Benvolgut Antoine,
Fa dies que tenia ganes d'escriure't per saber què n'opines del gran debat cultural d'aquesta setmana a Catalunya: són o no són essencials les llibreries? Perdona'm la indiscreció, eh, però he pensat que no hi ha ningú més indicat que tu, autor de la sentència més famosa escrita mai sobre l'essencialitat de les coses, per aclarir-me els dubtes. El cas és que la pandèmia mundial per culpa del coronavirus -una grip mortal semblant a la Grip Espanyola de 1918 que tu vas conèixer, per entendre'ns- ha obligat a restringir severament per tercera vegada en un any l'activitat comercial i la mobilitat de les persones per frenar els contagis, i aquest cop, malgrat declarar fa poc que "la cultura és essencial", el govern del meu país ha decidit que les llibreries no són comerços essencials i que, per tant, els caps de setmana han d'estar tancades, a diferència dels concessionaris d'automòbils o els centres de jardineria.
Interior d'una llibreria durant la darrera campanya de Nadal. (ACN)
Sí, això vol dir que des d'ahir i per un temps que ningú sap quant durarà, els ciutadans podrem comprar begònies i geranis però no podrem comprar per exemple el teu Petit Príncep els dissabtes, cosa que no vol dir que no el puguem llegir, sempre que en tinguem un exemplar a casa. Perquè d'això va la cosa, oi? De comprar llibres, sí, però sobretot de llegir-los. Saps què em passa? Que venero les llibreries, ja que anys enrere vaig treballar de llibreter a Vilafranca, però cada Sant Jordi -una festa en la qual tot cristo compra llibres, literalment- un company em deia sempre el mateix: avui som el país amb més vendes de llibres del món, però això no vol dir que demà siguem el país amb més lectors per metre quadrat del planeta.
Suposo que m'has entès. Perdona, no vull fugir d'estudi. Tornem al tema. D'una banda, sembla evident que els nostres governants van llegir-te en algun moment de les seves vides, ja que la Generalitat de Catalunya no ha fet res més que cenyir-se fil per randa a la teva frase: "l'essencial és invisible als ulls". Es lògic, per tant, que el Govern consideri més essencial prendre mesures per contenir l'expansió d'un virus invisible que no pas permetre a la gent comprar llibres els dissabtes, i més tenint en compte que de dilluns a divendres les llibreries estan obertes durant vuit hores. Si ens posem pragmàtics i pensem com les "persones grans" d'El Petit Príncep, la mesura té tot el sentit del món, pensaràs.
D'altra banda, però, si pensem com el Petit Príncep i comprenem amb més profunditat que "l'essencial és invisible als ulls", podem arribar a entendre que allò que no sembla necessari és més necessari que res, i que per tant, sí, d'acord, que les llibreries obrin els dissabtes en plena pandèmia potser no és essencial, en el sentit lexicogràfic de la paraula, però igual que les biblioteques, resulta que són l'indret on venen una cosa essencialíssima per l'ésser humà com són els llibres, que ni ens alimenten quan tenim gana ni ens abriguen quan tenim fred, però fan una cosa bàsica per diferenciar-nos dels homínids: no n'hi ha prou amb comprar-los, sinó que ens interpel·len i ens necessiten per existir, ja que som nosaltres, els lectors, qui els doten de sentit. Sense receptor, al capdavall, el missatge de l'emissor no serveix de res, oi? Els llibres, per tant, són essencials només si tenen lectors que els llegeixen, ja que ens humanitzen i ens permeten comprendre que sense llibres ni lectors potser hauríem anat sobrevivint, sí, però estaríem encara a les cavernes menjant allò que haguéssim caçat la tarda anterior i escalfant-nos fent foc amb dues pedres.
Una de les il·lustracions d'Antoine de Saint-Exupéry a El Petit Príncep. (Pinterest)
Digue'm tu, que ets l'autor del llibre, com ho veus tot plegat. Si al capdavall et pregunto totes aquestes coses, és també en part per culpa teva: vas ser tu qui va incitar-nos a viure la vida imaginant permanentment allò que potser altres persones ni tan sols es plantegen. Per això, gràcies a tu el món es divideix entre els qui veuen un barret en el dibuix d'un barret i els que hi veuen, en canvi, la silueta d'una boa després d'haver-se menjat un elefant. Un senyor italià que no sé si coneixes anomenat Nuccio Ordine, anys més tard que tu, va explicar-ho també molt bé en un llibre titulat La utilitat d'allò inútil: la literatura, l'art, la dansa, el cinema o la música no són essencials per existir, d'acord, però tanmateix contenen tota l'essencialitat de l'essència humana, per molt que després el món es divideixi entre qui considera que la cultura és un entreteniment innecessari, inherent a l'evolució de les societats i qui considera, en canvi, que és el bé essencial que ens diferencia dels altres mamífers.
P.S.: Perdona si m'he allargat, per res voldria atabalar-te. Si tingués més espai t'explicaria que t'escric aquesta carta en un dels dies més gèlids de l'any i amb el preu de l'electricitat pels núvols; i que "l'essencial és invisible als ulls" és una frase collonuda que vaig tenir de "nick" al Messenger durant quasi dos anys. Antoine, però que tant de bo el Petit Príncep, que sempre fa de bon citar, hagués dit que l'essencial en un estat del benestar és també que tots els seus ciutadans tinguin assegurat dormir sota un sostre o poder-se escalfar a casa en dies gèlids com avui, independentment de la seva situació econòmica. Tu que vas morir en una guerra lluitant per un món millor, no creus que tenir dret a protegir-se del fred -que també és invisible- és tan essencial com el repte de fer front a una pandèmia sanitària o el fet de tenir clar que sense apostar per la cultura estem morts com a civilització?
Atentament,
P.