Hi ha dues possibilitats. La primera és que siguis una persona que hagi tingut o tingui una casa amb balcó davant el mar, posem per cas a Coma-ruga, Platja d'Aro o la platja dels Eucaliptus. La segona, en canvi, és que siguis algú com l'humil escriptor d'aquest article, que en alguna ocasió ha gaudit de les vacances davant la platja, però que mai no ha estiuejat en un apartament a primera línia de costa. No és el mateix. Siguis del grup que siguis, has de saber que hi ha una tercera possibilitat en l'equació, que per res del món demana tenir cap apartament al litoral i que, de fet, tampoc no requereix estar de vacances. Reclama, únicament, atrevir-se a creure que llegint un poema es pot estar de vacances i estiuejant. És a dir, descansant. Desconnectant. Mandrejant en una gandula, amb xancletes i samarreta de tirants, des d'un balconet davant el mar, amb una taula rovellada per la salabror, una vista precisa de l'infinit i, sobretot, un exemplar de L'estiuejant, el primer llibre de poemes de Josep M. Fonalleras i del qual coneixes perfectament el protagonista: tu.
Un grup de senyores estiuejant a Coma-ruga, assegudes davant l'aigua, a tribuna.
Existeix una diferència important entre fer vacances i estiuejar: el primer acte es basa a gaudir d'un dret laboral, on sigui i fent el que sigui, mentre que el segon es basava a establir-se a una altra residència diferent de l'habitual per desconnectar. Que fer vacances sigui una cosa actual i estiuejar un verb conjugat en passat no depèn tant de l'evolució econòmica i social de la societat, que també, sinó del fet que amb un aparell a la butxaca on WhatsApp no para de bullir i la sincronització de Google dispara notificacions cada mitja hora, desconnectar, com deus haver comprovat, és difícil. O impossible, més aviat. Tan impossible com tenir menys de cinquanta anys, haver estudiat dues carreres i un màster, treballar més de nou hores al dia i pretendre tenir una segona residència davant el mar amb una misèria de sou. No ens enganyem: l'acte d'estiuejar és avui en dia un fòssil per a la majoria de mortals. Una paraula amb un peu al passat, amb olor de quan al passeig marítim de qualsevol poble català hi havia més pescadors que venedors de matalassos inflables amb forma de cocodril, i tanmateix un peu al futur, o més aviat a la ciència-ficció d'un futur on la classe mitjana torna a estiuejar, si és que la classe mitjana torna a existir mai. Un verb, en definitiva, com volar, tan vàlid com utòpic de dur a terme. Per això mateix, tan poètic.
Enguany molts catalans faran vacances a Roma, com Hepburn i Peck, però és difícil que cap d'ells aconsegueixi estiuejar-hi.
Si L'estiuejant de Josep M. Fonalleras ets tu és precisament per això, ja que el 99% de les persones que llegeixin aquest article no hauran fet les maletes per anar-se'n a viure tres mesos a una casa d'estiueig en la qual descansar. El present ja no ho permet, però sí que permet deixar-se portar pels versos afables, clars i aparentment senzills de Fonalleras, que en el primer i millor poema del llibre ens transporta a la terrassa d'un pis davant la platja per passar-hi uns quants dies, sempre amb la mirada posada al mar, als banyistes, als plaers i als pecats que cada nit algú comet damunt la sorra i a com, l'endemà, l'aigua els esborra tots per tornar a començar. Si estiuejar és alguna cosa, que sigui aquesta rutina. Canviar la rutina del dia a dia per la rutina del no fer res, només observar el mar, reflexionar sobre allò que passa i gaudir del plaer que és viure pendent només del so de les onades, un plaer tan immens que sembla que hagi de provocar un esglai. Qui sap si el mateix cop de cor del qual parlava Giacomo Leopardi a L'infinit, l'universal poema que l'autor italià va escriure observant una bardissa que li privava de veure l'horitzó.
Dos estiuejants prototípics dins un quadre d'Edward Cooper, Mirant el mar.
L'infinit de Fonalleras no té cap barda, sinó que és un balconet davant la platja, igual com el de Verdaguer era "un promontori que domina/ les ones de la mar" al seu poema Vora la mar, però per sort l'horitzó de L'estiuejant del qual som protagonistes no ens aixafa ni ens pesa, com li passa a Verdaguer davant la immensitat del mar i de "llur grandesa", sinó que més aviat ens ofega, però no passa res. Quan la vida és una experiència inundada en un balcó amb olor de salnitre, dues gandules sota el tendal, una copeta de vi blanc i el telèfon mòbil apagat, estiuejar torna a ser un verb que es pot conjugar en present. Tenia raó Leopardi: quan la vida és això, evidentment naufragar és dolç en aquest mar.