El que es diu a 'Rockdelux' va a missa: 40 anys de periodisme musical sense concessions

"És una tradició, sí. Des que vam començar a fer-los, amb el número 200 —el famós de la banana, amb els millors discos del segle XX—, tots han tingut una presència més o menys impactant. Abans, quan hi havia més revistes en paper, potser no tant, però ara que ja no en queden, són números per guardar i per consultar." Crec que va ser amb una ressenya del llibre Mystery Train del crític nord-americà Greil Marcus, un dels primers grans referents del periodisme musical. L'editorial que el publicava a casa nostra deia, el full promocional, que era la primera vegada que aquesta obra referencial es traduïa al castellà, i així ho vaig escriure a l'article. Acabat, revisat, enviat. Poques hores després, rebia una trucada de Santi Carrillo: m’esbroncava per incloure una dada errònia a la crítica. Aquell llibre ja s’havia publicat en espanyol a finals de la dècada dels setanta, i jo ho havia de saber. I, si no ho sabia, havia d’haver contrastat la informació.

Santi Carrillo és la nostra Anna Wintour, però sense ulleres de sol. Un editor extremadament exigent que riu poc (a vegades, si li parles del Barça, i només si el Barça ha guanyat). Un director de revista primmirat, perfeccionista i detallista fins a la psicopatia. I, en un entorn —el de la premsa musical— en què des de fa dècades ha imperat un amateurisme que escrivia més des del fanatisme que no pas des de l’anàlisi crítica i precisa, s’ha entès com una anomalia. Però ha estat aquest TOC per la perfecció, aquesta determinació per tractar la cultura pop amb la mateixa pormenorització amb què els companys de política o d’internacional duen a terme la seva escomesa periodística, el que ha fet de Rockdelux, la publicació que coordina, un dels grans referents del periodisme musical a casa nostra. El que es deia i es diu a Rockdelux marca tendència i va a missa: primer, publicant —des de 1984 fins al maig de 2020— mensualment una revista en paper; des d’aleshores, i sota el mecenatge del festival Primavera Sound, reconvertit en mitjà digital. Deixant aflorar el seu vessant més melòman i nostàlgic, cada any, però, publiquen dos especials en paper.

El darrer, aparegut setmanes enrere, és el número 400, amb què, a més a més, celebren 40 anys d’història. Un magazín que, per continent i contingut, és gairebé un objecte de col·leccionista, amb què repassen els millors 400 discos del primer quart del segle XXI. "De fet, l’hem fet una mica amb aquesta intenció: que sigui com una revista per guardar i per mirar de tant en tant", coincideix Carrillo des de la redacció de la publicació on hem quedat per xerrar sobre aquestes quatre dècades de Rockdelux. "Per anar consultant i també per fer-te una guia particular de discos. Alguns és probable que ja els coneguis i uns altres, no. Té aquest punt de documentar-te musicalment sobre coses que probablement no sabies".

No és un volum enciclopèdic, però gairebé.
És un repàs d’aquests 25 anys del segle XXI. Hi ha discos coneguts per tothom, però n’hi ha d’altres que potser han passat desapercebuts i és moment de recuperar-los. O discos que vam escoltar molt en el seu moment i ara fa anys que ens hem oblidat d’ells. És com una trucada al record per recuperar-los de nou. En aquest número 400, però, hem fet una cosa diferent dels anteriors especials: en lloc de fer una única llista del 400 de l’1, hem fet 9 llistes diferents separades per categories. Habitualment, els discos de rock i pop eclipsaven la resta d’estils; d’aquesta manera, totes les categories —metal, electrònica, hip-hop, jazz— tenen la mateixa rellevància. Amb 9 llistes de 40 discos cadascuna, és més fàcil que hi entrin referències que, segurament, si haguéssim fet una única llista conjunta, haurien quedat fora.

La música sempre és interessant, perquè mai s’atura. Mai dius: “Fins aquí hem arribat i s’ha acabat.” Si t’interessa la música, sempre trobaràs coses que t’estimulin

Segurament, la llista dedicada al rock és la que menys sorprèn, la que menys sorpreses aporta.
Les referències que apareixen a les llistes de rock i pop són molt evidents. Són les que t’esperes que hi siguin, perquè són discos referencials. Però, per exemple, a la llista de rock no hi ha cap àlbum de Sonic Youth o Mogwai, perquè només n’hi podien entrar 40 i s’han quedat fora. Si haguéssim fet una llista general, molt probablement hi haurien entrat, i possiblement n’haurien quedat fora d’altres que estan a les llistes de jazz, de metal o de folk.

Sí que són, però, llistes interconnectades. Molt probablement és el signe del temps, en què els límits estilístics són molt difusos. Per exemple, LCD Soundsystem els heu inclòs a la llista de rock, però podrien haver entrat a la d’electrònica o, fins i tot, a la de pop sintetitzat.
Les llistes no són compartiments tancats, sinó que es donen pistes sobre músiques semblants o que puguin estar connectades.A la de folk, per exemple, hi trobem folk, evidentment, però també pop de cambra, americana, rock d’arrels... El mateix amb la de metal, on també apareixen discos de punk, hardcore, post-hardcore, post-punk... A la de jazz hi ha bandes sonores i clàssica contemporània. En el cas del rock i el pop, hi ha rock i pop, però també noms com LCD Soundsystem, que podrien estar a altres llistes. De fet, s’ha produït un fet curiós: en comptabilitzar els vots dels col·laboradors (n’hi han participat més de 50), hi havia discos que apareixien en tres o quatre categories diferents, perquè un col·laborador considerava que era un disc de rock-pop i un altre, d’electrònica.

Aquests 400 millors discos del primer quart de segle corroboren que, tot i que la tendència de la cultura pop és pensar que el passat sempre va ser millor, musicalment han estat uns anys molt interessants.
La música sempre és interessant, perquè mai s’atura. Mai dius: “Fins aquí hem arribat i s’ha acabat.” Si t’interessa la música, sempre trobaràs coses que t’estimulin. A més, aquest quart de segle s’han produït fenòmens que mai s’havien donat, com —i això queda reflectit a la llista de world beat— el protagonisme que ha tingut la música llatina aquests últims anys. La música llatina sempre havia estat present com a referent. Sempre hi ha hagut jazz llatí o grans tòtems de la música llatina mainstream. Ara, però, la música llatina, a través del reggaeton i d’altres músiques associades, ha estat determinant en un canvi de paradigma del pop de consum majoritari. Fins ara, el pop i el rock eren les músiques per excel·lència, i la resta eren estils minoritaris. Ara és tot el contrari: el rock continua existint, per descomptat, i amb molta força, però hi ha moltes més coses al seu costat que són tan importants o, fins i tot, més.

La música llatina, a través del reggaeton i d’altres músiques associades, ha estat determinant en un canvi de paradigma del pop de consum majoritari

Una llista, la de World Beat, en què esperaries trobar-te al número 1 Bad Bunny, però sou Rockdelux i hi trobem, molt justificadament, El Abayarde de Tego Calderón.
La rellevància de Bad Bunny hi està reflectida, perquè té dos discos entre els deu primers, crec, però hem anat a buscar l’arrel de tot això. El reggaeton no ha començat ara. Té una història. Fins i tot abans de Tego Calderón ja hi havia El General i Vico C. Però tant Tego Calderón com Calle 13 —aquest últim des de la banda més conscienciada políticament— són antecedents claríssims del reggaeton popular que coneixem ara. Tego Calderón, a més, té un carisma especial. Actualment, Bad Bunny és el número 1, però Tego Calderón és com una estrella del rock fent música llatina, i no em refereixo només al reggaeton pròpiament dit, sinó a moltes connexions amb músiques caribenyes que, en certa manera, Bad Bunny ha recuperat, com ha demostrat en el seu últim disc Debí tirar más fotos, que és més un disc de salsa que de reggaeton.

Bad Bunny ha confessat més d’una vegada que es va començar a obsessionar amb la música després d’escoltar Pa’ que retozen de Tego Calderón, un tema, justament, inclòs a El Abayarde.
És que Tego Calderón és com Rubén Blades, un mite de la música llatina. Potser no té aquest reconeixement mainstream que arriba a totes les masses, però és un patriarca de la música que va donar pas al reggaeton actual. Dit això, a la llista World Beat no només hi ha música llatina. Hi ha moltíssima música africana, amb clàssics com Salif Keïta, Youssou N'Dour o Ali Farka Touré, i artistes més recents i revolucionaris com Konono Nº1. També hi ha molta música brasilera, perquè el Brasil és un continent per ell mateix, amb noms com Caetano Veloso, un altre patriarca de la música universal. De la mateixa manera que Rubén Blades també té dos discos en aquesta llista.

Rosalía és la personalitat musical més rellevant de la música a casa nostra, no només d’ara, sinó probablement de la història

A la llista estatal, hi ha dos noms que eclipsen gairebé tot. El primer és la Rosalía, que ocupa la primera i la segona posició amb El mal querer i Motomami, a més de col·locar també a la llista el seu primer disc, Los Ángeles.
De fet, no hem fet una llista de 40 discos estatals, sinó de 80. En part per arrodonir els 400, en part perquè els discos estatals estan barrejats. En aquesta llista no hi ha separació per estils: hi ha flamenc, hi ha hardcore, electrònica, pop-rock... Van tots junts. Rosalía és la personalitat musical més rellevant de la música a casa nostra, no només d’ara, sinó probablement de la història, tret de l’impacte que van tenir gent com Raphael, Julio Iglesias, o Alejandro Sanz, puntualment. Mai hi havia hagut una figura com Rosalía que hagués assolit el que ella ha aconseguit. I no només pel reconeixement o les vendes, sinó pel seu impacte artístic.

En menys de deu anys, la seva evolució artística ha estat extraordinària i fascinant.
Rosalía comença amb el flamenc, un flamenc clàssic, però ja aleshores li dona un toc diferencial amb la companyia a la guitarra de Refree. I des d’aleshores ha seguit una evolució que, ara per ara, l’ha dut a fer reggaeton. Però un reggaeton que és revolucionari i experimental, amb una fórmula musical totalment trencadora, gens complaent. Per això els seus tres discos no només apareixen a la llista, sinó que dos d’ells ocupen la primera i la segona posició.

L’altre nom que domina aquesta llista és el de Los Planetas.
Los Planetas és segurament el grup que la gent més relaciona amb la història de Rockdelux. Un grup que es va donar a conèixer amb un concurs de maquetes organitzat per la revista... en què van quedar segons.

I des d’aleshores heu mantingut una relació d’amor-odi.
De fet, el títol de la cançó Segundo Premio ve una mica per això. Los Planetas són el grup indie per excel·lència dels 90, molt per sobre de la resta. Han escrit himnes generacionals que no passen de moda. Més interessant encara, quan l’indie es va convertir en una fórmula gastada, que tots els grups intentaven imitar, ells van fer un canvi radical reformulant-se a través d’un flamenc psicodèlic: van recuperar pals antics del flamenc als quals van donar una volta des d’una òptica rock. Amb el disc La leyenda del espacio van modular un disc de pop espanyol però de referència universal. No només això, sinó que després van crear amb Niño de Elche el projecte Fuerza Nueva, amb què van publicar un disc, també a la llsta, polític molt provocador. I, a més, el seu cantant, J, també forma part de Grupo de Expertos Solynieve, un cop més també a la llista, recuperant aquest concepte de country-folk autòcton. J és un paio que no para. Un artista amb molt de talent, que sempre està amb les antenes posades, com va demostrar amb Islamabad, l’adaptació que va fer del tema Ready pa morir del traper Yung Beef. Una llista, però, de què també m’agradaria destacar Nacho Vegas, un cantautor de la vella escola, que ve de referents clàssics com Neil Young, Leonard Cohen, Nick Cave, Bill Callahan o Johnny Cash, però que ha sabut adaptar-se a una forma molt personal i humanista. Autor de lletres feridores, sovint molt exposades a la seva pròpia vida. Per a mi, els tres primers discos de Nacho Vegas són un dels cims de la història musical espanyola pel que fa als cantautors, a l’alçada dels grans referents del gènere dels anys 70. Nacho Vegas és un mestre de la nova cantautoria del segle XXI.

Catalunya ha estat clau a l’hora d’experimentar amb noves formes d’apropar-se al pop

Catalunya, com queda reflectit a la llista, continua sent un epicentre de creació.
Catalunya ha estat clau a l’hora d’experimentar amb noves formes d’apropar-se al pop. Veníem dels anys 90 amb una generació de bandes de rock clàssic i caduc, un rock una mica antic i passat de moda, i vam posar-nos al dia amb propostes que cantaven en català però que eren totalment actuals i contemporànies. Aquí cal destacar, evidentment i sobretot, Manel i Antònia Font, un punt de fuga que sintonitzava amb artistes galàctics com Jaume Sisa. Dos referents a partir dels quals altres grups han intentat fer coses semblants. A més, Catalunya també és un focus d’atenció, no només per grups autòctons, sinó per grups d’altres orígens que viuen a Barcelona, perquè és una ciutat cosmopolita i molt interessant. Em refereixo a propostes com les d’El Guincho, ja sigui amb els seus propis discos o com a productor de Rosalía, o la Pxxr Gvng amb Yung Beef al capdavant, que és de Granada, però que aquí van trobar la plataforma per posar en marxa aquesta revolució del trap que després es va estendre per tot l’Estat. Tampoc podem oblidar-nos d’artistes que també són a la llista com Refree, Nacho Umbert, Maria Arnal i Marcel Bagés o Miguel Poveda amb un disc de flamenc cantat en català: tota una revolució, perquè mai abans s’havia fet un disc així.

40 anys i 400 números en paper publicats. Rockdelux vau ser el primer gran referent del periodisme musical a casa nostra.
L’any 1974 ja existia Vibraciones, una revista amb una trajectòria que va arribar fins al 1981. D’allà en va sorgir Rock Espezial, que només va durar tres anys. I a partir del 1984, seguint aquest mateix tronc editorial, vam començar amb Rockdelux. Així que sí, són 40 anys, però si comptem els antecedents, la saga iniciada amb Vibraciones, ja en fa 50. I amb nosaltres continuen Ruta 66, que va començar el 1985, i Mondo Sonoro, del 1994.

Totes les revistes, nascudes a Barcelona.
Moltes altres capçaleres sorgides a Madrid han desaparegut. Suposo que és perquè el concepte de revista o de periodisme musical és diferent a Madrid i a Barcelona. A Barcelona és més un negoci familiar. La nostra pretensió, en general, era explicar als lectors la música que ens agradava o que consideràvem interessant. A Madrid, moltes vegades, les revistes naixien des d’un vessant més estrictament comercial i, tristament, la premsa musical mai ha estat un producte per fer negoci: les vendes són limitades, el públic al qual ens dirigim és minoritari...

El rol de la premsa musical l'any 2025 és molt relatiu. Però no només la premsa musical, sinó la premsa en general. Hem d’assumir i acceptar que el paper del periodista està devaluat

Quin sentit té la premsa musical l’any 2025?
El rol de la premsa música l'any 2025 és molt relatiu. Però no només la premsa musical, sinó la premsa en general. Hem d’assumir i acceptar que el paper del periodista està devaluat. Malauradament, per a molta gent, avui dia és més efectiu un comentari a xarxes. I els mitjans de comunicació som, en part, responsables, per haver ofert a la gent allò que esperava de nosaltres. Abans el periodisme era un treball reflexiu i d’investigació. Ara és un exercici d’impacte ràpid, basat en titulars que amaguen la notícia real perquè hi facis clic.

El maig de 2020, en plena pandèmia, vau anunciar el tancament de la revista. Pocs mesos després vau reaparèixer amb un model híbrid: mitjà digital amb dos números especials en paper a l’any.
En aquesta nova etapa de Rockdelux, el concepte és diferent. Certament, fem dos números en paper a l’any, que són complementaris a la informació que oferim cada dia en digital. Tot i així, continua sent difícil. La gent ja no s’informa a través de la premsa. Ja no va als quioscos; tot es consumeix digitalment. Però aquesta informació digital s’ha de valorar, perquè s’han de pagar els redactors, els fotògrafs, els col·laboradors. Trobar la fórmula per seguir funcionant en aquest model de premsa és molt complicat. Fins i tot les capçaleres més importants de premsa generalista es troben amb disjuntives similars a les nostres. Es va fent esperant que els lectors tornin a confiar en la premsa com abans.