Guánica (costa sud-oest de la llavors colònia espanyola de Puerto Rico), 25 de juliol del 1898. Fa 128 anys. Un cos de l’exèrcit dels Estats Units, comandat pel general Nelson A. Miles i format per 18.000 efectius, desembarcava i iniciava la conquesta de l’illa. Passades, tan sols, tres setmanes, el 12 d’agost del 1898, l’aparell colonial espanyol presentava la rendició. La investigació historiogràfica revela que els nord-americans van completar aquella operació en un espai tan curt de temps perquè van trobar una resistència mínima. Prèviament, el Departament d’Intel·ligència de l’Armada dels Estats Units havia aplanat el camí a la conquesta, cercant i aconseguint el suport d’un segment estratègic de la societat porto-riquenya. ¿Quin era aquest segment social i per què va pactar amb els nord-americans la conquesta de l’illa?
L’independentisme porto-riqueny
La ràpida conclusió de l’empresa militar nord-americana pot fer pensar que la societat porto-riquenya de l’època —si més no, les oligarquies— no havia desenvolupat un projecte independentista. Res més lluny de la realitat. L’independentisme porto-riqueny ja havia estat formulat tres dècades abans. De fet, i coincidint —molt reveladorament— amb la Revolució Gloriosa espanyola —la dels generals Prim, Serrano i Topete (19 de setembre del 1868)—, que havia destronat i expatriat la reina Isabel II, el Comitè Revolucionari de Puerto Rico —liderat pel Dr. Ramon Emeterio Betances— havia impulsat l’esclat de la primera Revolució independentista porto-riquenya, el Grito de Lares (23 de setembre del 1868). Llavors, passats trenta anys (1898), què havia passat amb l’independentisme porto-riqueny?
La repressió espanyola
La primera experiència independentista porto-riquenya no va tenir èxit. La professora Marisabel Bras, de la Universitat de Puerto Rico, explica que l’exèrcit colonial espanyol —a les ordres del governador José Laureano Sanz y Posse— va derrotar els independentistes. I, tot seguit, el conjunt de l’aparell de dominació colonial (exèrcit, Guàrdia Civil, paramilitars) desplegaria una intensa repressió (detencions indiscriminades, tortures brutals), que tindria un impacte extraordinari en la societat porto-riquenya. La mateixa professora explica que, fins i tot, aquella part de la societat local que no s’havia sentit interpel·lada per la iniciativa del Dr. Betances, desenvoluparia un sentiment d’odi profund cap als espanyols, que s’intensificaria, especialment, durant la crisi econòmica del 1880-1885.
El caldo de cultiu
L’administració colonial espanyola, lluny de plantejar mesures conciliadores, va practicar una repressió sostinguda en el temps, que escalaria el conflicte fins a límits inèdits. L’aparell colonial espanyol va activar tots els recursos al seu abast per a aturar l’independentisme (militar, policial, administratiu, tributari) i, des de la proclama de Lares (1868) i la derrota militar dels independentistes, va posar en pràctica diverses formes de repressió, una de les quals consistia en la discriminació sistemàtica dels productors i comerciants criolls —sospitosos de simpatitzar amb el moviment del Dr. Betances— en benefici dels espanyols de naixement. L’arbitrarietat del poder colonial, en forma de detencions, escorcolls, denegacions d’estiba o inspeccions tributàries, o, directament, en forma de confiscacions, va esdevenir una pràctica habitual.
L’estratègia nord-americana
A tot això s'hi sumaria un paisatge social inflamat, a causa de la crisi econòmica que havia situat les ¾ parts de la població porto-riquenya en una posició d’extrema dificultat i que es perllongaria fins a la fi del domini colonial espanyol (1898). A inicis del 1898, aprofitant el conflicte bèl·lic a la veïna illa de Cuba, que enfrontava l’exèrcit colonial espanyol i els independentistes cubans, el Departament d’Intel·ligència Naval dels Estats Units, que durant la dècada anterior havia dissenyat l’estratègia d’expansió militar nord-americana al mar Carib, va considerar que, a Puerto Rico, es donaven tots els elements per a precipitar una transferència de domini. I, prèviament al desembarcament, va negociar amb els productors i comerciants criolls una intervenció militar amb l’objectiu d’expulsar la dominació colonial espanyola.
La no independència: la “compra” de Puerto Rico
Però, a diferència del que passava i passaria a Cuba o a les Filipines, l’administració de Washington havia escrit un destí diferenciat per a Puerto Rico. El professor Carmelo Delgado Cintrón, de la Universitat de Puerto Rico, explica que la societat local (tant els productors i comerciants criolls com els jornalers d’ascendència esclava) va rebre entusiàsticament l’exèrcit dels Estats Units. El professor Delgado explica que, en aquell context sociològic, els soldats nord-americans van usurpar el paper que li hauria pertocat a l’activisme armat independentista. Poc després (12 d’abril del 1900), el president McKinley sancionaria la llei Foraker, que creava la ciutadania porto-riquenya i atorgava la nacionalitat nord-americana a tots els habitants de l’illa. S’havia consumat la “compra” de Puerto Rico.