Als cims del mont Olimp del pop, per sobre de Leonard Nimoy, Mickey Mouse, Núria Feliu i la resta dels déus, dempeus aixecant un llamp amb la mà dreta o bé assegut amb posat majestàtic, tenim a en Vincent Price. Hi és allà des del principi dels temps: prenent la droga de la invisibilitat en adaptacions cinematogràfiques de novel·les d'H. G. Wells, prestant-li la seva veu radiofònica a El Santo, protagonitzant amb humor les terrorífiques pel·lícules de baix cost d’en Roger Corman, participant a bíbliques superproduccions d’en Cecil B. DeMille, inspirant a l’Stan Lee per la creació del marvelesc Doctor Extraño, rodant melodrames amb la nostra Sara Montiel, encarnant a un malvat amb cap d'ou de la seixantera sèrie Batman, descrivint obres d’art del museu del Prado en inopinats discos de vinil o col·laborant vocalment a la cançó The Black Widow d’Alice Cooper i a Thriller de Michael Jackson. I d'igual forma que governa els cels i determina el destí dels mortals amb la seva proverbial teatralitat i savoir faire —una cella aixecada, la veu mel·líflua i el riure diabòlic—, exerceix de demiürg i mestre de cerimònies sobre els éssers de l'inframon.
“Una noia va explicar-nos que un exemplar de l'edició anterior l’hi va caure darrere d'un moble i va desaparèixer… Això sí que és estrany!”
“Mai m’he trobat un monstre que no m'agradi”, va confessar-li l’actor a la Granota Gustau abans de ser vampíricament mossegat per aquesta. Extraños és un homenatge i alhora una paròdia de l'època daurada dels còmics clàssics i les pel·lícules de terror de sèrie B, amb Vincent Price introduint cada historieta i filant les costures narratives que segueixen les peripècies d’una sèrie de personatges monstruosos —i entranyables alhora— que intenten encaixar i ser “normals” dins d'aquest món tan refotudament estrany. Un clàssic ja del Premi Nacional d'Il·lustració Javier Sáez Castán, que l’editorial Barrett recupera 10 anys després de la seva publicació original. Un llibre on la nostàlgia vintage i l’estètica pulp es barregen amb l'humor més enginyós.
Desaparicions misterioses i miracles editorials
“Javier Sáez Castán és un crack —em corroboren en Manuel, en Zaca i la Belén, el monstre tricèfal darrera de l’editorial Barrett—. El seu estil dibuixant, el seu sentit de l'humor per a homenatjar i parodiar alhora al cinema de sèrie B, ens apassiona. Extraños estava totalment descatalogat i era gairebé impossible trobar l'edició de Sexto Piso. Havíem de publicar-lo, és una obra mítica, la gent ha de tenir-la a casa seva. Una noia va explicar-nos que un exemplar de l'edició anterior l’hi va caure darrere d'un moble i va desaparèixer… això sí que és estrany! Per a gent com ella, aquí està la nova edició".
En una època en que “los tiempos de ante’” és anar vestida ‘Flow 2000’, recórrer a l’imaginari dels anys 40 i 50, de l’Edat d'Or dels còmics i les pel·lícules barates de terror i ciència ficció, com fa Extraños, pot resultar com un bàlsam per al lector
Barrett és una editorial sevillana que manté estrets lligams amb Catalunya, mantenint en peu aquell pont Sevilla-Barcelona que van tendir Nazario i Ocaña i que tan fèrtil ha sigut pel nostre patrimoni underground. Van estrenar-se l’any 2016 amb un llibre de Joan Miquel Oliver: El misterio del amor, i tota la seva col·lecció Libros Asombrosos pot trobar-se en català. “Fa un parell d'anys, el Gremi de Llibreters de Catalunya va nominar un dels nostres llibres: Taxi. Mec-mec! Arran d’això, vam decidir publicar també en català. L’hem après escoltant a l’Albert Pla i al Jaume Sisa, ens cuiden genial a la fira LiberisLiber de Besalú, a la Literal i per Sant Jordi, tenim amics catalans gais i ens encanta el vermut! Fora conyes, a Catalunya hi ha molt camí avançat respecte a la cultura de l'àlbum il·lustrat, i això és quelcom emocionant on volíem ficar el cap. El 2023 vam guanyar el Premi Llibreter a millor àlbum amb la publicació en català de Hi havia una forma, així que som feliços amb la decisió presa. Actualment, amb més de seixanta títols al catàleg, i bogeria rere bogeria (i ruïna rere ruïna), tothom es pregunta com hem pogut arribar vius fins aquí, i com continuem traient llibres.”
Del Flow 2000 a l’edat daurada del còmic
El filòsof italià de renom Giorgio Agamben va preguntar-se què és allò contemporani. Per a respondre’s, va recordar a Roland Barthes, qui, al seu torn, pensant en Nietzsche, va dir: “Contemporani és allò intempestiu”. És a dir, allò contemporani o actual és el que està desconnectat del present, fora de moda, però que no passa de moda. En una època en que “los tiempos de ante’” és anar vestida ‘Flow 2000 (two thousand)’, recórrer a l’imaginari dels anys 40 i 50, de l’Edat d'Or dels còmics, les revistes pulp, les Amazing Stories i les pel·lícules barates de terror i ciència ficció, com fa Extraños, pot resultar per al lector com un bàlsam miraculosament guaridor del malestar contemporani, una abraçada als imaginaris d'un passat futurista, amb l'esperança de retornar al que mai va ser, però sempre pot estar a punt d’arribar.
“Vincent Price, per a mi, és un personatge de la televisió dels 70, com pot ser en Kiko Ledgard de l'Un, dos, tres... —m'informa ara en Javier Sáez Castán, l'autor d'aquest meravellós llibre—. És un record d'un programa que emetien a TVE que es deia Galería del terror i que jo veia amb devoció. Ell feia el paper de mestre de cerimònies i li anava molt bé. Moltes de les meves decisions aparents quan faig un treball, no són veritablement decisions: són evidències. Són situacions que es presenten. No vaig fer un càsting per a decidir entre Vincent Price i altres presentadors, sinó que va ser com si ell s'hagués presentat al meu estudi, una cosa que no admetia discussió. Aquest protagonisme seu també guarda relació amb el que significa la memòria per a Extraños, perquè tot és com un món ja ranci, desfasat, totalment anacrònic i que resulta veritablement estrany per aquest anacronisme. Aquests monstres ja no fan por. Tampoc nostàlgia. Són una interferència d'una altra època.”
"En els meus dibuixos deambulo entre el s. XIX i el s. XX. A partir dels anys 70, amb el món digital, la cosa comença a interessar-me molt poc"
Preguntat l'autor sobre si aquella sèrie pertanyent a la memòria sentimental de la seva infància podia ser la traducció espanyola de Mystery!, el programa juvenil de Price on la seqüència d'obertura eren animacions d'Edward Gorey, el dibuixant respon entusiasmat: “No tenia ni idea, que interessant! Potser sí que és la mateixa sèrie que veia de nen. Amb els dibuixos de Gorey hi ha una connexió molt forta, perquè ell, a banda de treballar amb plomí com jo, va ser un mestre de l'anacronisme. Un paio que va tancar-se en una casa eduardiana i va passar la resta de la seva vida fent-li el salt a la seva època. Va conrear aquestes atmosferes vuitcentistes quan ja estava molt avançat el s. XX, en els anys 50 o 60. Això sí que és una coincidència, i dic coincidència perquè el treball de Gorey el vaig conèixer més tard. Però a mi sempre m’ha interessat el dibuix com a manera de situar-te en una altra època. Sempre m'he sentit pròxim a aquesta idea. En els meus dibuixos deambulo entre el s. XIX i el s. XX. A partir dels anys 70, amb el món digital, la cosa comença a interessar-me molt poc”.
La cosa més estranya és vostè!
De retorn al present (o al futur), no revelo cap dada important si els hi adverteixo que el lector començarà el viatge contemplant monstres i acabarà convertit en un. Deia Jordi Costa al catàleg de l'exposició Cultura Porqueria que: “Mirar monstres no ens converteix en legítims degustadors de cultura porqueria. Només ho serem quan en la mirada del monstre reconeguem a un germà espiritual.” “Vaig tenir molt present la pel·lícula Freaks, de Tod Browning —segueix Sáez Castán—. De fet, a mesura que vas coneixent als monstres del còmic, t'adones que són absolutament humans: tenen reaccions i sentiments molt comuns. Lambton, el cuc infinit, se sent molt insegur, està a l'atur, té molt poca confiança en si mateix... El Gran Monstre Rosa no suporta que es riguin d'ell. Bud Chapman, l'estrella de cinema interestel·lar, només pretén ser un més al seu país d'acolliment. I la resta de la societat apareix desdibuixada, com una màquina en la qual estem ficats. No sabria identificar on està el monstruós. No ha estat una preocupació conscient, almenys. Associo més el que és monstruós al col·lectiu, a títol personal. Hi ha una cosa més monstruosa que el Leviatan i és el que ara anomenem xarxes socials: tota aquesta existència autònoma que adquireixen els grups socials, col·lectius, etc. Tot això sí que em sembla terrorífic”.
Per acabar, tornem al monstre tricèfal de Barrett, qui també termina per confessar la seva humanitat: “En realitat som gent “del montón”. Això sí, fem algunes mogudes rares com queixar-nos i protestar per les coses que no ens agraden del món del llibre. Publicàvem (i ho diem en passat) deu llibres a l'any, però des del 2023 publiquem tan sols vuit títols. Per què? Doncs perquè a les llibreries han de seleccionar entre unes 1500 novetats editorials setmanals, i a Barrett volem formar part el menys possible d'aquesta bombolla i bogeria capitalista. Tant de bo per la següent entrevista que ens facis puguem dir-te que només publiquem un llibre a l'any. És molt estrany, això?”.
