar una producció d’alt nivell, tot i que hi va haver diversos canvis respecte a la història original. Com va ser el procés d’adaptació?
Es va donar de manera molt natural que el format passés de cinema a televisió, perquè és una història èpica i seriada. Aleshores vam veure els directors que es volien acostar al projecte, però en Bruno Stagnaro garantia una cosa que per a mi era molt important: una història coral i tot explicat a peu de carrer, fins que s’enlaira la ciència-ficció i el viatge còsmic del protagonista. Una altra decisió bàsica era triar entre l’època original o l’actual. Quan es va decidir per l’actual, jo m’imaginava un Juan Salvo més copejat per la vida. El Eternauta és el relat d’un supervivent i m’agradava la idea d’un personatge desgastat, que té una segona oportunitat. Me l’imaginava com un personatge de la generació de Malvines. Juntament amb els 30.000 desapareguts, tenim els nostres soldats de Malvines, que van ser els qui van parir la democràcia que tenim avui. La lògica era que, quan Juan Salvo surt a la nevada mortal amb un fusell, d’alguna manera està sortint al camp de batalla de Malvines. Ens semblava que era una representació important a imaginar.

El Eternauta és el relat d’un supervivent i m’agradava la idea d’un personatge desgastat, que té una segona oportunitat

Has participat en la sèrie com a consultor creatiu i productor executiu. Com va ser el rodatge? Per a molts, aquesta producció està a l’alçada de The Last of Us.
En Bruno té una capacitat de treball impressionant i, de fet, ara està preparant la segona temporada, que és més complexa i més exigent tècnicament. Per definició, no hi ha cap símbol que s’escapi de la disputa. El símbol està fet de molt i de res. És aire. Però, justament, estar a l’altura de tot allò que significava era molt important per a en Bruno. Sempre diu que, quan va començar a desenvolupar la sèrie, pensava: “Vull ser fidel a aquell noi que va llegir El Eternauta per primer cop i va quedar enlluernat”. Això és el que va portar a establir tots aquells rècords de jornades de treball, perquè hi havia una cosa molt pròpia de l’obra original: calia treure’n tot el suc possible a les mancances i als límits de la producció. Si el nostre pressupost arriba fins aquí, com podem fer per arribar una mica més enllà? El que és important, allò que la va fer competir fins i tot amb The Last of Us amb una quarta part del seu pressupost, és que no es tracta d’una altra distopia més que repeteix el mateix. És una mica més apocalíptica.

A la banda sonora hi trobem un grup com Manal, pioners del blues a l’Argentina. Pel que tinc entès, la seva inclusió a la sèrie va ser fruit d’una casualitat durant el rodatge.
Això és mentida. Era una idea que ja tenia en Bruno. Al principi, sempre pensa els projectes amb música, fins i tot els guions. El rock amb vàlvules dels anys seixanta i setanta representava aquests personatges una mica vells perquè era la seva pròpia música. A més, quan escoltes Manal o Pappo’s Blues, tots dos tenen un so molt actual. Aquest rock té un toc, una ona, està molt bé. Jo vaig créixer en aquest món amb els germans grans dels meus amics, perquè soc fill únic. Aquell primer moment del blues i del rock té un component rebel i és molt referencial, perquè les lletres fan referència a allò que estàs veient a la pantalla. La cançó Porque hoy nací de Manal va ser una proposta meva.

El Eternauta en versió còmic sempre ha tingut lectures polítiques, segons l’època en què es llegia. Quin creus que és el seu valor actualment i què aporta la sèrie a aquest llegat?
Molta gent diu que no podia parar d’emocionar-se quan la veia. Primer, per veure finalment aquell imaginari a la pantalla. Segon, per tot allò que representa, que és el que va passar a la societat argentina entre el còmic i la sèrie. Aleshores passaven coses genials. Per exemple, es va estrenar un dia a les quatre del matí i la gent es reunia com si fos la final del Mundial. Hi havia una cosa molt mundialista i es reunien famílies senceres per veure-la. L’avi, el pare i el nét veien tota la temporada. Va ser una cosa totalment única i molt especial.

Hi ha alguna cosa en el destí del meu avi que em genera una proximitat, justament com El Eternauta. Va lluitar com un home normal, no com un escriptor

L’èxit de la sèrie ha estat espectacular i ja està tot preparat per rodar una segona temporada. Què en podem esperar?
Aquest personatge té molt a dir i pot créixer en diferents direccions. Molts nois diuen que això hauria de ser un videojoc. Per què? Perquè hi ha històries que poden passar a qualsevol altra casa durant la invasió. Hi ha la idea de l’heroi col·lectiu, aquella èpica de la gent normal. El Eternauta parla del conjunt, una mica com el destí del meu avi. Ell deia que no hi ha un heroi abans de l’aventura, sinó que la condició de l’heroi és l’aventura. I, més enllà dels llibres, ell va necessitar protagonitzar una mica l’aventura que havia escrit durant tants anys... posar un cos, a aquella aventura, que va ser el que el va portar a acabar desaparegut, lluitant contra la dictadura. Hi ha alguna cosa en el destí del meu avi que em genera una proximitat, justament com El Eternauta. Va lluitar com un home normal, no com un escriptor.