Hi ha persones que el 25 de desembre s'estoven. No es diuen Christopher Moore. Autor prolífic de llibres de ciència-ficció, nascut a Ohio ara fa seixanta-quatre anys, Moore ja havia escrit set novel·les quan, a la vuitena, va decidir apuntar a un tema que no havia atacat mai: Nadal. Així va néixer El ángel más tonto del mundo, el text que l'acabaria fent famós. Explica la història d'un nen, el petit Joshua Barker, que arrossega un trauma: ha vist com mataven al Pare Noel obrint-li el cap amb una pala. Desesperat, Barker decideix posar-se a resar per tal que es produeixi el miracle, Santa Claus torni al món dels vius (si és que algun cop ha estat el seu) i cap nano es quedi sense regal. La idea és bona, l’execució no tant. Les pregàries van a parar a l'àngel equivocat, Raziel, que tot i posar-hi la millor de les intencions, es descobreix que no és vàlid per la feina i acaba provocant que un grup de zombis afamats s'abalanci sobre el poble de Pine Cove. La festa ara sí que està servida.
No fa falta gastar-se massa diners en psicòlegs per deduir que la relació que té Moore amb Nadal podria ser una mica més sana. De la mateixa manera que molta gent celebra l'arribada d'aquestes dates, i els retrobaments familiars que comporten, i les cançons amb melodies càndides, i els àpats calents i copiosos, i els arbres guarnits com monarques, també n'hi ha que fan tot el contrari. Algunes d'aquestes persones, a més, es dediquen a escriure. I és allà, al paper, on queda gravat el seu desencís.
El germà de Quim Monzó
Quim Monzó té un conte magistral dedicat a la matèria. Titulat El meu germà, l'acció se situa a una casa durant el dinar de Nadal, quan de sobte un dels comensals, un noi jove, mort sobtadament just després que els torrons i les neules arribin a taula. La resta de la família, així i tot, fa com si no hagués passat res, i segueix menjant sense mirar-lo. Impertèrrits. El narrador s'encarrega d'aguantar recta l'esquena del cadàver, eixugar-li els llavis amb el tovalló i fer tot el que faci falta per tal que no s'esquerdi ni una mica l'estampa nadalenca, com si en un dia tan assenyalat fos de mediocres fer cas a les males notícies, fins i tot quant les tens a un pam de la cara i comencen a fer mala olor. Amb el seu estil inconfusible, Monzó exposa la teatralitat d'algunes tradicions i els complexos que ens porten a respectar-les, i les seves línies em fan recuperar la frase d'aquell personatge de Nick Hornby, que deia que la manera en com un passa Nadal és un missatge al món sobre el lloc on està a la vida.
"No hi ha res més trist que despertar-se el dia de Nadal i no ser un nen", va escriure Erma Bombeck, una altra autora a qui aquesta festivitat cristiana li generava urticària. Almenys, a partir d'una certa edat. No descobrim res si afirmem que Nadal deixa de ser el que era quan un es fa gran. Precisament en haver-lo gaudit durant la infància, el seu retorn cíclic pot destorbar-nos, com una llampada al retrovisor. A ningú li agrada sumar anys, encara menys que li ho recordin. Tampoc als escriptors, sobretot aquells que desconfien de la nostàlgia ("la nostalgia es una cosa para pijos", protesta Javier Pérez Andújar, "los pobres no tienen nostalgia") com a material literari. El Nadal que s'imposa en l'imaginari col·lectiu és el Nadal dels nens. Tot i que alguns, com Borges, tampoc és que guardin un record massa èpic d'aquella època: "Yo recibía los regalos y pensaba que no era más que un chico y que no había hecho nada, absolutamente nada, para merecerlos. Por supuesto, nunca lo dije".
Erma Bombeck i la tristesa de no ser un nen el dia de Nadal
El plaer d'escoltar jazz
Hi ha qui el detesta per fer-li pensar en allò que ja ha perdut i hi ha qui no el suporta per obligar-lo a reunir-se amb companyies no desitjades. Un escriptor, en essència, és un tarat que treballa sol, lluny del soroll i la bullícia. Treure'l del seu cau, i rodejar-lo de quinze o vint persones, és una maniobra que pot desencadenar terribles conseqüències. Què hauria passat amb Rulfo, amb Dickinson, amb Pavese si durant una setmana haguessin hagut de compartir estovalles tres vegades amb el teu cunyat? Val més no pensar-hi gaire. És cert que també podrien coincidir amb interlocutors molt més inofensius, però ni així arribarien a sentir-se del tot còmodes. Em ve el cap ara aquella conversa entre Joaquín Soler Serrano i Cortázar, en la que el pare de Rayuela confessava que sempre que el convidaven a una celebració, per més que al seu costat hi fossin els seus millors amics, hi havia un minut de la nit en el que tancava els ulls i es maleïa per no haver-se quedat al sofà de casa escoltant un disc de jazz.
Tot i que Nadal i la solitud tampoc és que siguin dos ingredients que casin massa bé. El de 1959, Alejandra Pizarnik va dormir nou hores, va sortir a caminar i en tornar es va tancar a la seva habitació, on l'esperaven una pila de fulles plenes de versos que exigien ser corregits. Pizarnik va preferir posar-se a llegir a Artaud, però alguna cosa la va pessigar per dins, com si malgrat tot no pogués oblidar-se del dia que era. "Finalmente arrojé el libro, que me quemaba, hice un poema lleno de alaridos y me fui a la cocina a hundirme en revistas idiotas de cine y folletines y comencé a comer sin hambre". L'anècdota està extreta d'un article genial de Juan Tallón a Jot Down, on, entre altres 25 de desembre, també es repassa el de Susan Sontag el 1948. Totalment absorta, l'escriptora, després d'escoltar un concert per a piano forte en Si menor de Vivaldi, admet al seu diari que està a punt de tornar-se boja: "A veces hay momentos fugaces que sé con la certeza de que hoy es Navidad que estoy tambaleante al borde de un precipicio sin fondo".
Paul Auster, l'escriptor que es va fumar el Nadal
El fum, fum, fum de Paul Auster
A Nadal, com es veu, no li falten víctimes ni detractors. Sense anar més lluny, el Conte de Nadal de Dickens, obra per excel·lència d'aquestes dates, està protagonitzat per Ebenezer Scrooge, un senyor malcarat i deprimit que no tolera la felicitat aliena i amb qui d'entrada preferiries no tancar-te a la cuina per preparar els canelons de Sant Esteve. La literatura, però, també li deu a les festes algunes fites lluminoses. Paul Auster és contactat un dia pel New York Times perquè firmi a les seves pàgines un relat nadalenc. Com que no sap molt bé com encarar la proposta, decideix baixar al carrer a passejar i així és com acaba a l'estanc de Brooklyn que regenta Auggie Wren, un conegut de l'autor que té la mania de fotografiar cada matí la mateixa cantonada del barri. El que segueix és una història que a uns quants ens ha fet molt feliços.